Viure a Sarrià és un dret?

(Article publicat el 4/11/2021 al Diari el Jardí, núm. 78, pàg. 26)

Fa quatre anys, una coneguda entitat cívica del barri va organitzar un debat que plantejava aquest interessant dilema: “Viure a Sarrià: un luxe o un dret?”. Coneixent el tarannà dels organitzadors d’aquella xerrada, les entitats convidades que hi van assistir i el perfil ideològic majoritari dels assistents, és evident que es volia transmetre el missatge populista que defensa que viure a Sarrià és un dret. Discrepo d’aquest missatge, i així ho vaig manifestar en el seu moment als organitzadors.

Intentaré justificar la meva discrepància posant un exemple amb el qual, segurament, tothom hi estarà d’acord, tant a Sarrià com a Nova York. He viatjat unes quantes vegades a aquella ciutat, i sempre que passo per la cinquena avinguda penso que m’agradaria molt viure en un d’aquells apartaments amb vistes al Central Park. No penso en pisos de luxe, amb un pis de 80 metres quadrats em donaria per satisfet. Dit això, us imagineu que allà organitzessin un debat amb aquest plantejament: “Viure a Manhattan: un luxe o un dret?”. Jo no.

Els arguments de les persones sarrianenques que defensen que viure a Sarrià és un dret són molt respectables: hi han nascut o hi han viscut fins que, en voler-se independitzar, constaten amb frustració que els preus dels pisos del nostre barri no estan a l’abast d’un mileurista. I és ben cert, l’habitatge de Sarrià és bastant més car que el d’altres barris de Barcelona, però això no és un argument vàlid per reivindicar el dret inexistent a viure-hi.

En definitiva, ens agradi o no —personalment tampoc m’agrada, ja que aquesta situació també l’he viscut a casa—, la realitat ens diu que viure a Sarrià només està a l’abast de qui tingui uns ingressos suficients per a poder assumir els preus dels habitatges del nostre barri. Però que viure a Sarrià sigui una aspiració molt legítima, no es tradueix en un dret.

Segons la Constitució espanyola de 1978, tothom té dret a un habitatge, i també a un lloc de treball i a un munt de coses més, però són uns drets genèrics que els legisladors de tots els colors polítics que han anat passant per les cambres legislatives no han gosat desenvolupar per fer-los efectius. Una mesura efectiva per controlar aquest mercat implicaria disposar d’un parc important d’habitatge públic, com passa més al nord dels Pirineus, però, dissortadament, en les últimes quatre dècades els nostres governants han tingut altres prioritats.