Cal intentar-ho de nou

(Article original publicat el 21/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2218, pàg. 2)
 
Catalunya no és Escòcia ni és el Quebec, però si ens fixem en la voluntat independentista de molts dels seus habitants, aquestes tres nacions s’assemblen força. El problema que tenim els catalans és que Espanya no s’assembla al Regne Unit ni al Canadà, i això es tradueix en el fet que els catalans sabem que l’estat espanyol mai permetrà un referèndum d’independència a Catalunya. Però lluitar separats com s’ha fet fins ara no només no porta enlloc sinó que s’ha demostrat que afebleix l’independentisme. La conclusió és que s’ha de buscar un altre camí.

Fa anys que alguns anem explicant que l’única via que tenim per assolir la independència passa, necessàriament, per oblidar-se de les capelletes polítiques actuals. Totes les persones que tenen aquesta legítima aspiració haurien d’actuar conjuntament. El camí per fer-ho implicaria la creació d’un partit polític independentista i ideològicament transversal, amb el qual, durant el procés fins a assolir la independència, tots els votants independentistes s’hi sentissin identificats. Aquest partit s’hauria de presentar a les eleccions catalanes, i guanyar-les. Aquests comicis tindrien els efectes d’un referèndum. Sabem que els votants hi són, i sabem també que a tot arreu les independències es voten i es proclamen, ningú les ha de concedir.

Un cop Catalunya s’hagués desvinculat de la tutela espanyola, seria el moment, llavors sí, que cada partit sotmetés les seves propostes polítiques als votants, en unes eleccions que serien constituents. Però, mentrestant, en aquesta fase els independentistes s’haurien d’oblidar dels protagonismes individuals actuals i treballar plegats amb un únic objectiu: transformar Catalunya en una república independent que converteixi Espanya en un país veí més, com ho és França.

El nou partit que tingués la independència com a objectiu únic del seu programa electoral hauria de tenir un lideratge fort però deslligat dels partits actuals. L’exemple podria ser la via escocesa liderada per l’Scottish National Party, que a Catalunya podria molt bé anomenar-se Partit Independentista Català. Els independentistes d’Escòcia gairebé se’n van sortir —els van faltar uns pocs vots—, i més aviat que tard ho tornaran a provar. A Catalunya no s’ha intentat mai, tot i que tenim el precedent del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 que ja ens dona una bona pista. Els votants independentistes hi eren i hi són, i només caldria convèncer-los que el dia de les eleccions no es tornessin a quedar a casa i anessin tots a votar.

La pagesia s’està morint

(Article original publicat el XX/3/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 115/03-2025, pàg.16)
 
Quan parlem del món agroalimentari, que representa el 20% del PIB català, polítics i alts funcionaris públics opten gairebé sempre per fer discursos buits de contingut. Quan surten al faristol fan un posat seriós, i es fan envoltar d’altres personatges que van fent que sí amb el cap. Potser amb aquesta escenificació pensen que tenen més credibilitat.

Ha passat un any des de la mobilització de la Revolta Pagesa i ara, els seus successors agrupats en el Gremi de la Pagesia Catalana han fet el balanç de les actuacions governamentals per millorar la seva difícil situació. Doncs bé, constaten que, dissortadament, no s’ha fet res de positiu al marge de les proclames i discursos que dèiem abans. Els pagesos, justificadament emprenyats, veuen que la burocràcia excessiva imposada des de l’administració no ha disminuït. Ras i curt, els polítics es continuen burlant de la pagesia.

Fa tres setmanes hi va haver el congrés de la Unió de Pagesos. El més significatiu d’aquell esdeveniment va ser el canvi del coordinador general, que ja feia molts anys que estava al capdavant de l’organització. De vegades sembla que els dirigents de la UP ignorin el problema dels pagesos, però tot té una explicació. UP és una organització molt ben finançada amb fons públics, i els seus dirigents difícilment s’enfrontaran al govern que els subvenciona.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i els dirigents de la UP, que es reclamen representants sindicals de la pagesia, no poden dir en veu alta tot el que pensen. En aquest sentit, també cal dir que els dirigents de la UP s’haurien d’anomenar representants empresarials i no sindicals, ja que al capdavall un pagès és un empresari, i una explotació pagesa és una empresa.

