Quan s’interactua a les xarxes, fer un “like” no necessàriament vol dir que hi estiguis d’acord. Fent un “like” pots voler dir que simplement ho has llegit, com si fos una mena d’acusament de recepció. Aquells que critiquen determinats “likes” farien bé de tenir-ho present.
(Article original publicat el 22/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2066, pàg. 2)
A Madrid s'ha fet públic el cobrament d'unes comissions fora de tota lògica comercial. Els agraciats són uns personatges grotescos, Medina & Luceño, molt ben relacionats amb el poder municipal del PP i amb la mal anomenada jet set madrilenya, en un negoci estrany de compravenda de mascaretes durant l'època més dura de la pandèmia Covid-19. Abans de continuar amb aquest comentari, m'agradaria dir que tal com jo entenc les activitats empresarials, a aquests personatges no se'ls hauria d’anomenar empresaris, ni emprenedors, ni res que s'hi assembli.
Dit això, cal dir també que no hi ha cap llei que prohibeixi cobrar comissions per la intermediació d'un tercer en una compravenda. Fer d'intermediari és una activitat cent per cent legal i respectable. En el món del comerç internacional, la figura de l'intermediari resulta gairebé imprescindible, i ho conec molt bé perquè m'hi he dedicat tota la vida. El venedor és qui paga la comissió, i si decideix pagar a l'intermediari un percentatge exagerat sobre la facturació, deu tenir les seves raons per fer-ho.
Ara bé, com que no hi ha cap negoci que permeti aquests marges d'intermediació, la conclusió és que el comprador de les mascaretes —l'ajuntament— va pagar conscientment, o inconscientment, un preu molt més alt que el preu raonable de mercat per fer possible incloure-hi l'exagerada comissió dels intermediaris. El tal Medina, un personatge de la faràndula social espanyola, de família amb títol nobiliari, i el seu soci, un tal Luceño, aquest últim amb uns antecedents professionals que sent generosos podríem qualificar de poc exemplars, van ser els beneficiaris.
Sobta, però, que un cop cobrada la comissió, els nostres personatges tinguessin tanta pressa per invertir-la immediatament en una estada en un hotel de superluxe de Marbella (Espanya), la compra d'una casa, una desena de cotxes esportius espectaculars, un vaixell de vela i uns rellotges Rolex. Tot plegat fa rumiar, i potser ni els comissionistes farandulers estaven gaire tranquils després d'haver cobrat una comissió tan difícil de justificar.
De tota aquesta història el que menys ens hauria d'escandalitzar són els cotxes, la casa, el vaixell, els rellotges i altres signes externs adquirits amb l'import de la comissió de les mascaretes. L'escàndol es deriva del fet que el negoci de les mascaretes i les comissions es pagaven amb diners públics. Si s'hagués tractat de transaccions entre privats i s'haguessin liquidat els impostos corresponents, tot aquest comentari seria sobrer.
Fa temps que en sento parlar. Aquest tema m’ha interessat perquè sóc membre d’una entitat la qual promou en el seu àmbit d’actuació l’aplicació dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030. He remenat per diversos buscadors d’Internet i sí, he vist que en alguns llocs web poc seriosos es fa alguna menció a l’”agenda oculta” de l’Agenda 2030. Però tot i que hi he dedicat una bona estona, no he estat capaç de trobar cap concreció sobre aquesta suposada agenda oculta. Per tant, i mentre no es demostri el contrari, per mi estaríem parlant d’allò que ara en diem fake news.
(Ve d'aquí)
La censura i l'espionatge es practiquen a tots nivells, i amb un exemple ben proper s'entendrà millor. Fins fa una setmana, alguns periodistes tenien prohibit assistir a determinats actes d'un districte barceloní. Des del govern del districte es vetava el dret a la informació a un mitjà de comunicació. Va ser a partir de la queixa pública d'un ciutadà compromès amb la democràcia que, per tal d'evitar un escàndol major, en poques hores es va aixecar la prohibició d'informar, atribuint-la posteriorment a un malentès. Així, a partir d'ara, a aquells periodistes ja no se'ls vetarà l'entrada a uns actes que fins ara tenien prohibits. No cal dir que qui hi sortirà guanyant és el ciutadà, ja que estarà més ben informat, i per fonts directes.
I amb aquesta voluntat de limitar els drets ciutadans, d'un modest districte barceloní podem passar al govern de l'estat, des d'on es disposa de molts mitjans no només per censurar el ciutadà —fa miracles la insinuació de retirar subvencions públiques si no es fa bondat— sinó també per, si ho consideren convenient, espiar fins a l'últim racó de les vides privades per tal de poder practicar el xantatge si es considera convenient. El govern espanyol més progressista de la història al principi negava l'espionatge. Poc després matisava la negativa emparant-se amb la possible decisió d'un jutge que segons la llei hauria autoritzat l'espionatge, però aclarint a continuació que com que per llei s'ha de mantenir en secret tot el que fa referència als serveis secrets, no en trauríem mai l'aigua clara. Per cert, la llei de secrets oficials que empara la negativa a facilitar aquesta informació és dels anys seixanta del segle passat, en ple franquisme. En tots aquests anys, cap govern de l'anomenada democràcia ha considerat convenient modificar aquella normativa. Per tant, tots els governs espanyols des de la mort de Franco han sigut còmplices, si més no per omissió.
Hi ha governants que practiquen la censura i l’espionatge polític, amb autorització judicial o sense, i interfereixen antidemocràticament en la vida del ciutadà fins a uns extrems injustificables. Quan s’actua contra persones que no pensen igual que els governants, quan s’intenta silenciar al ciutadà, quan es persegueixen idees i es criminalitza la dissidència política, resulta irrellevant el que digui la llei o que un jutge ho hagi autoritzat, si aquest fos el cas. Estem parlant de governants, en teoria demòcrates, que cauen en pràctiques antidemocràtiques contra qui dissenteixi del discurs oficial. En el cas espanyol, el discurs oficial, la línia vermella que en diuen alguns, és la unitat d’Espanya, una obsessió malaltissa que alguns situen per sobre de qualsevol llei i per sobre de la democràcia.
Tenim ara aquest episodi tan lamentable de l’espionatge massiu a una seixantena de persones —els experts intueixen que són moltes més—, la majoria de les quals defensa una Catalunya independent assolida per mitjà de mitjans democràtics, és a dir, votant, tal com es decideixen aquestes coses als països endreçats. A banda del govern, alguns polítics de l’oposició també justifiquen l’espionatge polític, antidemocràtic, i ho manifesten sense vergonya als parlaments, a la premsa i allà on calgui; es tracta d’uns parlamentaris elegits democràticament que estan justificant pràctiques antidemocràtiques sense ni posar-se vermells. Com que tots els tenim al cap, no cal repetir ara els noms dels partits unionistes que defensen el càstig que segons ells es mereix la dissidència política. Des d’alguns països estrangers també s’han posat les mans al cap. L’editorial d’un diari tan seriós com el Washington Post de divendres passat anava en aquesta línia.
(La segona part d’aquest article es publicarà demà)
Avui em mullo més del compte, i publico aquest comentari quan els francesos encara estan votant. Els francesos han votat avui una persona per fer de cap d’estat durant els pròxims cinc anys. Aquest és, per cert, un problema que els espanyols no s’han de plantejar, perquè el dictador Franco ens ho va deixar resolt amb la seva decisió de donar una certa continuïtat al seu règim mitjançant una monarquia franquista que en democràcia no ha votat mai ningú. Així, el rei actual dels espanyols és el nét polític de Franco. I no se’n parli més.
Però tornem a França. La majoria de la gent d’esquerres ha tingut veritables mals de cap per decidir el sentit del seu vot, o del seu no vot, que abstenir-se també és una manera de prendre posició política. Imaginem un comunista o un socialista, els quals no només han vist desaparèixer del panorama polític francès els seus partits de tota la vida sinó que, a més, avui s’han vist forçats a triar entre tres opcions: quedar-se a casa, el senyor Macron o la senyora Le Pen, als quals no definiré políticament però, diria que d’esquerres més aviat no ho són. Així doncs, una tria difícil.
No m’acostumo a mullar mai sobre el sentit del meu vot; no obstant això, com que avui parlem de França faré una excepció. Si jo fos francès, avui ni m’hagués quedat a casa ni hauria votat a la senyora Le Pen.
