.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 25 de juny del 2008

Els toros, “fiesta nacional”

A l’estat espanyol ja fa temps que la tortura va deixar d’estar tolerada per les autoritats. I no només això, avui en dia la tortura està oficialment perseguida i castigada per la llei. A la pràctica, però, en els casos de tortura policial, per posar només un exemple que sorgeix encara massa sovint, el que resulta quasi impossible és poder-la demostrar davant del jutge. Entre la paraula d’un policia que, per motius que se m’escapen, en un tribunal sempre té més valor que la d’un ciutadà que no ho és, la manca de proves i allò tan extens i pervers dels que diuen que si l’han detingut alguna cosa devia haver fet, molts casos de tortura queden sense càstig. Tenim la legislació garantista que tenim i... res a dir, o molt a dir, però aquest no és el tema d’avui.

El tema d’avui és la tortura infligida als animals. Aquesta activitat també està prohibida per la legislació vigent. Si t’enxampen organitzant una baralla de galls, si et troben al carrer fent malifetes al teu gos o al teu gat, o al del teu veí, la policia et portarà davant del jutge i tens moltes possibilitats d’acabar sent fortament multat i fins i tot endreçat a Can Brians per una bona temporada. Tot i que a mi, personalment, no m’agraden els gossos ni els gats, la persecució i el càstig per aquests delictes em sembla de lògica pura. Però com en el cas de la tortura infligida a les persones que dèiem abans, tot depèn de si et veuen o no i per tant, segons com, el torturador pot quedar impune. Vull dir que si tu et dediques a torturar regularment la teva mascota en la intimitat de casa teva i ningú se n’entera no et passarà res.

Tal com molta gent i jo mateix ho veiem, la faena que se li fa a un toro en una tarda de corrida és tortura sistemàtica fins a la mort, sense pal·liatius artístics que ho puguin justificar. Jo vaig fer meva i sovint repeteixo aquí i allà una frase que fa anys vaig veure pintada en una paret de Terrassa: si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía.

La fiesta nacional té lloc en una plaça pública i plena de gent. No és res que es faci en la intimitat. De testimonis de les malifetes que se li fan al toro n’hi han, per tant, a milers. A més, si no ho han canviat, el presidente que decideix els trofeus que es mereix el torero de torn acostuma a ser el cap de policia. Per acabar-ho d’adobar, la fiesta es transmet sovint en directe per la tele. Per cert, tenint en compte que sol començar a mitja tarda, l’espectacle es transmet impunement dins la franja de l’horari protegit pels nens. Esperpèntic. La cirereta final és que sovint veiem el cap d’estat espanyol gaudint in situ de la fiesta. Per a més catxondeo encara, al torero se l’anomena maestro. No hi tenen res a dir els mestres de les escoles per aquesta usurpació de títol?

Segons diuen, una tarda de toros constitueix la fiesta nacional espanyola per excel·lència. Algú ho entén això? Doncs jo tampoc. Del món dels toros no em desagrada tot, m’agraden algunes coses. M’agrada l’estofat de toro. M’agrada molt veure, de lluny, com pasten els toros per les deveses. Darrerament els he vist a milers per les deveses extremenyes i s’ha de reconèixer que l’espectacle fa goig de veure. També m’agrada trobar-me, de tant en tant, amb el toro d’Osborne. A Catalunya només ens en queda un però a Espanya encara n’hi ha molts. Però per més esforços que faig per posar-me a la pell dels aficionados, no puc arribar a entendre a la gent que defensa la tortura sistemàtica infligida a un animal indefens que sempre acaba morint. A vegades, poques, també matant. Trist consol.

Volia acabar aquest article posant-hi una imatge al·legòrica però com que a vegades el radar també el llegeix la canalla he preferit penjar-la en un altre racó més discret. La trobareu aquí però, creieu-me, si teniu nens petits és millor que no la vegin doncs correu el risc de que, veient-la, de més grans esdevinguin uns nous afeccionats a la fiesta.

7 comentaris:

Noctas ha dit...

Plenament d'acord amb el teu escrit. Passa que no podem torturar un gos i sí que podem torturar al toro. A mi també em sembla una salvatjada. I que no em parlin de cultura per justificar aquesta tortura. La tradició no pot ser una excusa per fer les majors barbaritats.

Anònim ha dit...

Eran una tradició las "peleas de gladiadores"?

Unknown ha dit...

Art en estat pur, sublimació de la vida, ballet barroc... Instants de goig enmig d'un anar fent a voltes avorrit.... La vida, els toros... Ja t'ho podies pensar, Miquel
Encara que sóc morentista... Una cosa així com ser culé, però amb dignitat

Miquel Saumell ha dit...

Els toros com a manifestació artística no els he entès mai i segurament és per alguna mancança de sensibilitat artística que se m’escapa. Ja fa anys, quan acompanyava algun estranger als toros, gent que jo representava aquí per temes de feina i em demanaven d’anar-hi (com de vegades em demanen d’anar al Camp Nou, i els hi porto tot i que el futbol se me’n refot) recordo que em preguntaven “i tu què sents exactament veient aquest espectacle?” i jo els contestava que no hi sabia veure l’art que altres hi veien. En fi, no és per fer cap drama ni molt menys, però el que un no pot fer es modificar els seus sentiments. Potser estic equivocat, però jo crec que la bèstia pateix, i no una mica, pateix molt. Però sóc una persona oberta i admeto que potser puc estar equivocat. Però encara ningú no m’ha demostrat que el toro no pateix.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord, mai m'ha cabut al cap l'afició torturadora.
També cal dir que a casa nostra hi ha certa afició, no tan macabra d'acord, però igualment cruel, amb els "bous embolats", les "vaquetes" i costums similars, força arrelats a les Terres del Sud, i que em feien patir bastant. I encara gràcies que es va abolir (no fa gaires anys) el terrible costum de llençar un ase de noséquin campanar. No entenc per què hem de marejar així els animals que no ens fan res.
No seria més divertit agafar uns quants alcaldes d'aquests que omplen les presons (i dels que no), i fer-los córrer pel poble amb foc al cap mentre els empaitem? jo estaria a primera fila.

miquel ha dit...

Visca la corrida de toros!, per ASP

Artur ha dit...

Acord total. Si personalment no t'agraden els gossos o els gats, quan en tinguis un, ja canviaràs d'idea. Els animals són sincers i estimen. No traeixen. En un món farcit d'hipocresia i cinisme s'agraeix aquesta dosi de veritable naturalitat.

Per desgràcia els "toros" formen part de la dictadura de la tradició. Hi ha tradicions que, degut a ser símbol inalterable de la raça, el territori o el grup, s'han de "salvaguardar". Fins i tot, allò que és tortura és qualificat d'art pels seus defensors.

No només els toros: si fem un repàs al sadisme arrelat a la tradició d'aquesta pell de brau centenària, la cara ens caurà de vergonya: cabres llençades des d'un campanar, bous embolats, "vaquilles" punxades i posteriorment, castrades "in vivo"...

Ah, però és la tradició, tal com els petards. Cada any tenim amputacions i lesions, però ja se sap, és la tradició, és el jou de la tradició.