Podemos es desinfla

 

Les cinc senyores de la foto (Colau, García, Oltra, Díaz i Hamed) i algunes senyores més, i també alguns senyors, tots ells sota el lideratge indiscutible de la gallega Yolanda Díaz, una senyora que tot i no militar en cap partit ha arribat a ser vicepresidenta del govern espanyol, estan fent ara un esforç de supervivència per no desaparèixer a curt termini de la vida política. Van assolir el seu protagonisme polític a partir del 15M i de l’aparició estel·lar de Podemos a la política espanyola. Abans, com qui diu fins fa quatre dies, eren persones desconegudes. El fenomen Podemos i les seves diverses confluències regionales a Catalunya, Galicia, Madrid, València, etc., ha sigut el trampolí per a molts personatges que últimament han entrat en política. També han aprofitat la plataforma podemita altres polítics més coneguts provinents del tronat món comunista, des de fa temps en caiguda lliure, els quals s’intenten reinventar amagant les antigues marques i logos. La falç i el martell han quedat arxivats definitivament, però no ha passat el mateix amb el seu important deute amb laCaixa.

Els polítics, com tothom, busquen un sou decent i garantit, i això no ens ha de sorprendre ja que és humanament comprensible. Aquest fenomen, per cert, afecta tant l’esquerra com la dreta. Al capdavall tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia, i s’ha de pagar el lloguer del pis o la hipoteca, l’escola dels nens (es diu poc, però molts polítics d’esquerra porten els fills a la concertada, i, si s'ho poden permetre, fan bé), la lletra del cotxe, les vacances familiars i la quota de l’assegurança de salut. Us en faríeu creus si es fessin públics els noms dels polítics d’esquerra, grans defensors teòrics de la sanitat pública, els quals discretament utilitzen els hospitals de les mútues privades. I no ens enganyem, tot això significa diners. Però ara tot sembla indicar que el fenomen Podemos i les seves confluències s’està desinflant, en bona part per culpa dels seus propis dirigents, els quals no han sigut capaços de fer una gestió pública mínimament acceptable per a la ciutadania.

Personatges d’aquest entorn polític com Pablo Iglesias, el líder indiscutible de Podemos durant aquests anys, la seva mà dreta Íñigo Errejón —del qual sempre m’agrada destacar que parla un català gairebé perfecte, demostrant per la via dels fets que sí se puede—, i altres, s’anaven ensumant amb preocupació el final de la seva aventura podemita. Amb més o menys discreció, uns i altres s’han anat desvinculant del projecte inicial, i n’han creat de nous. Ada Colau, la nostra estimadíssima alcaldessa, que per les seves nefastes actuacions ciutadanes no sembla estar massa ben assessorada, però que de llesta en va sobrada, també s’apunta al carro de la reconversió; diuen que ara vol ser ministra a Madrid. Molts barcelonins esperem amb candeletes que, si se n’acaba sortint, la senyora s’instal·li definitivament a la capital d’Espanya, lluny de la ciutat que en només sis anys i en molts aspectes està deixant literalment trinxada. Barcelona tardarà anys a recuperar-se del seu pas ideològicament destructor pels despatxos de la plaça de Sant Jaume.