No és res personal

No he amagat mai la meva ideologia, i no visc ni he viscut mai del pressupost públic. Des d’aquest punt de vista, no tinc l’obligació ni la devoció de quedar bé amb ningú. Sempre m’he declarat liberal i, per tant, anticomunista. I encara que no els agradi, les escorrialles del comunisme i altres companys de viatge farien bé d’entendre que no hi ha cap motiu que em porti a renunciar a la defensa dels meus posicionaments econòmics, polítics i socials, ni tampoc al meu dret a expressar en públic les meves discrepàncies amb els personatges que ens governen. També reivindico el meu dret a canviar d’opinió quan ho consideri convenient; així, alguna vegada, un major coneixement dels assumptes posats a debat m’ha fet modificar alguns plantejaments, i ho he fet encantat.

Escric força, he publicat coses a diferents llocs, i mai n’he eliminat cap. Cada un dels meus articles reflecteix el meu pensament en el moment d’escriure’l. En aquest blog trobareu més de dos mil cinc-cents articles publicats en els últims quinze anys. Però també hi ha reflexions meves en altres mitjans de comunicació. A La Veu de l’Anoia (sóc mig igualadí), cada quinze dies. A El Punt Avui (el meu diari de referència quan sóc a Girona) descobrireu articles més antics. Al diari de referència de Sarrià, El Jardí, en podeu llegir alguns de l’any passat, però sembla que ara estan més còmodes prescindint de les meves col·laboracions. Si busqueu bé, també descobrireu coses meves a La Vanguardia i altres mitjans més generalistes. De tot el que he escrit i publicat me’n sento raonablement satisfet.

A molta gent no li agrada que se la critiqui, i tampoc li agrada que es critiqui als seus referents polítics. És una actitud humanament comprensible, però com que estic convençut que la crítica educada enriqueix el debat, des del punt de vista intel·lectual són posicions que em grinyolen. Tinc al cap algunes persones que, si depengués d’elles, intueixo que practicarien la censura sense cap remordiment. Allà on elles només hi veuen totes les gràcies a les actuacions forassenyades d’una alcaldessa que ha perdut el nord, la majoria de barcelonins, vots canten, hi veiem una obsessió malaltissa per carregar-se el nostre model de societat, i això inclou el model de ciutat. No pretenen millorar la ciutat, només intenten, per sobre de tot, imposar una determinada ideologia que sortosament està lluny de tenir el suport majoritari dels ciutadans. I, sobretot, pretenen fer-ho sense rebre crítiques. Busquen, en definitiva, la quadratura del cercle.

Els que critiquem les actuacions de l’equip polític que governa la ciutat, encapçalat per una senyora que va ocupar el càrrec sota la protecció gens dissimulada de monsieur Manuel Valls, un gran demòcrata segons asseguren uns quants, no tenim una obsessió gratuïta contra la senyora Colau com alguns ens volen fer creure. No es tracta de res personal. La nostra és la reacció lògica que molts barcelonins tenim contra una persona que, des de fa gairebé set anys, es dedica a carregar-se una ciutat construïda amb l’esforç de les generacions de barcelonins que ens han precedit els quals, si encara visquessin, es posarien les mans al cap. I, també, se li pot retreure que el model de societat que ens vol imposar ha fracassat estrepitosament a tot arreu on s’ha intentat implantar.

Però com que intueixo que la senyora Colau no rectificarà, aniré comentant les seves alcaldades prepotents. De temps tinc tot el que necessito, i de motius per criticar-la me’n sobren. El meu objectiu, i en això no estic sol, és que aquesta alcaldessa no continuï ocupant un càrrec que li ve gran. És un vot, per tant, clarament a la contra, però democràticament tan vàlid com els vots a favor. I per cert, a aquell conseller de l’equip de govern del districte de Sarrià-Sant Gervasi (retribució anual: 35.250 €) que, amb una clara intenció de provocar, em va dir al seu despatx que ell era un xarnego —és a dir, fill d'una persona catalana i d'una de no catalana—, i que, sent un xarnego, no tenia la sensibilitat per entendre determinades reivindicacions sarrianenques —a l’oest qualificarien la seva actitud de recochineo—, li podria dir que, de fills que alguns personatges com ell anomenen xarnegos en tinc més d’un, ja que, des de fa molts anys, la meva parella és una senyora de Madrid (Espanya).