Quan només els queda l’agenda

(Article original publicat el 11/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2060, pàg. 2)

Alguns polítics, quan es veuen obligats a deixar la vida pública, descobreixen que tenen un problema de supervivència. De cop i volta, quan trepitgen el món real, quan ja no els truca ningú i desapareix l’entorn botafumeiro que els ha estat fent la gara-gara mentre governaven, comencen a ser conscients que lluny de la moqueta del despatx oficial hi fa fred. De seguida troben a faltar, entre altres coses, l’equip de secretaris que ho resol tot, i el cotxe oficial que els fa oblidar que pel ciutadà normal l’aparcament és un problema. Aviat descobreixen que el món de l’economia productiva es mou per uns paràmetres de competitivitat i mèrits que res tenen a veure amb els del món de la política. Tinc al cap, especialment, les persones que no han fet mai res fora de la política, aquesta tipologia de polítics que han acabat presidint governs; i consellers, ministres, presidents d’organismes públics i altres alts càrrecs equivalents. Persones que de molt joves es van apuntar a les joventuts del partit, i que d’allà van passar a una regidoria, i més endavant van ocupar alcaldies, consells comarcals, diputacions, parlaments, ministeris, conselleries i fins i tot la presidència de la Generalitat, o la del govern espanyol.

Quan els arriba el dia que es veuen obligats a deixar la política, normalment no per voluntat pròpia sinó forçats per les circumstàncies, només els queda l’agenda i la possibilitat d’utilitzar-la per mitjà de les portes giratòries. El plantejament que es fan és ben simple: “mentre governava vaig afavorir aquella empresa; ara és el moment que em tornin el favor”. És una situació habitual a molts països, democràtics i no democràtics. No cal dir que amb un mínim de sentit ètic, això no hauria de poder ser. Però, dissortadament, aquestes situacions es donen, tant a la dreta com a l’esquerra. Em remeto a la llista de presidents, ministres i consellers que, en deixar el càrrec, han fet aquesta excursió.

Un exemple forà. Quan va deixar el seu càrrec, l’excanceller alemany Gerhard Schröeder va passar a treballar pels russos, els quals li van oferir, i ell va acceptar encantat de la vida, la presidència de l’empresa estatal de gas Rosneft, la més important de Rússia. També presideix el gasoducte Nord Stream 2, un projecte a càrrec de l’empresa estatal russa Gazprom. Un fet que ajuda a entendre-ho és que quan era canceller d’Alemanya, Schröeder va donar llum verda a la construcció d’aquest gasoducte, i ara es limita a cobrar la comissió. Unes portes giratòries claríssimes.