Les esquerres

De les poques coses salvables de TV3 hi ha un programa de televisió anomenat Més324 que manté el seu prestigi per la presència, entre d'altres, de personatges com Antoni Gelong, farmacèutic, advocat, historiador, escriptor, divulgador i col·leccionista d'art. Fa uns dies, Gelong diferenciava entre dues esquerres: l'esquerra dogmàtica i l'esquerra socialdemòcrata. Vaig trobar interessant aquesta classificació, tot i que Gelong ho va mencionar mig de passada, sense entrar en detalls. Intentaré fer-ho jo, a veure si me'n surto.

Des del meu particular punt de vista, els partits que formen part de l'esquerra dogmàtica tot sovint ens mostren algunes actituds antidemocràtiques les quals, venint ideològicament d'on vénen, potser els resulten inevitables. Parlo dels quatre comunistes convençuts que queden, morosos amb laCaixa, els comuns autòctons i els podemites franquiciats —s'assemblen, però no són ben bé la mateixa cosa—, els cupaires empatats a 1515, i altres companys de viatge amb objectius similars. Ep!, no els estic pas justificant, només intento entendre els seus motius per justificar determinades actuacions que des d'una visió més democràtica de la societat no deixen de cridar l'atenció.

En canvi, els partits de l'esquerra socialdemòcrata, és a dir, per entendre'ns, el PSOE i les seves sempre obedients franquícies regionals, semblen més endreçats, més respectuosos amb la democràcia, però tenen un altre inconvenient que fins i tot critiquen alguns dels seus propis votants, i és que molt habitualment no semblen partits d'esquerra. No parlo dels discursos —el paper ho aguanta tot— sinó d’algunes decisions polítiques que des de l'esquerra, i també des de fora de l'esquerra, costen de pair. Amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, ja que tampoc es tracta que se'ns enfadi ningú.

Ja per acabar, quan es parla de les esquerres alguns inclouen també una tercera via que ells anomenen esquerra liberal, però al meu entendre acceptar això potser seria estirar en excés el xiclet de les esquerres. Declarar-se d'esquerres i, alhora, liberal, vindria a ser un oxímoron, si més no tal com la majoria de liberals sense adjectius entenem el liberalisme i entenem l'esquerra. El fet és que de partits liberals sense adjectius gairebé no n'hi ha cap, o potser sense el gairebé. En aquest sentit, els liberals, quan ens toca anar a votar, sempre hem experimentat una certa sensació d'orfenesa política la qual, per altra banda, tenim perfectament assumida.