Gravar fiscalment els beneficis empresarials té tot el sentit, i ningú ho posa en dubte. Però els amics de Podemos i, de retruc, els seus socis del PSOE, han anat una mica més enllà, i s'han proposat castigar la banca i les grans empreses energètiques amb una mesura fiscal que genera molta incomprensió. Així, s'han tret de la màniga un impost gairebé revolucionari sobre els ingressos empresarials; recordem que sobre els beneficis ja es paga l'impost de societats.
Però gravar la facturació, gravar els ingressos de les empreses, constitueix un greu error que només pot cometre una persona econòmicament ignorant o, encara pitjor, una persona que amb aquesta mesura busqui que determinades grans empreses abaixin la persiana d'aquí i marxin a llocs fiscalment més amables. Alguns polítics no dissimulen una obsessió malaltissa en aquest sentit.
Expliques a l'estranger això de gravar fiscalment els ingressos i fan uns ulls com unes taronges, ja que tampoc ho entenen. El resultat és que a la vista d'aquests disbarats fiscals no costa gaire d'entendre que grans empreses energètiques i bancàries es comencin a plantejar molt seriosament la deslocalització d'algunes de les seves activitats empresarials a indrets en els quals no es caigui en l'error de confondre facturació amb beneficis.
dilluns, 30 d’octubre del 2023
Confondre facturació amb beneficis
divendres, 27 d’octubre del 2023
Els nens i les pantalles
(Article original publicat el 20/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2144, pàg. 2)
Resulta preocupant l'ús inadequat que fan els nens dels telèfons mòbils, les tauletes i els ordinadors personals, però potser és oportú recordar que abans d'Internet molts pares ja deixaven els fills al davant de la tele buscant que estiguessin entretinguts. Ara, amb unes pantalles tecnològicament molt més sofisticades, passa més o menys el mateix. Molts pares posen aquestes eines a l'abast dels seus fills ja des de ben petits, sense ser conscients que es tracta d’una tecnologia que també té efectes perniciosos. No sembla que hi hagi una recepta clara per resoldre aquest problema.
Els nens, però, no fan res més que allò que veuen fer als adults del seu entorn. Si els nens veuen que els adults escupen a terra, acabaran escopint a terra, i si veuen que els seus pares diuen paraulotes, els nens també ho faran. Si veuen que molts adults sempre porten el telèfon mòbil a la mà com si fos una extensió inseparable del seu cos, els nens pensaran que aquest fet forma part de la normalitat. I quan els nens veuen que qualsevol activitat queda automàticament interrompuda per una trucada de mòbil, una trucada que sempre té prioritat tot i que, en molts casos, acaba esdevenint una conversa banal, no ens ha de sorprendre que els nens vegin en el mòbil un joguet molt atractiu, i reclamin accedir-hi des que són ben petits.
La solució d'aquest problema és complexa, però segur que no la trobarem posant més psicòlegs a les escoles ni establint observatoris ben regats amb recursos públics. L'addicció infantil als mòbils ha de passar, per davant de tot, per educar els pares, ja que n'hi ha molts que no estan capacitats per educar correctament els fills. Abans d'adoptar un fill els pares han de superar molts tràmits burocràtics i controls de tota mena, alguns excessius. En canvi, quan decideixen tenir un fill biològic l'administració no imposa l'obligatorietat de sotmetre els pares a una educació prèvia.
No estic demanant res, només constato un fet. Com a defensor de la responsabilitat i la llibertat individuals de les persones, tinc clar que els culpables dels nens que estan enganxats a les pantalles són els seus pares. Si els nens veiessin que els seus pares llegeixen habitualment un llibre, quan arribés el seu sant, aniversari o Reis els nens acabarien demanant un llibre. I si el llibre està ben triat, l'acabaran llegint i en demanaran un altre. No és una utopia, és una realitat tot i que no és massa habitual. El camí de la solució hauria de començar per aquí, per educar els pares.
dimecres, 25 d’octubre del 2023
L'amnistia de la camarada Yolanda
La camarada Yolanda Díaz, vicepresidenta en funcions del govern espanyol, va ser fa uns dies a l'Ateneu Barcelonès de Barcelona acompanyada per la seva plana major. Objectiu: presentar una carta als reis en nom del seu partit, Sumar, amb una mena d'informe sobre l'amnistia. (L'anomeno camarada perquè aquesta senyora, sempre que se li pregunta, es declara comunista). Díaz és la persona encarregada pel seu cap Pedro Sánchez de llançar globus sonda polítics amb l'objectiu de veure com reacciona la societat; ho ha fet sovint en la seva faceta de ministra de treball.
