El regalet dels vint cèntims

Ahir vam rebre dues notícies de caràcter econòmic que afecten molta gent, i podria ser que la segona, el regalet dels vint cèntims, intentés compensar la mala maror que es va generar en fer-se pública la primera. Segur que la proximitat de la Setmana Santa també hi té alguna cosa a veure amb els vint cèntims, ja que en aquestes dates molta gent agafa més el cotxe. Expliquem-ho.

A primera hora del matí llegíem que el Banco de España desaconsellava apujar les pensions amb l'IPC en aquest any d'inflació. Ho vaig explicar a Twitter d’aquesta manera: “Segons la llei, les pensions s'apugen amb l'IPC... excepte que l’IPC no sigui del gust del gobierno. Tramposos és poc.” Per tal d’evitar qualsevol malentès, vull aclarir que el “tramposos” anava dirigit als membres del gobierno.

Cap al migdia es feia públic que el mateix gobierno subvencionarà amb vint cèntims cada litre de benzina que comprem. El dipòsit del cotxe que utilitzo habitualment, que formalment no és meu, però com si ho fos, té una capacitat de 65 litres, però per anar a fer gasolina no m’espero mai que el dipòsit estigui buit del tot. Això vol dir que, a partir d’ara, cada vegada que hi posi els 60 litres habituals, el gobierno em subvencionarà amb 12 euros; com diuen més enllà, menos da una piedra.

Discrepo amb el fet que el gobierno incompleixi el seu compromís amb els pensionistes, i tampoc m’agrada que el gobierno intenti comprar les simpaties dels ciutadans amb els vint cèntims. Si a causa de la crisi econòmica, la guerra d’Ucraïna o el que sigui aquest any no es pot anar de vacances, no s’hi va, i més endavant ja veurem si ho podem compensar. Però em desagrada en la mateixa mesura la dependència dels ciutadans que vol crear el gobierno via subvenció pública, amb el regalet dels vint cèntims... que acabarem pagant igualment nosaltres via impostos.

No tot es pot comprar amb diners

L’afició de molta gent és presumir de diners, i qui diu presumir de diners diu presumir de tenir-ne molts, dipositats als bancs o en inversions de tota mena. I presumir de jets privats, grans iots, joies i vestuari luxós, mansions i cotxes espectaculars. I, també, presumir d’un determinat aspecte físic, aquell que només s’assoleix per mètodes artificials, mitjançant molta cirurgia estètica. Ara bé, normalment, aquestes persones tan riques no acostumen a anar massa més enllà de presumir en públic de tot allò que es pot comprar amb diners, però són incapaces de demostrar què tenen a sota del seu cuir cabellut.

A Madrid (Espanya) hi ha un diari que gairebé cada dia de l’any ens mostra una tal senyora Ortiz, actualment casada amb el nét polític d’un dictador de trista memòria. Però, d’Ortiz, el diari només en destaca dues coses: el seu vestuari i el seu aspecte físic. Tant una cosa com l’altra estan directament relacionades amb els diners que Ortiz hi destina els quals, per cert, en aquest cas surten del pressupost públic. És a dir, surten de les nostres butxaques. Però el diari no fa mai cap referència a la seva intel·ligència, i això que en aquest cas tinc entès que és una persona llegida, més culta que la mitjana, que sap parlar seguit, i que, quan li convé, és capaç d’expressar-se en altres idiomes al marge de l’espanyol.

Sotmetre’s al tunejament corporal de manera reiterada i compulsiva comporta haver de destinar-hi molts diners. Llavors pots presumir de manca d’arrugues a la pell i d’un cutis rejovenit, i d’uns malucs i uns pits perfectament col·locats i, en definitiva, d’un aspecte exterior millorat, propi de qui es pot permetre el luxe de sotmetre’s regularment a operacions de cirurgia estètica encaminades a modificar-lo. Però no s’ha inventat encara una cirurgia que serveixi per millorar la intel·ligència.