Els polítics que imposen la burocràcia forassenyada que pateixen els pagesos semblen adversaris del progrés de la nostra societat. I amb l’excusa d’exercir un control de les activitats pageses, els nostres buròcrates —polítics i alts funcionaris— estan matant la pagesia. Saben que encara que vagi desapareixent aquesta activitat, tenen feina i sou garantits. Mentrestant, la prova del nou que demostra que les coses no s’estan fent bé és que molts pagesos es jubilen sense que hi hagi una continuïtat empresarial en les seves explotacions. Moltes acaben tancant, i els consumidors ens anem quedant sense proveïdors de proximitat.

Algú potser discreparà d’aquestes reflexions, i explicarà que també hi ha activitats pageses i ramaderes de proximitat, i posarà alguns exemples molt meritoris i voluntariosos que tenen lloc al nostre barri de Sarrià, i a altres indrets. Parlem, però, d’algunes petites explotacions agrícoles, uns minúsculs horts urbans i algun petit ramat d’ovelles per netejar el sotabosc de Collserola. Però no ens enganyem, tot plegat no va més enllà de les bones intencions d’un petit grup d’activistes, però gairebé sense efectes pràctics per al conjunt dels consumidors.

El cognom Saumell

 

El cognom Saumell no és gaire habitual. A l’última guia telefònica en suport paper publicada a Barcelona fa bastants anys, els Saumell amb prou feines ocupàvem un terç de columna. Fora de l’àmbit lingüístic català aquest cognom deu tenir una pronunciació difícil, ja que sovint se’ns anomena Samuel, i es queden tan amples. La ignorància d’alguns ignorants és molt atrevida.

S’ha publicat que el cognom Saumell podria ser jueu, encara que no es pot assegurar. Jo estaria encantat que es confirmés que Saumell és un cognom amb arrels jueves. Sigui com sigui, com que el primer cognom de l’autor d’aquest blog és Saumell, i ara mateix soc el més gran de la meva família més directa, observo tot això amb una barreja d’interès i simpatia.

A la meva família, només comptant els meus fills, nets, germans, nebots i renebots, ens acostem a la setantena. De tant en tant ens trobem per dinar, encara que per dificultats de transport i logístiques resulta molt difícil que puguem coincidir tots el mateix dia. La majoria dels Saumell estem escampats per Catalunya, però alguns viuen més enllà i molt més enllà, allò que els anglesos en diuen within flying distance.

Al barri de Sarrià, just per sobre del monestir de Pedralbes, hi ha un carrer que porta el cognom Saumell, i encara que no està dedicat a ningú de la nostra família ens fa il·lusió que hi sigui.

Cap on va Esquerra?

Els grans assumptes que estava previst tancar en el congrés d’Esquerra Republicana —l’afegitó “de Catalunya” fa temps que va ser eliminat del logo d’aquest partit, ells sabran per què—, celebrat a Martorell el passat cap de setmana, no només no es van tancar amb discreció, com la direcció tenia previst fer-ho, sinó que encara han quedat més oberts que abans del congrés.

Estem parlant, d’una banda, de l’anomenada Comissió de la Veritat sobre l’estructura B del partit, apadrinada sota mà per una senyora de Vic que fa anys que viu a Suïssa, i el palafrugellenc Sergi Sabrià. Passaran a la història dels disbarats polítics aquells cartells tan vergonyosos dels germans Maragall, uns cartells que, te’ls miris com te’ls miris, no hi ha per on agafar-los.

Hi ha, també, la proposta ideològica de picada d’ullet a l’unionisme presentada per Joan Tardà (qui, sinó, podia proposar una cosa així?), un document, per cert, que tot i rebre el vot favorable de Junqueras, ni tan sols va ser aprovat per la soferta militància. Amb la seva decisió, el president del partit es va afegir a la minoria perdedora i va quedar ben en evidència.

