Les cues de la gana

Les cues de gent necessitada per anar a buscar menjar allà on en reparteixen ja hi eren abans de la pandèmia, però amb la crisi sanitària aquestes s’han fet molt més visibles. Abans les cues de la gana te les trobaves al tercer món, i la novetat és que ara les veus al primer món, o al món més ric si voleu. I és que de cop i volta persones amb una feina estable s’han quedat al carrer sense cap garantia de poder tornar a treballar al mateix lloc. Per part de l’administració s’han anunciat ajuts de l’estat, però en molts casos aquests ajuts s’han quedat en paper mullat. Tampoc podem oblidar tota la franja de la població que viu gràcies a l’economia informal, que alguns calculen en un vint per cent del PIB. La majoria d’aquesta gent també s’ha quedat sense ingressos i, més greu encara, sense cap dret a rebre ajuts de l’administració. Els ajuts que es donin als primers s’haurien de fer extensibles també als que fins ara s’han vist obligats a treballar en negre. No tinc gens clar, però, que els polítics que han de decidir aquestes coses s’ho miraran amb els mateixos ulls. Dissortadament.