Arribats a aquest punt, alguns que presumeixen molt dels seus diners s’adonen, amb una lògica dosi de frustració, que ni tenint tots els diners del món podran dissimular mai les seves mancances intel·lectuals. I és que en aquesta vida no tot es pot comprar amb diners. Sortosament.

No és res personal

No he amagat mai la meva ideologia, i no visc ni he viscut mai del pressupost públic. Des d’aquest punt de vista, no tinc l’obligació ni la devoció de quedar bé amb ningú. Sempre m’he declarat liberal i, per tant, anticomunista. I encara que no els agradi, les escorrialles del comunisme i altres companys de viatge farien bé d’entendre que no hi ha cap motiu que em porti a renunciar a la defensa dels meus posicionaments econòmics, polítics i socials, ni tampoc al meu dret a expressar en públic les meves discrepàncies amb els personatges que ens governen. També reivindico el meu dret a canviar d’opinió quan ho consideri convenient; així, alguna vegada, un major coneixement dels assumptes posats a debat m’ha fet modificar alguns plantejaments, i ho he fet encantat.

Escric força, he publicat coses a diferents llocs, i mai n’he eliminat cap. Cada un dels meus articles reflecteix el meu pensament en el moment d’escriure’l. En aquest blog trobareu més de dos mil cinc-cents articles publicats en els últims quinze anys. Però també hi ha reflexions meves en altres mitjans de comunicació. A La Veu de l’Anoia (sóc mig igualadí), cada quinze dies. A El Punt Avui (el meu diari de referència quan sóc a Girona) descobrireu articles més antics. Al diari de referència de Sarrià, El Jardí, en podeu llegir alguns de l’any passat, però sembla que ara estan més còmodes prescindint de les meves col·laboracions. Si busqueu bé, també descobrireu coses meves a La Vanguardia i altres mitjans més generalistes. De tot el que he escrit i publicat me’n sento raonablement satisfet.

A molta gent no li agrada que se la critiqui, i tampoc li agrada que es critiqui als seus referents polítics. És una actitud humanament comprensible, però com que estic convençut que la crítica educada enriqueix el debat, des del punt de vista intel·lectual són posicions que em grinyolen. Tinc al cap algunes persones que, si depengués d’elles, intueixo que practicarien la censura sense cap remordiment. Allà on elles només hi veuen totes les gràcies a les actuacions forassenyades d’una alcaldessa que ha perdut el nord, la majoria de barcelonins, vots canten, hi veiem una obsessió malaltissa per carregar-se el nostre model de societat, i això inclou el model de ciutat. No pretenen millorar la ciutat, només intenten, per sobre de tot, imposar una determinada ideologia que sortosament està lluny de tenir el suport majoritari dels ciutadans. I, sobretot, pretenen fer-ho sense rebre crítiques. Busquen, en definitiva, la quadratura del cercle.

Els que critiquem les actuacions de l’equip polític que governa la ciutat, encapçalat per una senyora que va ocupar el càrrec sota la protecció gens dissimulada de monsieur Manuel Valls, un gran demòcrata segons asseguren uns quants, no tenim una obsessió gratuïta contra la senyora Colau com alguns ens volen fer creure. No es tracta de res personal. La nostra és la reacció lògica que molts barcelonins tenim contra una persona que, des de fa gairebé set anys, es dedica a carregar-se una ciutat construïda amb l’esforç de les generacions de barcelonins que ens han precedit els quals, si encara visquessin, es posarien les mans al cap. I, també, se li pot retreure que el model de societat que ens vol imposar ha fracassat estrepitosament a tot arreu on s’ha intentat implantar.