L'informe que va presentar a Barcelona explica les vies d'una possible amnistia per a algunes persones encausades pel procés. Com a simple globus sonda, que això és el document presentat, el seu projecte no s'acabarà publicant al BOE. Sánchez és una persona llesta i, sempre que pugui, evitarà assumir riscos innecessaris; per fer això ja té a la camarada Yolanda. Sánchez, sempre que pot, deixa que el desgast l'assumeixin altres.
A l'acte de Barcelona la camarada Yolanda va seure a primera fila, però tampoc va dir ni piu, i va deixar el protagonisme del faristol a altres persones, Jaume Asens entre elles. Asens és una persona ben vista per alguns independentistes catalans, ja que en algun moment del passat va arribar a donar a entendre que ell també era independentista. Si encara ho és, chi lo sa? L’advocat Asens és qui el 2017, quan el MHP Puigdemont va emprendre el camí de l'exili, li va aconsellar que fitxés a Gonzalo Boye com a advocat. Vistos els èxits judicials obtinguts fins ara en el conflicte entre Catalunya i Espanya, no es pot negar que aquell va ser un bon consell.
Dit tot això, no veig clar que l’amnistia sigui una bona solució, ara que amb l’arribada d’aquests assumptes als tribunals internacionals començarà a ser l’hora de la veritat judicial. Si l'amnistia acabés tirant endavant, Espanya evitaria la vergonya i el descrèdit de rebre de valent per part dels jutges de més al nord dels Pirineus, i als policies del a por ellos no se’ls castigaria pels seus evidents excessos. És això el que vol el món independentista, o només volen l’amnistia els nou polítics que van ser empresonats?
dilluns, 23 d’octubre del 2023
Conseqüència d'una societat desesperada
Ahir es van celebrar eleccions a la República Argentina, un país destrossat en molts sentits, i molts diuen que sense futur. Però de futur en té, és clar que en té. L'Argentina és un país extremadament ric, però ha estat liderat durant molts anys per uns governants nefastos, tant de dretes com d'esquerres, els quals no s'han limitat a robar de dia sinó que també ho han fet a partir de la posta de sol, impedint que el país es recuperés durant la nit. Sóc generós anomenant-los governants, ja que seria més correcte definir-los d'ineptes, corruptes i lladres.
Amb una inflació de tres dígits que provoca que els diners necessaris per comprar al matí determinats productes i serveis després de dinar aquells diners ja no són suficients, resulta molt difícil gestionar el dia a dia del ciutadà normal. Per entendre’ns, el ciutadà normal és aquell que no té la possibilitat de moure's amb dòlars. Amb una taxa d’inflació que els argentins no calculen en percentatge anual com es fa en el món endreçat sinó en la xifra mensual o diària, cal haver-ho viscut per poder valorar el problema en la seva justa mesura. Però el país té futur i segur que se'n sortirà, tot i que, ara com ara, ningú sap veure la llum al final del túnel.
La conseqüència poc sorprenent de la desesperació de molts argentins té un nom: Javier Gerardo Milei, a qui totes les enquestes donen com a possible guanyador de les eleccions —escric aquests comentaris el diumenge, quan s'acaben d'obrir les urnes—. Votant-lo, els argentins no s'han tornat bojos, ni tampoc pensen que aquest personatge tan extravagant els resoldrà els seus problemes de forma miraculosa. Optant per l'opció Milei volen expressar que n'estan fins al capdamunt dels governants que han tingut fins ara, tant dels de dretes com dels d'esquerres.
