(Article original publicat el 19/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1970, pàg. 2)
Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.
Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.
La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.
Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?
El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.
Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.
Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.
La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.
Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?
El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada