Censura, espionatge i altres pràctiques poc democràtiques (2/2)

(Ve d'aquí)

La censura i l'espionatge es practiquen a tots nivells, i amb un exemple ben proper s'entendrà millor. Fins fa una setmana, alguns periodistes tenien prohibit assistir a determinats actes d'un districte barceloní. Des del govern del districte es vetava el dret a la informació a un mitjà de comunicació. Va ser a partir de la queixa pública d'un ciutadà compromès amb la democràcia que, per tal d'evitar un escàndol major, en poques hores es va aixecar la prohibició d'informar, atribuint-la posteriorment a un malentès. Així, a partir d'ara, a aquells periodistes ja no se'ls vetarà l'entrada a uns actes que fins ara tenien prohibits. No cal dir que qui hi sortirà guanyant és el ciutadà, ja que estarà més ben informat, i per fonts directes.

I amb aquesta voluntat de limitar els drets ciutadans, d'un modest districte barceloní podem passar al govern de l'estat, des d'on es disposa de molts mitjans no només per censurar el ciutadà —fa miracles la insinuació de retirar subvencions públiques si no es fa bondat— sinó també per, si ho consideren convenient, espiar fins a l'últim racó de les vides privades per tal de poder practicar el xantatge si es considera convenient. El govern espanyol més progressista de la història al principi negava l'espionatge. Poc després matisava la negativa emparant-se amb la possible decisió d'un jutge que segons la llei hauria autoritzat l'espionatge, però aclarint a continuació que com que per llei s'ha de mantenir en secret tot el que fa referència als serveis secrets, no en trauríem mai l'aigua clara. Per cert, la llei de secrets oficials que empara la negativa a facilitar aquesta informació és dels anys seixanta del segle passat, en ple franquisme. En tots aquests anys, cap govern de l'anomenada democràcia ha considerat convenient modificar aquella normativa. Per tant, tots els governs espanyols des de la mort de Franco han sigut còmplices, si més no per omissió.