Afegitó de les 6.45 del matí de dilluns: hi haurà ballottage, que és com els argentins anomenen a la segona volta de les eleccions. Milei s'haurà d’enfrontar al candidat peronista —però què és el peronisme? un dia en parlarem—, i el 19 de novembre veurem qui acaba sent finalment el pròxim inquilí de la Casa Rosada. Ara bé, guanyi un o guanyi l’altre, els argentins tenen mala peça al teler.
divendres, 20 d’octubre del 2023
Unes preguntes sobre els jutges
Als ciutadans ens convindria poder creure en la justícia com a via per solucionar problemes que no es poden resoldre per altres vies. Això hauria d'excloure, naturalment, els problemes polítics, que s'han de resoldre per la via política. Seria bo que la ciutadania tingués la màxima confiança en uns jutges que durant la seva jornada laboral es limitessin a concentrar-se estrictament en la seva tasca tècnica. El jutge té una feina molt interessant i força ben pagada, i els ciutadans tenen el dret d'exigir-li una actuació professional inequívocament honesta, políticament asèptica i fora de tota sospita. En democràcia, aquesta seria la situació ideal.
Quan alguns jutges van decidir entrar en política sense deixar la professió i posar-se a les ordres dels partits, utilitzant les seves resolucions i sentències en defensa d'unes determinades posicions polítiques i no d'una justícia políticament asèptica, va ser el moment en què el prestigi del món judicial espanyol va començar a trontollar. No parlo dels jutges de primera instància, persones joves que fa poc que s'han incorporat a la carrera judicial, sinó d'alguns dels més veterans els quals, sempre amb uns bons padrins polítics, han arribat al capdamunt de la cúpula judicial (AN, TS i TC).
Parlem d'aquells jutges, sortosament no tots, que han ascendit fins a dalt de tot de la judicatura usant en benefici propi les seves afinitats polítiques. A Espanya això fa molts anys que passa, i és trist constatar que la societat, en general, no s'escandalitza gaire. Per què quan es renoven les cúpules d'aquestes institucions de seguida surten els experts a explicar-nos que el jutge ics pensa així i actuarà d'una determinada manera, i gairebé tothom ho dóna per inevitable? Per què quan un assumpte arriba al TC ja sabem quina serà la resolució que es prendrà en funció de la composició política d'aquest tribunal? No s'adonen els jutges que fan bé la seva feina que determinats companys de professió han desacreditat fins a uns extrems increïbles una professió que en un país endreçat i democràtic hauria d'estar fora de tota sospita?
dimecres, 18 d’octubre del 2023
L'obsessió del polític: que no sembli que es fa ric dedicant-se a la política
(Article original publicat el XX/10/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 99/10-2023, pàg.20)
Amb alguna excepció, el polític sempre té al cap les pròximes eleccions. Són pocs els que treballen per a les pròximes generacions. En segons quins ambients, guanyar-se bé la vida està mal vist. El polític no vol que algú pensi que s'aprofita del càrrec públic. El polític té pànic a ser motiu de crítica ciutadana.
Quan fa vuit anys va esdevenir alcaldessa de Barcelona, una de les primeres coses que va fer Ada Colau va ser sotmetre al plenari la mesura populista de reduir els salaris dels regidors. Colau va perdre aquella votació, i aquella derrota li ha permès acumular uns ingressos de vuit-cents mil euros en els vuit anys que ha ocupat el càrrec, al marge d’altres ingressos, també en espècies i, per tant, difícilment avaluables, associats als diferents càrrecs que ha ocupat.
(Obro parèntesi. No s'hi val a justificar aquests ingressos amb l’argument que una part d'aquests diners Colau els ha destinat a fer el bé. Amb els diners propis cadascú fa el que vol, i els ciutadans que li paguem el sou no n'hem de fer res si el polític se'ls gasta al bingo, se'n va a Ruanda a veure goril·les o els dedica a finançar un quiosquet polític de la seva corda. Tanco parèntesi).