Marta Álvarez (1967) va ser escollida presidenta d’El Corte Inglés encara no fa tres anys. Marta Ortega (1984) ha accedit a la presidència d'Inditex (Zara) fa pocs dies. A banda de la coincidència en el nom de les dues chairwomen, entre aquestes empreses familiars hi trobarem altres similituds i, també, algunes circumstàncies que les diferencien. Parlem-ne.
El Corte Inglés, amb seu a Madrid (Espanya), declara una xifra de negocis de deu mil milions d'euros, i té vuitanta mil empleats. Acredita una llarga història de vuit dècades des que l'oncle avi de l'actual presidenta va fundar l'empresa en tornar a Espanya després d'haver emigrat a Cuba a fer diners, un país on va arribar de jove amb una mà al davant i una al darrere, i moltes ganes de treballar. Ramón Areces és un exemple clar de self-made-man. Davant de personatges com ell, si en portés, sempre em trauria el barret.
Inditex (acrònim d'Industria de Diseño Textil), té la seu a Arteixo (Galícia). Les seves vendes superen els vint mil milions d'euros, i té cent seixanta mil treballadors; són xifres que doblen les d'El Corte Inglés. L'empresa va ser fundada l'any 1985 pels pares de l'actual presidenta, també partint de zero i treballant més hores que un rellotge. Amancio Ortega és unànimement considerat un altre exemple de self-made-man que ha triomfat, segurament el més conegut del món. Té tot el meu respecte i admiració.
A banda dels lligams familiars entre les presidentes actuals i els fundadors de les seves respectives empreses, unes i altres tenen poc a veure. Així, elles han pogut anar a la universitat, parlen idiomes, han vist món i, en definitiva, estan tècnicament molt més ben preparades que els seus avantpassats per pilotar amb èxit aquests dos gegants empresarials. Aquesta seria la part positiva.
Les presidentes d'aquestes empreses tenen, però, un desavantatge clar respecte als fundadors, i és que elles ja s'ho han trobat tot fet, amb tot el que això comporta, tant de positiu com, també, de negatiu. Cal esperar que aquest desavantatge quedi compensat per la gran preparació empresarial de les actuals presidentes d'aquestes empreses. I és que un quart de milió de famílies, més d’un milió de persones, depenen de l’encert empresarial d'aquestes dues chairwomen. Poca broma!
Aquest any coincideixen en les mateixes dates la Pasqua dels catòlics, el Ramadà dels musulmans i la Péssah, la Pasqua dels jueus. Molts dels nostres dirigents polítics han felicitat públicament als musulmans, alguns també han felicitat als catòlics, i gairebé cap s'ha adreçat als jueus. No em queixo de la manca de sensibilitat religiosa dels nostres dirigents polítics envers alguna de les religions que es practiquen a casa nostra, allà cadascú amb les seves creences. Però sí que lamento, un any més, que hi hagi polítics oportunistes que cada any semblen oblidar que Espanya és un estat aconfessional, i que les simpaties personals que els titulars de les institucions puguin sentir cap a determinats col·lectius s'expressin des dels canals oficials que van a càrrec dels pressupostos públics.
De les poques coses salvables de TV3 hi ha un programa de televisió anomenat Més324 que manté el seu prestigi per la presència, entre d'altres, de personatges com Antoni Gelong, farmacèutic, advocat, historiador, escriptor, divulgador i col·leccionista d'art. Fa uns dies, Gelong diferenciava entre dues esquerres: l'esquerra dogmàtica i l'esquerra socialdemòcrata. Vaig trobar interessant aquesta classificació, tot i que Gelong ho va mencionar mig de passada, sense entrar en detalls. Intentaré fer-ho jo, a veure si me'n surto.
Des del meu particular punt de vista, els partits que formen part de l'esquerra dogmàtica tot sovint ens mostren algunes actituds antidemocràtiques les quals, venint ideològicament d'on vénen, potser els resulten inevitables. Parlo dels quatre comunistes convençuts que queden, morosos amb laCaixa, els comuns autòctons i els podemites franquiciats —s'assemblen, però no són ben bé la mateixa cosa—, els cupaires empatats a 1515, i altres companys de viatge amb objectius similars. Ep!, no els estic pas justificant, només intento entendre els seus motius per justificar determinades actuacions que des d'una visió més democràtica de la societat no deixen de cridar l'atenció.