Però com que intueixo que la senyora Colau no rectificarà, aniré comentant les seves alcaldades prepotents. De temps tinc tot el que necessito, i de motius per criticar-la me’n sobren. El meu objectiu, i en això no estic sol, és que aquesta alcaldessa no continuï ocupant un càrrec que li ve gran. És un vot, per tant, clarament a la contra, però democràticament tan vàlid com els vots a favor. I per cert, a aquell conseller de l’equip de govern del districte de Sarrià-Sant Gervasi (retribució anual: 35.250 €) que, amb una clara intenció de provocar, em va dir al seu despatx que ell era un xarnego —és a dir, fill d'una persona catalana i d'una de no catalana—, i que, sent un xarnego, no tenia la sensibilitat per entendre determinades reivindicacions sarrianenques —a l’oest qualificarien la seva actitud de recochineo—, li podria dir que, de fills que alguns personatges com ell anomenen xarnegos en tinc més d’un, ja que, des de fa molts anys, la meva parella és una senyora de Madrid (Espanya).

Enquestes amb excés de cuina

No explico cap secret, és de primer d’enquestes: les enquestes polítiques gairebé sempre mostren allò que vol que surti qui les encarrega. La manera de preguntar, el redactat de la pregunta, sempre condiciona la resposta; l’ordre en el qual es fan les preguntes, també; i el moment de fer-les, no cal dir-ho. Es tracta, en definitiva, que surti allò que agradarà a qui paga l’enquesta, i fer-ho de manera que l’excés de cuina no es noti gaire.

Així, ara resulta que el suport a l’independentisme va a la baixa, mentre el suport a l’unionisme no para d’augmentar, amb diferències substancials respecte a enquestes i eleccions recents. Segons alguns sondejos, a Catalunya estem tornant a la situació d’uns anys enrere, i l’unionisme es mostra encantat de la vida. Després, però, passa el que passa, i s’acaba imposant la realitat: els resultats electorals desmenteixen repetidament les enquestes excessivament cuinades.

Els dictadors sempre han fet enquestes, ja que és l’única manera que tenen de saber què pensa i què vol el poble. Amb això no estic dient que els nostres actuals governants siguin uns dictadors, tot i que alguns tics dictatorials, potser per a ells inconscients, no els poden pas dissimular. Franco no deixava votar, però d’enquestes també n’encarregava, i sempre acabaven sortint uns resultats al gust del dictador. Però en els temps actuals, com que ara votem regularment, la ficció d’una enquesta dura exactament el temps que va des que es publica fins que anirem a votar.

Quan només els queda l’agenda

(Article original publicat el 11/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2060, pàg. 2)

Alguns polítics, quan es veuen obligats a deixar la vida pública, descobreixen que tenen un problema de supervivència. De cop i volta, quan trepitgen el món real, quan ja no els truca ningú i desapareix l’entorn botafumeiro que els ha estat fent la gara-gara mentre governaven, comencen a ser conscients que lluny de la moqueta del despatx oficial hi fa fred. De seguida troben a faltar, entre altres coses, l’equip de secretaris que ho resol tot, i el cotxe oficial que els fa oblidar que pel ciutadà normal l’aparcament és un problema. Aviat descobreixen que el món de l’economia productiva es mou per uns paràmetres de competitivitat i mèrits que res tenen a veure amb els del món de la política. Tinc al cap, especialment, les persones que no han fet mai res fora de la política, aquesta tipologia de polítics que han acabat presidint governs; i consellers, ministres, presidents d’organismes públics i altres alts càrrecs equivalents. Persones que de molt joves es van apuntar a les joventuts del partit, i que d’allà van passar a una regidoria, i més endavant van ocupar alcaldies, consells comarcals, diputacions, parlaments, ministeris, conselleries i fins i tot la presidència de la Generalitat, o la del govern espanyol.

Quan els arriba el dia que es veuen obligats a deixar la política, normalment no per voluntat pròpia sinó forçats per les circumstàncies, només els queda l’agenda i la possibilitat d’utilitzar-la per mitjà de les portes giratòries. El plantejament que es fan és ben simple: “mentre governava vaig afavorir aquella empresa; ara és el moment que em tornin el favor”. És una situació habitual a molts països, democràtics i no democràtics. No cal dir que amb un mínim de sentit ètic, això no hauria de poder ser. Però, dissortadament, aquestes situacions es donen, tant a la dreta com a l’esquerra. Em remeto a la llista de presidents, ministres i consellers que, en deixar el càrrec, han fet aquesta excursió.