Tot i no pertànyer al mateix partit de Colau, una de les primeres mesures que va prendre el nou alcalde cupaire de Girona va consistir a reduir-se el seu sou i el de la resta dels regidors. Es va votar i la proposta es va aprovar, i ara cobren menys que abans. És una mesura tan populista com democràtica, i sempre hi ha qui la valora de forma positiva; no és el meu cas.
No tothom és idoni per fer d'alcalde. L'alcalde i el seu equip han de gestionar un pressupost important, i no tothom està preparat per fer-ho. Es necessita tenir un perfil professional determinat i, si no fos demanar massa, estaria bé que els alcaldes tinguessin experiència prèvia a l'empresa privada. Al capdavall, un ajuntament no deixa de ser una empresa i l'alcalde és el seu CEO, amb la particularitat que els seus accionistes són els ciutadans del municipi.
Tot i que dissortadament és molt habitual, no hauria de ser normal que la persona que hagi de defensar els nostres interessos no sàpiga gestionar ni una petita botiga, i això passa massa sovint. D'un alcalde ben pagat i preparat i que optimitzi amb intel·ligència els recursos públics en surten beneficiats tots els ciutadans que li paguen el sou. Un alcalde mal pagat, en canvi, per més bona voluntat que hi posi, és fàcil que acabi fent disbarats, i, com que diuen que tothom té un preu, es corre el risc que tingui alguna temptació poc honorable al marge de la defensa dels interessos col·lectius.
dilluns, 16 d’octubre del 2023
Uns criden, altres xiuxiuegen
Hi ha una dita anglosaxona que traduïda al català vindria a dir que "els diners criden, la riquesa xiuxiueja". La virtut de la discreció és molt més elegant que la cridòria d'aquells que van pel món fent el fatxenda. Les persones que es passen el dia presumint de tenir molts diners i béns materials penso que en el fons són més desgraciats del que aparenten, ja que només semblen ser rics en diners, i només amb diners és evident que no n'hi ha prou.
Quan passes per davant de la Trump Tower on té les oficines l'expresident Donald Trump, a la Cinquena Avinguda de Nova York, aquell gratacel impressiona. L'edifici és als antípodes de la discreció, i sembla pensat pour épater le bourgeois. Tots coneixem persones que de seguida es deixen impressionar pels signes externs. Els anomenats nou-rics, per exemple.
A l'altre extrem de la imatge pública s'hi podria posar, per exemple, la seu mundial de l'Opus Dei, a Roma. Vas passejant pel barri benestant de Parioli, i si no t'hi fixes molt quan passes per davant de Villa Tevere ni t'adones que aquell edifici tan discret és la seu central de l'organització.
Sempre em fixo en com es mostren en públic les persones poderoses. Algunes, poques, xiuxiuegen i intenten passar desapercebudes; moltes, però, només saben cridar. Estic als antípodes tant del trumpisme com de l'Opus, però m'agrada molt més la gent discreta que xiuxiueja que la gent ostentosa que es passa el dia cridant.
divendres, 13 d’octubre del 2023
El xec escolar
(Article original publicat el 6/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2142, pàg. 2)
La subvenció pública és la pastanaga que alguns polítics consideren imprescindible per convèncer la gent que faci bondat. Avui en dia tenim subvencions per tot, i això no és bo perquè amb tantes subvencions la gent no s'acaba d'espavilar mai. Fins fa poc es considerava que un adult de trenta anys encara podia optar a les subvencions reservades per a la gent jove; ara, en alguns casos l'edat del jovent s'ha augmentat fins als trenta-cinc anys. Aviat transitarem de la joventut directament a la jubilació, sense passar per l'època adulta.
Els polítics porten la censura incrustada en el seu ADN i intenten fer callar la gent, alguns mitjançant l'anomenada “llei mordassa”, que tot i les promeses de retirar-la ja porta més de vuit anys de vigència. Altres ho fan amb les subvencions. Els poderosos, siguin o no polítics, sempre intenten comprar el silenci; jo et pago, però tu calles; jo et pago, però ves amb compte amb el que publiques. Considero pervers el sistema generalitzat de subvencions públiques, i no recordo haver-ne rebut mai cap. Moltes subvencions s'haurien de suprimir, i replantejar el sistema partint de zero.