En canvi, els partits de l'esquerra socialdemòcrata, és a dir, per entendre'ns, el PSOE i les seves sempre obedients franquícies regionals, semblen més endreçats, més respectuosos amb la democràcia, però tenen un altre inconvenient que fins i tot critiquen alguns dels seus propis votants, i és que molt habitualment no semblen partits d'esquerra. No parlo dels discursos —el paper ho aguanta tot— sinó d’algunes decisions polítiques que des de l'esquerra, i també des de fora de l'esquerra, costen de pair. Amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, ja que tampoc es tracta que se'ns enfadi ningú.
Ja per acabar, quan es parla de les esquerres alguns inclouen també una tercera via que ells anomenen esquerra liberal, però al meu entendre acceptar això potser seria estirar en excés el xiclet de les esquerres. Declarar-se d'esquerres i, alhora, liberal, vindria a ser un oxímoron, si més no tal com la majoria de liberals sense adjectius entenem el liberalisme i entenem l'esquerra. El fet és que de partits liberals sense adjectius gairebé no n'hi ha cap, o potser sense el gairebé. En aquest sentit, els liberals, quan ens toca anar a votar, sempre hem experimentat una certa sensació d'orfenesa política la qual, per altra banda, tenim perfectament assumida.
Pagant un preu prou atractiu per les accions que ara pertanyen als actuals accionistes de la companyia, Elon Musk pretén ser el nou amo de Twitter. Si ell vol comprar i ells volen vendre, i entre tots es posen d'acord sobre el preu i les condicions de la transacció, no veig on hi ha el problema. És el lliure comerç, i si l'operació acaba tirant endavant —mentrestant, l'actual consell d'administració intenta defensar-se amb els mitjans que tenen al seu abast—, Musk podrà fer amb l'empresa el que més li convingui. Ignoro els motius que pot tenir Musk per adquirir la propietat de Twitter. De fet, les poques explicacions que ha donat fins ara no les he acabat d'entendre. Però això és del tot irrellevant, no tinc cap dret a rebre explicacions sobre els motius que tenen les persones per comprar i vendre accions d'una companyia privada. El canvi de mans de Twitter em pot agradar més, menys o gens, però és la seva llibertat, i com a demòcrata tinc l'obligació de respectar-la. I poca cosa més hi puc afegir.
(Article original publicat el 8/4/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2064, pàg. 2)
A Mallorca, els xuetes són els membres d'un grup de famílies descendents dels jueus conversos. Fa sis segles, la conversió religiosa al catolicisme era l’únic passaport vàlid que tenien els jueus per intentar evitar l’expulsió d’Espanya i fins i tot, en alguns casos, la pena capital. Fos quina fos la decisió que van prendre els jueus mallorquins, aquesta va condicionar no només el seu futur personal i professional, sinó que també estigmatitzava les generacions futures d’aquelles famílies. Han passat sis-cents anys i encara avui, una quinzena de cognoms mallorquins són considerats xuetes, poc simpàtics per a alguns mallorquins.
Lògicament, als xuetes no els agrada gaire que se’ls recordin aquells episodis tan lamentables que van viure els seus avantpassats. Les famílies que porten aquests cognoms han estat socialment menystingudes pels seus veïns, tot i que a mesura que han anat passant els segles la pressió social ha anat disminuint fins a gairebé desaparèixer. Però encara avui en dia portar els cognoms Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls representa un inconvenient social que els xuetes suporten amb discreció.
Desterrar la sospita de ser jueu ha estat, al llarg d’aquests segles, una obsessió dels mallorquins. D’aquí, l’exhibició del “fer dissabte”, la jornada de neteja a fons de la casa, justament el “sabbat”, el dia d’estricte descans hebreu; o la no menys pública i ancestral cerimònia, com més pública, millor, de la matança del porc, o el dolç per excel·lència, l’ensaïmada, amb saïm de porc; menjars vetats als fills de Jacob. (Font: “Els xuetes: tres segles de manipulació”, arabalears.cat)
Una branca familiar dels meus avantpassats és coneguda com els de can judiu, i aquest renom ja dóna algunes pistes, tot i que n’ignoro l’abast exacte. A més, el meu vuitè cognom és Martí, que és un dels quinze cognoms xuetes. Mai he amagat la meva relació llunyana amb aquesta branca familiar, i tot el que això pot significar per a algunes persones. Culturalment, però, la meva família forma part del món catòlic.