La deriva electoralment suïcida d’aquest partit sembla no tenir aturador. Així, la cirereta del pastís dels despropòsits va ser el traspàs fallit (= no traspàs) de Rodalies, que ha quedat en no res. A la direcció d’Esquerra hi ha algun il·luminat que defensa que si ets el president d'una empresa de la qual només tens el 49,99% del capital, manes tu (la Generalitat). La realitat és que manes tant que aquesta mateixa setmana l'amo del 50,01% del capitat (l'Estat espanyol) ja ha nomenat el nou responsable de l'empresa; és a dir, fins que siguem independents a Rodalies hi continuarà manant a Espanya.

Veient tot això, la pregunta que molta gent es fa és qui s’aprofitarà de la bossa de votants independentistes d’esquerres que fins fa poc votava Esquerra. Es fa difícil respondre aquesta pregunta.

L’assignatura pendent de l’habitatge

(Article original publicat el XX/2/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 114/02-2025, pàg.16)
 
Es parla molt de les bones perspectives electorals que l’extrema dreta té a Europa, i s’especula sobre com anirà evolucionant el segon mandat de Trump als Estats Units, i quin serà el paper dels seus socis de facto Musk i Zuckerberg. Es discuteix sobre com acabarà la guerra de Rússia contra Ucraïna, així com la guerra engegada pels terroristes de Hamàs —poc a veure amb els palestins— contra Israel.

A casa nostra es parla de les possibilitats que té AC de superar en vots un partit històric com és ERC, ara en hores molt baixes. Es constata amb sorpresa que les vendes de cotxes elèctrics són molt inferiors a les previsions optimistes que s’havien fet. Han sorprès també els problemes que va tenir el Barça amb les fitxes d’uns jugadors, lluitant contra unes institucions controlades per un personatge fosc que sempre s’ha mostrat en contra del Barça.

Però cap d’aquests assumptes és actualment el tema estrella de les nostres converses quan ens posem a arreglar el món en llargues sobretaules. Així, el tema estrella de totes les converses és l’alt cost de l’habitatge, amb uns preus que resulten inassumibles per a la majoria de la població i, molt especialment, per a la gent jove.

És una preocupació compartida tant per les persones mileuristes com també per la gent benestant, ja que potser no els afecta directament però sí als seus descendents. Tothom coincideix que el cost de l’habitatge és el problema social més greu que té ara mateix la nostra societat, un problema que lluny de resoldre’s es va agreujant cada dia que passa. I, mentrestant, els polítics que hi haurien de fer alguna cosa, només fan demagògia amb discursos buits de contingut.

A l’hora de proposar mesures efectives per resoldre el problema de l’habitatge és quan sorgeixen les discrepàncies. Així, les esquerres que ens governen ara —a Espanya, a Catalunya, a Barcelona i a Sarrià hi mana el PSOE, amb la complicitat d’altres partits d’esquerra— no defensen amb prou contundència el dret a la propietat privada. Alguns fins i tot arriben a l’extrem de veure amb simpatia el fenomen delictiu de les okupacions de les propietats privades, i això fa que, lògicament, l’oferta de lloguer vagi minvant.

Alguns il·luminats pretenen traslladar als privats la solució del problema. Un exemple entre molts: la diputada Pilar Vallugera va explicar des del faristol del Congreso de los Diputados que si un matrimoni gran té dos pisos en propietat, un per viure-hi i l’altre per llogar-lo per tal de complementar la pensió, no haurien de tenir dret a gaudir del seu segon habitatge. Gairebé com aquell dictador veneçolà que passejant pels carrers de Caracas anava assenyalant determinats edificis i ordenant ¡exprópiese!

Així no anem enlloc, ja que de solució només n’hi ha una: constituir una xarxa d’habitatge públic de lloguer, com fan els governants de l’Europa més endreçada. Quan s’hi posaran aquí?

Els metges i el català

Els metges estrangers, com els d’aquí, només pel fet d’estar col·legiats ja poden exercir la professió a la sanitat pública i també a la privada, sense més condicions. Molts d’aquests metges diuen que no entenen ni parlen el català, i alguns manifesten obertament que no tenen gens d'interès per aprendre la llengua pròpia de Catalunya, que és el lloc que lliurement han triat per venir a viure.