Un exemple forà. Quan va deixar el seu càrrec, l’excanceller alemany Gerhard Schröeder va passar a treballar pels russos, els quals li van oferir, i ell va acceptar encantat de la vida, la presidència de l’empresa estatal de gas Rosneft, la més important de Rússia. També presideix el gasoducte Nord Stream 2, un projecte a càrrec de l’empresa estatal russa Gazprom. Un fet que ajuda a entendre-ho és que quan era canceller d’Alemanya, Schröeder va donar llum verda a la construcció d’aquest gasoducte, i ara es limita a cobrar la comissió. Unes portes giratòries claríssimes.

La mandra punyetera

“Hi ha molta mandra en general. Es treballa molt poc. Un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa. Treballar no és això. Aquesta mandra està molt estesa. La ganduleria és una malaltia molt infecciosa.”

Tot i que les subscric sense reserves, aquestes reflexions no són meves, són de l’exiliada política catalana i MEP Clara Ponsatí i Obiols.

Fires presencials o contactes pantallars?

Degut a les mesures restrictives antiCovid-19 i després de dos anys celebrant algunes fires i congressos en format virtual o, més habitual encara, prescindint d’aquests actes, es constata la necessitat imperiosa de reprendre l’activitat de les fires presencials. A Barcelona, la celebració recent del Mobile World Congress en format presencial ha estat el principi d’una lenta, difícil i, alhora, molt esperada tornada a la normalitat. Però hi ha un sector minoritari de la societat, un sector que ignora les particularitats del món de l’empresa, que considera que aquests esdeveniments presencials han quedat antiquats i que són del tot prescindibles. Funcionaris públics que desconeixen el funcionament de l’economia productiva repeteixen constantment que les fires presencials poden ser perfectament substituïdes per esdeveniments virtuals.

Duran aquests dos anys he mantingut converses interessants sobre aquest tema, també amb persones que presumeixen de tenir un grau de sensibilitat ecològica i mediambiental més elevat que la mitjana de la població. Argumenten el seu posicionament contrari a la celebració de fires presencials amb la contaminació que generen aquests esdeveniments. Acostumen a ser les mateixes persones que últimament s’han posicionat en contra dels viatges en avió i de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, i mostren obertament el seu rebuig a l’economia productiva. Semblen oblidar el fet que, via impost de societats, l’economia productiva també serveix per finançar les polítiques socials que, lògicament, se suposa que ells també defensen. Són, en definitiva, els mateixos que defensen els coloms i les granotes per davant d’eliminar traves per a la creació de noves empreses i llocs de treball pel jovent que es troba a l’atur.

Tenen, això sí, una bona argumentació. Els visitants de les fires presencials viatgen en avió i molts van i tornen de la fira en taxi, amb tot el que això comporta d’emissions. Ningú discuteix que es contamina més viatjant en avió o en qualsevol mitjà de transport amb motor que anant en bicicleta, anant a peu o quedant-te a casa davant de l’ordinador. Però per poc que es conegui el món dels negocis, resulta indiscutible la necessitat de no posar traves al contacte presencial entre client i proveïdor. No té res a veure tractar amb un soci industrial o comercial mitjançant la pantalla freda d’un ordinador que trobant-te amb ell presencialment, poder tocar els seus productes i observar els seus gestos quan es parla d’ofertes. Compartir un cafè, un dinar o un sopar facilita molt la conclusió d’un negoci. En definitiva, una fira presencial on puguis encaixar la mà dels teus contactes no quedarà mai substituïda per la fredor dels contactes pantallars. No cal dir que les mateixes consideracions són també vàlides per a una reunió política, un dinar familiar, una calçotada amb els amics o la presentació d’un llibre.