Dit tot això, ens podem preguntar per la responsabilitat que tenen els descendents sobre actuacions antigues de determinades nissagues i personatges, i més quan ja han transcorregut sis segles des dels fets que estem comentant. Personalment, aquesta pregunta no me l’he fet mai, ja que tinc molt clar que a ningú se li poden atribuir ni demanar responsabilitats sobre els actes dels seus avantpassats.
Agustí Colomines ho resumia molt bé fa pocs dies a El Nacional: "Un canvi només és creïble si qui s'hi posa al capdavant és realment nou."
Un dels errors de Junts —no sé si l'errada va ser exclusivament del MHP Puigdemont, o compartida amb altres persones— va ser pensar que resoldrien els seus problemes situant Jordi Sànchez al capdavant del partit. Fos com fos i contra el criteri d'una part de la militància, van ungir Sànchez com a SG de Junts, és a dir, la persona que coordina i aplica les decisions estratègiques del partit, no totes necessàriament consensuades amb les bases com es va veure després.
Aviat va anar quedant clar que Sànchez no només no podia ser la solució sinó que la seva presència a la SG anava agreujant el desgast del partit. D'episodis se n'han vist uns quants, i no els repetirem ara. Jo, que no sóc ni he sigut mai de Junts ni de cap partit, em miro la política amb el màxim interès, però sempre ho he fet des de fora de qualsevol estructura. Des del minut u vaig comentar a qui em va voler escoltar que Sànchez prové d'una cultura política massa allunyada de Junts. Però és evident que els dirigents del partit no ho devien veure igual.
Ara bé, la prova que no la van encertar és que Sànchez, a la vista de les crítiques més que justificades rebudes per la seva gestió, ja ha dit que en el pròxim congrés del partit no es presentarà a la reelecció. Però si la saben gestionar, la seva renúncia podria ser una bona oportunitat per a Junts. El problema és que, a banda d'anunciar que plegaria, Sànchez va afegir que, quan formalitzi la seva desvinculació de la SG, pretén que no es presenti més d'una candidatura. Per què? Vol continuar tutelant el partit des de l'ombra, a partir de la seva sortida de la direcció? Potser no, però ho sembla.
Des de la meva visió liberal de la política, la candidatura única suggerida pel SG sortint, la veritat, fa una mica d'angúnia. La competència sempre enriqueix, i si finalment hi hagués més d'una candidatura, seria positiu per a tothom. I no cal dir que la primera tasca dels guanyadors seria negociar amb els perdedors i convèncer-los que s'incorporessin al projecte. Tal com estan les coses a Junts, no es poden permetre la frivolitat d'anar perdent vots.
Junts necessitarà trobar persones sense motxilles i amb habilitats negociadores per tal d'evitar que s'acabi formalitzant la sortida a la búlgara que proposa Sànchez. Però la persistència en l'error ha quedat palesada aquest cap de setmana quan el SG sortint va fer un pas més enllà, i va mencionar un personatge concret com a possible successor seu. Ignoro si només es va tractar d'una relliscada involuntària, o tal vegada pretenia cremar el seu company de presó abans d'hora, però s'ho podia haver estalviat. Coincideixo amb Colomines, "un canvi només és creïble si qui s'hi posa al capdavant és realment nou."
El client, sigui un particular, una empresa o un país, té molt més poder del que molta gent pensa. És el poder del consumidor. Quan un restaurant o una botiga de roba maltracta la clientela —per motius lingüístics, per exemple, un cas molt habitual a Barcelona—, si es fa una campanya ben feta de boicot i l'empresa no rectifica, el negoci pot acabar tancant. I és bo que acabi tancant. A mi, per exemple, si em telefonen i se m'adrecen dient-me caballero, i amb aquella tronada supèrbia colonial espanyola que tots coneixem m'exigeixen que els parli en la lengua del imperio, tinc molt clar que s'han guanyat amb escreix el dret al meu boicot. Jo sóc el client, visc en un país on la llengua pròpia és la que és, i no puc permetre que els meus drets lingüístics no només no em siguin reconeguts sinó que siguin trepitjats.
