Cal intentar-ho de nou

(Article original publicat el 21/3/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2218, pàg. 2)
 
Catalunya no és Escòcia ni és el Quebec, però si ens fixem en la voluntat independentista de molts dels seus habitants, aquestes tres nacions s’assemblen força. El problema que tenim els catalans és que Espanya no s’assembla al Regne Unit ni al Canadà, i això es tradueix en el fet que els catalans sabem que l’estat espanyol mai permetrà un referèndum d’independència a Catalunya. Però lluitar separats com s’ha fet fins ara no només no porta enlloc sinó que s’ha demostrat que afebleix l’independentisme. La conclusió és que s’ha de buscar un altre camí.

Fa anys que alguns anem explicant que l’única via que tenim per assolir la independència passa, necessàriament, per oblidar-se de les capelletes polítiques actuals. Totes les persones que tenen aquesta legítima aspiració haurien d’actuar conjuntament. El camí per fer-ho implicaria la creació d’un partit polític independentista i ideològicament transversal, amb el qual, durant el procés fins a assolir la independència, tots els votants independentistes s’hi sentissin identificats. Aquest partit s’hauria de presentar a les eleccions catalanes, i guanyar-les. Aquests comicis tindrien els efectes d’un referèndum. Sabem que els votants hi són, i sabem també que a tot arreu les independències es voten i es proclamen, ningú les ha de concedir.

Un cop Catalunya s’hagués desvinculat de la tutela espanyola, seria el moment, llavors sí, que cada partit sotmetés les seves propostes polítiques als votants, en unes eleccions que serien constituents. Però, mentrestant, en aquesta fase els independentistes s’haurien d’oblidar dels protagonismes individuals actuals i treballar plegats amb un únic objectiu: transformar Catalunya en una república independent que converteixi Espanya en un país veí més, com ho és França.

El nou partit que tingués la independència com a objectiu únic del seu programa electoral hauria de tenir un lideratge fort però deslligat dels partits actuals. L’exemple podria ser la via escocesa liderada per l’Scottish National Party, que a Catalunya podria molt bé anomenar-se Partit Independentista Català. Els independentistes d’Escòcia gairebé se’n van sortir —els van faltar uns pocs vots—, i més aviat que tard ho tornaran a provar. A Catalunya no s’ha intentat mai, tot i que tenim el precedent del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 que ja ens dona una bona pista. Els votants independentistes hi eren i hi són, i només caldria convèncer-los que el dia de les eleccions no es tornessin a quedar a casa i anessin tots a votar.