Els extrems

En política, però no només en política, el respecte per les posicions discrepants és la base de la convivència. Però no tothom està disposat a acceptar aquest principi. Quan s'enceta un debat sobre un assumpte delicat amb persones de posicions polítiques molt oposades, aquella mena de persones que consideren que el seu posicionament ideològic és l'única posició defensable, en el fons t'estan dient que, en la seva escala de valors, la llibertat ideològica de qui s'oposa a les seves tesis passa a un segon terme. En això, dretes i esquerres tenen moltes similituds. Així, alguns discursos de la CUP s'assemblen molt a alguns discursos de Bocs. Dit en altres paraules, per a algunes persones de posicions polítiques molt extremes, la llibertat ideològica del seu interlocutor no té el valor que altres li donem. Així, quan en una discussió et diuen que el teu posicionament ideològic no es pot considerar un argument, saps que molt possiblement estàs davant de persones intolerants i, potser sense que ni elles se n'adonin, profundament antidemocràtiques. Potser és per això que em sento tan allunyat de la CUP com de Bocs, ja que aquests dos partits tenen un esquema mental molt similar sobre les llibertats.

Crònica d'una presa de pèl anunciada

Escriure aquest article em fa molta mandra, però mentre la festa del país veí encara la paguem també els catalans, faig l'esforç de fer-ho. Puc acceptar que em robin com a mal menor —els catalans, d'això, en sabem una mica—, però que tant qui em roba com qui protegeix a qui em roba em prenguin per imbècil, ja em costa més de tolerar. Us imagineu que el cap d'estat d'un país es dediqui des de fa anys a cobrar un percentatge sobre les despeses i inversions estatals, sigui en forma de regals, suborns, comissions o sobre qualsevol altre concepte? Som prou conscients que això vol dir que qui acaba pagant aquesta festa és el poble? Us imagineu que per fer el paperot hi intervingui la fiscal general socialista (¿de quien depende la fiscalia?, Pedro Sánchez dixit), i que finalment aquella senyora ens digui que no hi ha res a objectar, perquè no s'ha pogut demostrar res, perquè ja ha prescrit, perquè el més que presumpte delinqüent és inviolable, o per l'article 451726389 d'un codi que només coneixen ells?

Doncs tot això i molt més és el que ha estat passant durant anys al país veí que nosaltres encara financem. I davant d’aquests abusos hi ha gent que fa com si sentís ploure, i valora com a molt positiva la transició política que hi va haver a la mort del dictador, el pare polític del seu successor cleptòman. Em costa molt confiar en les altes instàncies fiscals i judicials del país veí, i d'exemples que justifiquen el meu escepticisme tothom en té uns quants al cap. Insisteixo, aquest nou escàndol de l’emèrit —i en portem ja uns quants— només em fa reafirmar, una vegada més, que la meva desconfiança en la justícia està més que justificada. Tot plegat és, també, una conseqüència més d'una transició política que d'exemplar en va tenir ben poc, tot i que alguns que viuen de la rifeta encara tenen la barra d'assegurar el contrari, mantenint un posat seriós, com si s’ho creguessin. Va, home, va!

La transició va servir per refermar la consolidació política d'un delinqüent nomenat per un dictador, dos personatges nefastos de la nostra història als quals els jutges ni tan sols s'han atrevit a jutjar. Fa gairebé mig segle que va morir aquell dictador de trista memòria i, dissortadament, encara tenim pendent la veritable transició política des d’aquella dictadura a una democràcia homologada amb la dels països que ens envolten.

No a la guerra?

Accions de guerra són que els teus veïns envaeixin el teu país, destrueixin la teva ciutat i casa teva, perpetrin violacions de tota mena contra la població civil, robin el que els vingui de gust, i matin a qui s'oposi a aquests fets delictius.