Ara tenim el cas de determinades empreses espanyoles —algunes de capital estranger— que encara treballen a Rússia, segons va manifestar abans-d'ahir el president d'Ucraïna en la seva al·locució adreçada als parlamentaris espanyols. Volodímir Zelenski en va mencionar tres: Porcelanosa, amb seu a Vila-real (Castelló), Maxam (ex Unión Española de Explosivos), amb magatzem a El Bruc (Catalunya), i Sercobe, la patronal espanyola de fabricants de béns d'equip. Altres grans empreses van anunciar fa setmanes, quan Rússia va començar la guerra contra Ucraïna, que deixaven aquell mercat. Van fer bé. Si més no, de moment s'han estalviat d'aparèixer ara a la llista de la vergonya de les empreses que han continuat treballant amb els invasors.
Sóc un gran defensor dels boicots comercials. Només quan toquin, és clar, i així ho he defensat en altres articles. L'eina més efectiva d'un boicot comercial és que aquest es faci públic, perquè és la via més efectiva per afegir-hi persones que potser abans desconeixien el problema que origina el boicot. Els objectius d'un boicot són dos. En primera instància, i aquest seria el propòsit ideal, que l'empresa rectifiqui. Però si no ho fa, amb un boicot es busca que l'empresa en surti perjudicada. I és que moltes vegades, el boicot és l'únic llenguatge que entenen determinats dirigents, també del món de la política. Defensem els nostres drets, practiquem el boicot!
(Ve d’aquí)
Amb aquest esquema de funcionament, un es pot preguntar pel paper que tenen els regidors de l’oposició en el dia a dia d’aquestes institucions. Es poden donar dues situacions: que es governi en minoria, amb suports puntuals de l’oposició, o que es governi amb una confortable majoria absoluta. En el primer cas, l’oposició hi pot tenir un paper important, ja que sense el seu concurs no es podria governar. En el segon cas, l’oposició no hi té cap protagonisme. Els regidors de l’oposició tenen assignats, també, uns honoraris més que correctes per fiscalitzar les accions del govern i de les moltes empreses municipals i entitats de tota mena que en depenen. Però això és tot. Aquesta relativa manca d’activitat els permet anar fent campanya electoral de cara a les següents eleccions. Dit d’una altra manera, amb un govern de majoria absoluta un es pot preguntar quina destinació tenen les propostes polítiques que pugui presentar l’oposició, per més raonables que siguin. Normalment, estan condemnades a anar a la paperera.
Un bon exercici per saber en mans de qui estem, quina mena de perfil professional tenen gairebé tots els regidors del consistori barceloní, tant els del govern com els de l’oposició, m’ha portat a donar una ullada als seus currículums, la majoria dels quals són públics. I amb unes quantes preguntes aviat sortirem de dubtes. Els regidors de Barcelona, han gestionat abans algun negoci de l’economia productiva? Saben què és i com funciona una empresa privada, i les responsabilitats de tota mena que comporta gestionar-la? Coneixen el significat del terme rendibilitat econòmica? Saben llegir un balanç? I un compte de pèrdues i guanys? Dissortadament, en la majoria dels casos la resposta a aquestes preguntes és un no. Hi ha alguna excepció que cal aplaudir, però és del tot minoritària. Arribats a aquest punt, convé no oblidar que Barcelona és com una gran empresa, amb més d’un milió i mig d’accionistes que són, a la vegada, els seus clients, i un pressupost anual superior als tres mil milions d’euros, uns petits detalls que tot sovint tendim a oblidar.
Les reflexions d’avui són intemporals, podrien haver vist la llum fa dècades o a la tardor de l’any que ve. Es poden aplicar a qualsevol de les nostres administracions públiques d’àmbit europeu, estatal, nacional, provincial, comarcal i municipal. Parlem d’administracions les cúpules de les quals han sigut elegides més o menys democràticament pels ciutadans. El “més o menys” està pensat, per exemple, per a les diputacions i els consells comarcals, ja que en termes de representativitat popular aquestes administracions en tenen més aviat poca. Avui, però, em centraré en el paper dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, sense entrar en detalls de persones ni partits concrets. I és que a tretze mesos de les eleccions municipals tampoc es tracta de donar peixet a ningú.