Dades: “L’any passat el 56% dels metges que es van col·legiar a Barcelona eren estrangers, i quasi el 50% extracomunitaris” (Olga Pané, consellera de Salut, La Vanguardia, 16/3/2025). En aquest percentatge tan alt d’estrangers no hi inclou els metges provinents de la resta de l’estat espanyol, ja que, si es fes, les xifres encara serien més cridaneres. Si ho mirem en termes de grau de simpatia per la llengua catalana, la posició d’un metge de Badajoz no difereix molt de la d’un metge provinent de Tegucigalpa.

Franco va morir fa mig segle, però en termes de respecte pel català de vegades sembla que encara estigui viu. El català no és un caprici d’uns quants catalans de la ceba; és la llengua pròpia de Catalunya. El fet és que mentre no s’estipuli per llei l’obligació que tenen els metges d’atendre en català a les persones que se'ls adrecen en català, alguns professionals potser aprendran la llengua, però altres no ho faran.

Vull acabar dient que això de normal no en té res. Posats a buscar culpables, els diputats del Parlament tenen la seva quota de responsabilitat per omissió, és a dir, per no defensar els drets dels catalans catalanoparlants.

Què ens està passant?

(Article original publicat el 7/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2216, pàg. 2)
 
Sorpresos i preocupats, són molts els ciutadans europeus i americans que es pregunten què ens està passant. L’últim episodi són els resultats, ben previsibles, de les eleccions alemanyes de fa tres setmanes. Per què el món està girant cap a la dreta? Per què molts votants que fins fa poc optaven per l’esquerra, ben convençuts, ara voten partits dretans, més convençuts encara? S’ha tornat boja la gent contribuint a aquest gir polític sobtat cap a la dreta i l’extrema dreta que veiem en els països més endreçats?

La majoria dels ciutadans no entén d’ideologies, però sap molt bé quins són els seus problemes. A partir d’aquí, la lògica ens diu que la feina del polític s’hauria de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans. I tot i que això hauria de ser una obvietat, els fets ens demostren que no tots els polítics ho tenen tan clar. Així, quan el ciutadà constata que el polític no només no li resol els seus problemes sinó que n’hi crea de nous, a l’hora de votar, lògicament, li gira l’esquena. La gent no s’ha tornat boja, el votant sap molt bé quins són els seus interessos i les seves necessitats, i a l’hora de votar tria l’opció de vot en funció del partit que pensa que els defensarà millor.

Els postulats de decreixement econòmic de l’Agenda 2030, a parer meu molt perniciosos, o la protecció de les granotes que hi ha a tocar de l’Aeroport de Barcelona, són més importants que els interessos dels ciutadans i els dels nostres pagesos en particular? És legítim defensar per sobre de tot aquelles granotes, encara que sigui a costa de la no creació d’uns llocs de treball que no existiran mentre no s’ampliï l’aeroport? Quan una ideologia tracta d’imposar-se als interessos generals, els votants, lògicament, reaccionen a la contra. És tan senzill com això, i no ha de sorprendre. Els únics sorpresos són els que posen la seva ideologia per davant de les coses de menjar. I amb les coses de menjar no s’hi juga.

Fins no fa gaire, quan travessaves la frontera de la Jonquera i entraves a la Catalunya Nord, entraves al feu del comunisme francès. Però, de cop i volta, els catalans del nord van perdre la confiança en els governants comunistes, i es van passar a l’altre l’extrem. Són els mateixos votants, però ara aquell territori és el feu de l’extrema dreta lepenista. Per què a Europa i a Amèrica passen aquestes coses? Els responsables dels canvis de les preferències ciutadanes són els polítics que han governat en contra dels interessos dels votants. Ara en paguen les conseqüències.

Exigir el català a tothom, no només als nouvinguts

Josep Pla va dir que el seu país és aquell que quan tu dius bon dia et contesten bon dia. Ho comparteixo sense reserves. Sóc veí d’un dels dos fiscals —ara jubilats— que mentre estaven en actiu van lluitar fins a límits malaltissos per intentar empresonar el MHP Jordi Pujol. No se’n van sortir, però va anar de ben poc. Ara et trobes aquest fiscal per les botigues i bars de Sarrià i veus que continua amb la seva obsessió malaltissa anticatalana. Mai li he sentit a respondre amb un “bon dia” enlloc.

Ara s’està discutint si als immigrants que decideixen lliurement venir a viure a Catalunya se’ls ha d’exigir el coneixement de la llengua pròpia del país escollit, és a dir, la llengua catalana. No em sembla pas malament, ja que és el mateix que els passaria si decidissin anar a viure a qualsevol altre país europeu. Però, a més, deixant les lleis de banda, és de sentit comú conèixer la llengua del lloc on vius.

Però tindria lògica establir aquesta exigència als que estan arribant ara, i no exigir el coneixement del català als que van arribar abans-d'ahir? Trobaria ridícul que s'exigís el coneixement del català als nouvinguts de l’última fornada mentre ens oblidem dels que van arribar en les fornades anteriors. No és normal que persones que van arribar fa dècades encara avui no siguin capaces d’expressar-se en català, i algunes fins i tot en presumeixin.

La solució seria senzilla: fer una llei que obligués a conèixer el català a qualsevol persona que visqui a Catalunya i utilitzi els seus serveis públics, o cobri un sou o pensió públics. I això inclouria funcionaris de totes les administracions que ens governen (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, govern de l’Estat i Unió Europea). Però és evident que entre els polítics porucs que tenim ara no hi ha la voluntat política per fer-ho. Fins que no es faci aquesta llei, no resoldrem el problema d’una llengua, la nostra, que s’està morint. Si esperem a demà potser ja serà massa tard.

Divisions en el Dia de la Dona

Com cada any, dissabte 8 de març es van convocar una sèrie de manifestacions en commemoració del Dia de la Dona. A Barcelona se’n van convocar dues, una al migdia i una altra a la tarda, ben separades. No totes les dones que dissabte van sortir al carrer estaven d’acord amb les consignes dels organitzadors d’una manifestació i l'altra, i això va impedir que hi hagués un acte unitari. D’uns anys ençà no hi ha una unanimitat en les reivindicacions de les dones, i és bo que sigui així. Com que la veritat absoluta no existeix, no s’ha de promoure el pensament únic, i és molt raonable que cadascú tingui, defensi i reivindiqui les seves idees. Se'n diu democràcia. Per posar només dos exemples, algunes dones no estan d’acord a promoure l’abolició legal de la prostitució, i d’altres sí. I algunes dones rebutgen que es reconeguin els drets de les persones trans, equiparant-los als drets de les dones biològiques.

Hi ha molts altres aspectes que poden dividir les dones. A algunes, per exemple, no els agrada que a la manifestació del Dia de la Dona es defensi el grup terrorista Hamàs, amb l’excusa de la defensa dels palestins. Tot i que alguns pretenen equiparar-los, tots sabem que Hamàs i Palestina no són la mateixa cosa. A altres no els agrada que la capçalera de la manifestació estigui gairebé monopolitzada per un determinat partit polític d’esquerres que reivindica un protagonisme que Podemos i les seves confluències ja no tenen a la societat; el van tenir i el van desaprofitar. Vots canten. Després dels escàndols Errejón, Monedero i d’altres que han passat més desapercebuts, els Comuns i companyia ja no són el que eren.

Tristament, tot el que ahir era lila avui torna a ser gris, i si no ens esforcem entre tots els que hi tenim alguna cosa a dir i a fer per intentar millorar el món de les dones, l’any que ve s’hauran de tornar a convocar manifestacions en el Dia de la Dona.

Opcions dels polítics

 

Sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna hi ha polítics que xerren més que els altres, com Trump —president del país que fins ara ha pagat una bona part d’aquesta festa bèl·lica—, i Zelenski, president del país agredit. Llavors tenim un altre polític més discret, Putin, el president del país agressor. Tenim també els dirigents de la UE, que de moment s’ho miren de lluny. I, finalment, hi ha un polític que es mostra molt més discret que els altres, ja que fa setmanes que no diu res: el president xinès, Xi Jinping.

Dels tres primers, la revista portuguesa Sábado que es pot comprar des d’ahir als quioscos de Lisboa (el dibuix reproduït a sobre), n’ha fet un bon resum gràfic, i no hi afegiré res més. Respecte als dirigents de la UE, està per veure quin paper efectiu voldran tenir a partir d’ara, i fins on s’implicaran en aquesta guerra; és a dir, quin serà l’import de la factura a càrrec dels europeus.

Finalment, ens queda el comunista-capitalista (o capitalista-comunista) Xi Jinping, que s’ho mira des de la distància i, de moment, opta per callar. La Xina tindrà un gran protagonisme en tots els afers mundials —de fet, ja el té— i caldrà estar molt atents a com s’acaba posicionant el polític xinés sobre aquesta guerra i les seves conseqüències, aranzelàries i d’altres.

Control de fronteres

Segurament això del control fronterer per part dels Mossos, un acord pactat entre Junts per Catalunya i el PSOE, quedarà en res, o en gairebé res. El fet és que, de moment, ningú ens ha ensenyat la lletra petita de l’acord, i això ja resulta un pèl sospitós. Però Espanya ja sabem com les gasta, i com incompleix repetidament els acords que signa amb la seva colònia del nord-est peninsular. Com a nació colonitzada que som des de fa més de tres segles, ja hauríem de tenir experiència sobre els incompliments de la que encara és la nostra metròpoli. Però, sigui com sigui, mentrestant, mentre duri aquesta ficció festiva, alguns polítics presumiran de l’acord, altres el criticaran, i el poble, més intel·ligent que els polítics, passarà olímpicament de tot i es mostrarà del tot indiferent.

A Madrid (Espanya) alguns es mostren preocupats, i els periodistes unionistes —que són tots— es mostren escandalitzats que al pas fronterer de la Jonquera siguin els Mossos i no la PN o la GC els encarregats de segellar els passaports dels viatgers. On s’és vist, diuen escandalitzats? Alguns unionistes semblen ignorar que tant Catalunya com Espanya formem part del Tractat de Schengen. Semblen ignorar que entre els països membres d’aquest club hi ha llibertat de moviments de persones i mercaderies i, per tant, van errats si creuen que a la Jonquera hi haurà algun funcionari per segellar el passaport. Així que, si és per això, no cal que pateixin.

El futur d’Ucraïna

Que Donald Trump és un personatge ben peculiar no ho dubta ningú. Que és un prepotent i un maleducat està a la vista de tothom, i que des de l’any passat és un criminal condemnat per la justícia és una realitat. Ara bé, que sabent com és Trump la majoria dels seus conciutadans l’hagin votat tampoc s’ha de perdre de vista. Ens en podem estranyar, però la realitat és la que és. I si, coneixent-lo, els nord-americans el van tornar a votar deu ser per alguna cosa, i segur que hi ha influït molt que l’oferta electoral dels demòcrates tampoc era com per tirar coets. Els votants americans no són uns ignorants com tot sovint alguns ignorants ens volen fer creure.

La setmana passada el president dels Estats Units va convidar el president d’Ucraïna a visitar-lo a la Casa Blanca. L’objectiu principal de Trump era fer signar al seu convidat un document de cessió parcial de la sobirania ucraïnesa: la cessió de les anomenades “terres rares”. Zelensky, però, no el va signar. No sabem del cert de què van parlar —es barregen massa les informacions reals amb les notícies falses creades amb intel·ligència artificial—, però tothom va poder veure que aquella conversa no va anar gens bé. L’escenografia preparada per Donald Trump tampoc constituïa l’entorn ideal per conversar tranquil·lament. Això el president Volodímir Zelenski ho va veure només entrar al despatx oval, però ja era massa tard per girar cua, i es va haver de sotmetre a una vergonyosa humiliació per part del seu amfitrió.

Què pot passar a partir d’ara? Si es deixa carta blanca al dictador rus perquè faci el que li vingui de gust, s’acceptarà un precedent molt perillós que més d’hora que tard tindrà una continuïtat. Quin podria ser el següent país envaït per Rússia? Polònia, potser? Les repúbliques bàltiques? Ho ignorem. Divendres, però, va quedar clar que els Estats Units han deixat de ser els grans defensors de la llibertat d’Ucraïna que eren fins ara. El país envaït per Rússia s’haurà de buscar uns nous socis que l’ajudin de manera efectiva, tant des d’Europa —països de la UE i el Regne Unit ja s’hi han ofert— com potser des de més enllà. A tots ens convé que els trobin aviat. Llegim que ahir a la tarda, a Londres, a la cimera anomenada "Securing our future", es va començar a posar fil a l’agulla.