Però hi ha qui sosté que també és una acció de guerra, igualment rebutjable, el dret legítim a defensar-se per intentar impedir els abusos dels invasors. En fi, tampoc farem ara un debat semàntic sobre què és i què no és una guerra, però, tinc molt clar quins són els bons i quins són els dolents.

Sigui com sigui, els manifestants del "no a la guerra" que ara es tornen a fer presents haurien d'aclarir si amb les seves protestes també ens estan volent dir que els agredits no es poden defensar. I ho plantejo així, tan cruament, perquè sembla que sí que ens ho volen dir, equiparant equivocadament agressors amb defensors.

La pregunta és, per tant, molt pertinent, però tinc els meus dubtes que els promotors del "no a la guerra" la responguin amb la claredat que seria de desitjar. Dit d'una altra manera, els agredits tenen dret a rebre armes per defensar-se dels agressors? La meva resposta és sí, sense cap mena de dubte.

Energia nuclear

(Article original publicat el 25/2/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2058, pàg. 2)

Buscant apaivagar els problemes ambientals, el decreixement econòmic és la recepta que alguns ens volen imposar. Per concretar una mica, Vicenç Navarro, Thomas Piketty, Ada Colau i els comuns i podemitas, alguns personatges d'Esquerra i del PSOE (sortosament, no tots), i les escorrialles del món comunista sense excepció serien alguns dels apòstols d'aquesta nova perversitat social anomenada teoria del decreixement. No cal dir que els seus defensors són, sobretot, persones que tenen feina i, molt especialment, aquelles que tenen uns ingressos garantits de per vida com són els funcionaris públics. El decreixement econòmic que promouen perjudica la gent que es troba en situació d'atur o de precarietat laboral i, molt especialment, els joves aturats. A ningú se li escapa que decréixer vol dir dificultar la creació de noves empreses i, en conseqüència, de llocs de treball de l'economia productiva, la que tira endavant el país.

Si s'acabés imposant el decreixement, òbviament es necessitaria menys energia. Ha passat bastant desapercebut que fa poc a Europa s'ha equiparat l'energia nuclear amb l'energia verda. Ja només falta que els parlaments d'una majoria qualificada de països ratifiquin aquest posicionament, i tot sembla indicar que no es produiran sorpreses. La majoria de l'energia produïda a França prové de les centrals nuclears. Els francesos han fet una aposta clara per l'energia nuclear, i no són tan rucs com per anar en contra dels seus propis interessos. He defensat sempre l'energia nuclear, i l'argument del risc d'accidents no em serveix; també es trenquen presses i es produeixen milers de morts. El risc zero no existeix.

Quin paper hi juga el nostre país en tot això? Per una banda, som consumidors d'energia nuclear, tant la produïda per les nostres centrals com també la que importem de França. A l'hora de la veritat els catalans som molt pràctics, i volem que quan premem l'interruptor s'obri el llum. I com que encara no produïm prou energia neta, aquesta l'hem d'importar de França. L'esquerra més ideologitzada defensa que si s'ha de triar entre que s'encengui el llum i la supressió de les centrals nuclears, prefereix prescindir de les nuclears. Així, de retruc, es va forçant el decreixement per la porta del darrere. No s'ha de descartar que aviat ens diguin que el sistema de transport ideal és el de tracció animal. Tot i que, ben pensat, tampoc, ja que llavors hi ha el problema dels pets dels animals, que també contaminen el medi ambient. El sistema perfecte no existeix.

Girona: presumpte maltractament al ciutadà

Sóc usuari de Twitter des de fa molts anys. Per pura casualitat, mitjançant aquesta xarxa social, ahir em vaig assabentar d'uns fets que criden molt l'atenció, i que algú els podria perfectament qualificar de presumpte abús d'autoritat per part de l'Ajuntament de Girona i els seus dirigents. Qui ho ha fet públic a la xarxa és el conegut cardiòleg Ramon Brugada, el qual se'n va assabentar, també per casualitat, en un restaurant gironí propietat dels perjudicats d’aquesta història. Dies més tard, els va visitar a casa seva i dilluns passat ho va explicar a Twitter. Feta aquesta introducció, vull aclarir que no conec a l'alcaldessa de Girona, com tampoc conec al doctor Brugada ni a les persones directament perjudicades per unes decisions municipals que per més bona voluntat que hi posem costen d'entendre. I encara que potser no faria cap falta fer-ho, vull aclarir també que ni milito ni he militat mai en cap partit polític.