El lector potser recordarà el cas d'aquella ministra socialista que va dir en públic que "el dinero público no es de nadie", demostrant que tot un ministre pot dir bestieses i quedar-se tan ample. Els desmemoriats tendeixen a oblidar que els diners de les subvencions públiques no cauen del cel com potser pensava aquella senyora, sinó que són diners cent per cent nostres, dels contribuents. Els polítics i els funcionaris només ens els administren, i els ciutadans hem d'exigir que ho facin amb la màxima cura.
Aquests dies es parla del xec escolar que reben les famílies amb nens, i que serveix per adquirir material escolar. Aquests ajuts no diferencien si els progenitors són rics de mena, de classe mitjana o pobres de solemnitat, com sí que es fa a les farmàcies a l'hora d'establir quin preu has de pagar pels medicaments. Parlem d'una subvenció que enguany ha sigut de cent euros, i que de cara a l'any que ve s'ha anunciat que es reduirà a setanta. En contrapartida, se'n podran beneficiar més famílies, més famílies que sabran per la via del xec que s’han de mostrar agraïdes als governants. Poso l'exemple del xec escolar perquè no és poca cosa. Estem parlant de gairebé deu mil milions de pessetes, tot i que quan ens ho diuen en euros sembla que estem parlant de xavalla. Els governants no han trobat altres necessitats socials més prioritàries per invertir aquests diners?
dimecres, 11 d’octubre del 2023
Observo, escolto, llegeixo i opino
No he amagat mai que en els meus articles prima sempre l'opinió, la meva opinió, sobre la informació. Si només pretengués informar seria molt avorrit, i amb una mica d'ajut d'Internet ja en tindria prou. Però quan es tracta d'opinar, això ja són figues d'un altre paner, ja que la teva opinió no la trobes a la xarxa, l'has de desenvolupar partint de zero.
Alguna vegada m'han preguntat per la pauta que segueixo per escriure un article d'uns dos mil cinc-cents caràcters, que és l'extensió que acostumen a tenir moltes de les reflexions que publico en diferents mitjans, tant en format digital com en suport paper. El procés que segueixo és poc original. Quan sorgeix un assumpte que m'interessa, primer de tot em plantejo si també pot ser d'interès pels lectors i, si considero que és així, llavors observo el meu entorn, escolto, llegeixo coses i, només després, intento fixar el meu punt de vista.
Sempre busco que els meus articles mantinguin una mínima coherència, i que siguin atractius pel lector, però segurament no sempre me’n surto. Sigui com sigui, com que sóc molt exigent amb tothom, també m'exigeixo a mi mateix. Tot sovint el meu punt de vista no coincideix amb l'opinió de la majoria, i és precisament quan discrepo de l'opinió majoritària quan em trobo més satisfet. Sóc un enemic declarat del pensament únic.
Si alguna vegada no me'n surto, llavors ho deixo córrer i em concentro en un altre tema. Però encara que no ho acabi publicant, allò que ja he escrit no ho destrueixo; sempre ho guardo per si es pot reciclar i em pot ser d'utilitat més endavant. Sóc molt partidari del reciclatge.
dilluns, 9 d’octubre del 2023
El dret de veto
Els conflictes internacionals gairebé sempre s'acaben mitjançant una taula de negociació entre les parts enfrontades. Durant l'Assemblea General de l'ONU celebrada a Nova York fa uns dies el president d'Ucraïna, Zelenski, va proposar suprimir el privilegi al dret de veto que tenen cinc països que formen part del Consell de Seguretat. És una demanda més que raonable. Situats l'any 2023, el dret de veto que tenen aquests països no té cap justificació, ni té res de democràtic, i més encara quan un d'aquests països, Rússia, està en guerra contra un altre país que no es troba en igualtat de condicions diplomàtiques, ja que no disposa del mateix dret de veto que té l'agressor. En aquest cas el Consell de Seguretat no pot ser el marc adequat per negociar el final de la guerra d'Ucraïna, ni serveix com a garantia de cap acord perquè, d'entrada, una de les parts en conflicte, precisament la dels agressors, jugaria amb avantatge. I la part agredida es trobaria en un clar desavantatge.
divendres, 6 d’octubre del 2023
Els dirigents polítics que sempre riuen
Em sobten els dirigents polítics que, passi el que passi, sempre riuen. Algú pensarà que exagero, però no puc evitar tenir la sensació que molts dirigents polítics que sempre riuen ens estan prenent el pèl. Escric això ben conscientment, perquè ells —els dirigents polítics que sempre riuen— saben millor que ningú que són els primers (ir)responsables de les moltes mancances socials i de tota mena que depenen de les seves males decisions. No pretenc transmetre el missatge que els dirigents polítics que sempre riuen són de cal justet, ja que són perfectament conscients que les coses no acaben d'anar prou bé. Però no en saben més. De vegades no puc evitar arribar a la conclusió que potser opten per riure per a intentar dissimular la seva incompetència. Em venen molts noms al cap, però... avui no farem més sang, que a Sarrià encara estem de Festa Major.
dimecres, 4 d’octubre del 2023
Ells
(Article original publicat el XX/9/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 98/9-2023, pàg.15)
Feia uns dies que al matí la pressió de l'aigua de la dutxa de casa era sensiblement inferior a l'habitual. Després de comprovar que l'aixeta de pas estava ben oberta, vam arribar a la conclusió que el problema no era nostre sinó d'ells. Quan a casa se'n va la llum, primer comprovem si l'escala de veïns també està a les fosques i, si ho està, ja sabem que l'origen del problema no és a casa nostra sinó que és d'ells. Ells són els subministradors dels diversos serveis que els ciutadans tenim contractats. Ells són la companyia d'aigua que et disminueix la pressió, la de la llum que fa aquells microtalls tan emprenyadors, la del gas que quan menys t'ho esperes et deixa sense subministrament, o la d’Internet que et deixa desconnectat de la xarxa, òbviament sense cap mena de notificació prèvia. Aquestes companyies tenen una manera força peculiar d'entendre el concepte de servei al client.
Tinc una experiència personal recent. A finals de juliol, per culpa d'ells, vaig estar cinc dies seguits sense internet ni telèfon fix. Són els cinc dies que va tardar el tècnic d'ells a passar per casa per reconfigurar el router. Cinc dies desconnectat, un munt de reclamacions i ni una disculpa. I ja que hi som, no he vist mai una factura d'aquestes empreses en la que se'ns apliqui un descompte per manca de subministrament, és a dir, per incomplir temporalment el compromís adquirit de donar a la clientela un servei correcte i permanent.
Ells poden ser també les empreses, entitats i administracions públiques de tota mena amb les quals els ciutadans tenim l'obligació de tractar-hi tant sí com no, perquè no disposem d'una oferta alternativa. Aquesta situació no es dóna, per exemple, quan decideixes anar a sopar al restaurant, que pots triar, o quan et compres un cotxe, per exemple, i pots escollir entre diferents marques; si no vols un Seat, sempre tens l'opció de comprar-te un Aston Martin. O quan busques una escola pels fills, que pots triar el tipus d'escola que més et convingui, i és molt positiu que sigui així. La facultat de triar, la possibilitat d'escollir, aquests drets tan poc respectats per unes esquerres que tenen l'obsessió malaltissa de pretendre controlar les nostres vides.
Quan no hi ha possibilitat que algú pugui fer la competència als teus proveïdors, ells tenen sempre les de guanyar. Ells són, en definitiva, la perversitat del sistema monopolístic. Siguin públics o privats, els monopolis gairebé sempre són socialment perniciosos. I és que quan tractem amb ells, nosaltres, els consumidors, sempre tenim les de perdre.
dilluns, 2 d’octubre del 2023
Sense el perdó dels bisbes?