L’Ajuntament de Barcelona té quaranta-un regidors, i això vol dir que amb vint-i-un vots es pot tirar endavant el programa electoral del partit governant, o el que s’hagi pactat entre diferents partits quan es tracta d’una coalició, com passa ara mateix a Barcelona. Les mateixes reflexions aplicades, per exemple, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, que té dinou consellers, ens portarien a la conclusió que amb deu vots hi ha majoria absoluta per tirar endavant les propostes polítiques del districte sotmeses a votació. Però la diferència entre la ciutat i el districte és que, a Barcelona, una ciutat políticament molt centralitzada encara que la propaganda oficial digui el contrari, des dels districtes gairebé no es decideix res.
A Barcelona es fa molta pedagogia parvulariana sobre la democràcia participativa, i es fan consells plenaris, audiències públiques, consells de barri i altres actes de “participació veïnal”. Als nostres polítics els agrada molt el terme, i s’omplen la boca utilitzant el concepte “participació veïnal”, tot i que la majoria no hi creu gaire. A l’hora de la veritat tothom sap que les decisions importants que afecten el districte es prenen a la plaça de Sant Jaume. O les acaba prenent la direcció de Parcs i Jardins, que tot sovint sembla que vagi per lliure; però això de la jardineria política ja són figues d’un altre paner, i ho deixarem per un altre dia.
(aquest article segueix aquí)
(Article original publicat el 25/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2062, pàg. 2)
Anant pel món he viscut maneres de treballar ben peculiars. Podríem parlar de les relacions comercials entre les empreses capitalistes i les empreses estatals dels antics paradisos comunistes, aquella utopia que fa tres dècades es va desfer com un terròs de sucre. A la Xina, per exemple, el comerç dels subproductes ramaders estava en mans d’una empresa estatal que tenia un nom molt llarg: China National Native Produce & Animal By-Products Import & Export Corporation. L’empresa disposava de sucursals a cada província, però els directors provincials (alguns, amb els anys, han esdevingut oligarques) tenien tan poca autonomia de funcionament que, per no relliscar, abans de tancar un negoci gairebé tot ho consultaven a la casa central, a Pequín. El ritme comercial, que tractant amb xinesos sempre és lent, encara s’alentia més. El fet és que sota els governs comunistes els errors dels dirigents es paguen molt cars.
Podríem rememorar també el funcionament comercial de l’antiga URSS abans de la seva descomposició en una quinzena de repúbliques independents. Algunes ho han acabat sent, d’independents, i se n’han sortit prou bé. N’hi ha d’altres, però, com Bielorússia, que segueixen depenent del Kremlin, i actuen seguint les instruccions de l’amo. Així, no costa gaire d’entendre que el dictador bielorús hagi fet costat a Putin en la seva guerra boja contra Ucraïna; és el peatge de protecció que s’ha de pagar quan no tens la voluntat d’independitzar-te dels teus amos. A l’URSS, l’empresa estatal que monopolitzava el comerç internacional dels subproductes ramaders tenia un nom bastant més curt que el de la corporació xinesa: Soyuzpusnina. Tinc un record especial de les trobades, normalment a París, amb el màxim responsable de l’empresa, el camarada Ivanov, però després el vaig perdre de vista.
Els oligarques russos es van començar a fer notar a partir de l’enfonsament del comunisme. No s’explica gaire com, a partir d’aquells fets, uns personatges van passar de ser obedients funcionaris públics a persones immensament riques. Es posaven a la venda grans imperis industrials a preu de saldo. El fet és que quan es van privatitzar, molts dels seus directors van aconseguir la propietat de les empreses estatals que ells mateixos dirigien. Un cop privatitzades, moltes van acabar tancant per un plantejament econòmic erroni en una economia de mercat. Algunes, però, es van saber adaptar i se’n van sortir, i van fer immensament rics als seus nous propietaris, els que avui anomenem oligarques russos.