Per tal de no allargar-me, m'estalviaré de repetir tot allò que ja ha estat publicat, i que trobareu ben detallat en aquest enllaç: https://twitter.com/rbrugada/status/1498347008184270851
El resum és ben senzill: l'ajuntament ha anunciat que es proposa iniciar els tràmits legals per expropiar, aparentment sense cap necessitat, una fantàstica masia catalogada i els terrenys annexos propietat d'una família que hi viu des de fa generacions. I no només no sembla haver-hi un motiu raonable per part de l'ajuntament per actuar d'aquesta manera tan prepotent, sinó que, pel que sembla, ni tan sols estan oberts a parlar-ne amb la propietat.

Podria entendre, que no justificar, aquesta actuació municipal si el govern de Girona estès en mans d'un d'aquells partits que són poc curosos en la defensa de la propietat privada. Sí, tinc al cap els partits que esteu pensant. Però no és el cas. Això està passant amb l'alcaldessa d'un partit d'ordre, Junts, un partit que, si més no sobre el paper, reconeix i defensa el dret a la propietat privada. Aquesta contradicció flagrant em va fer sospitar que en aquesta història potser existia algun detall que se m'escapava.

Per tal d'esbrinar-ho, vaig contactar amb l'alcaldessa Madrenas enviant-li aquest missatge: M'agradaria saber la seva versió sobre el fil de Twitter que el Dr. Ramon Brugada ha publicat avui. N'escriuré un article, però abans m'agradaria conèixer el seu punt de vista. Gràcies. Ha passat un dia i l'alcaldessa ni tan sols ha tingut la cortesia d'acusar rebut del meu missatge.

Decideixo, per tant, publicar aquest article per mostrar la meva estranyesa per l’actitud de l’ajuntament, així com la meva solidaritat amb la família afectada. Espero que, finalment, el sentit comú s'acabarà imposant i els propietaris perjudicats se'n sortiran sense necessitat de portar-ho al jutjat, amb tots els inconvenients que això comportaria per a totes les parts implicades, entre les quals hi ha la ciutadania gironina que acabaria pagant les indemnitzacions que establís la justícia, si fos el cas.

* * * * *

Afegitó del 3/3/2022

Ahir, a les 18:40, vaig rebre un mail del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Girona que deia:
 

La seva petició d’informació ens ha entrat avui a les 11:05, us adjunto còpia de l’avís fet pel gestor de tasques. Hem vist que ja heu fet la publicació. Si esteu interessat en rebre informació per la nostra part ens responeu a aquest mail i ens posarem en contacte amb vostè en el telèfon que ens ha indicat. Si, a partir d’ara, sorgeixen altres temes dels que vol saber l’opinió de l’ajuntament...

Avui a les 6:30 he contestat, també per mail, dient:

Gràcies, però no entenc el procediment burocràtic que apunten, ni per què haig de reiterar una petició d’informació que ja és prou clara. Si l’alcaldessa té alguna cosa a dir ja m’ho farà saber, però espero que entenguin que no entraré en la burocràcia innecessària que em suggereixen. I sobre el procediment de comunicació, vaig facilitar el meu telèfon perquè el formulari m’ho exigia, però els demano que qualsevol comunicació que m’hagin de transmetre sigui per escrit. D’aquesta manera em serà més fàcil compartir-la amb les més de dues-centes cinquanta persones, la majoria gironines, que en poques hores han mostrat interès per aquest tema. Moltes gràcies per la seva comprensió.