(Article original publicat el 5/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1968, pàg. 2)
L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.
Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.
Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.
L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.
Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.
Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada