.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 27 de desembre del 2007

“Sarko et Carla”

La premsa francesa no té gaire a veure amb la d’aquí, i òbviament no parlo només dels diferents idiomes en que l’una i l’altra estan escrites. Per altra banda a França tenen un cap d’estat que tampoc té res a veure amb el d’aquí: ni pel sistema d’accedir al càrrec i la seva duració (aquí força més estranys que allà), ni pel poder executiu i de decisió que tenen, ni per edat, ni per la situació familiar. Si aquí hagués passat el que passa allà amb la vida privada del seu cap d’estat, no costa gaire d’imaginar la diferència de tracte que hi hauria per part de la premsa, tant l’anomenada del cor com l’altra, aquella que alguns poc realistes encara defineixen com a seriosa.

A les actuals vacances egípcies del cap d’estat francès i la seva nova companya, els diaris d’allà li donen un perfil informatiu baix. D’entrada crida l’atenció que quasi tots parlen de “Nicolas Sarkozy et sa nouvelle compagne, l'ex-mannequin et chanteuse Carla Bruni”, en una més que rara unanimitat (?) descriptiva que comparteixen diferents mitjans (suggeriment, potser, del Palais de l’Élysée?) Per altra banda, alguns diaris tenen aquest assumpte tan amagat que m’ha estat impossible trobar-ne cap referència, ni a la portada ni a l’interior. Altres en parlen, sí, fins i tot incloent-hi alguna foto, però amb força discreció.

Ja m’agradaria que el meu país tingués una premsa que al tractar temes personals d’aquesta naturalesa ho fessin utilitzant un perfil tan baix o, encara millor, que hi passessin de llarg. Seria potser un signe de que començaríem a ser un país seriós, n’est-ce pas?