“La roja”: per fi, punt i final

Nota prèvia: l’esbós d’aquest article l’escric a primers de juny, abans de marxar de viatge cap a l’oest i tot just començada una competició de futbol anomenada Eurocopa que, si ens hem de creure el que diuen els mitjans informatius quasi per unanimitat, es veu que per Espanya és una cosa molt important. Per tal de no descentrar a cap dels components de la roja que puguin llegir aquest blog, suposant que n’hi hagi algun que ho faci, vull dir algun jugador que llegeixi quelcom més que no sigui la premsa esportiva, això no veurà la llum fins que la roja hagi jugat la final de la competició i s’hagin cantat els himnes de rigor: Juntos podemos, A por ellos oé, i qualsevol altre que pugui sorgir durant la competició; o abans si la roja -Déu no ho vulgui!- quedés eliminada i no pogués arribar a jugar la final.

Aquestes darreres setmanes sovint m’he preguntat si un es pot considerar una persona normal en adonar-se que passa de la roja i de tot el que l’envolta. Doncs bé, jo em considero bastant normalet i no em fa res reconèixer que passo olímpicament de la roja. Passo també de la canallesca que només sap parlar de la roja a tothora, així com de tota la caspa patriòtica i el frikisme que hi ha instal·lat a l’entorn d’aquesta colla de xicots que només destaquen per saber donar cops de cap i de peu a una pilota. No puc entendre com, per exemple, una tertúlia política a la Cuatro, fins ara seriosa, esdevingui darrerament una mena de fòrum patriòtic centrat a l’entorn del fet històric sobre si la pilota entrarà o no entrarà. Em fa vergonya aliena escoltar en una roda de premsa multitudinària a un tal Luis Aragonés, conegut també com el Sabio de Hortaleza, donant-nos a tort i a dret lliçons de filosofia esportiva i d’altres disciplines, i renyant assenyalant-lo amb el dit estirat al periodista que no li pregunta exactament allò que ell considera que se li ha de preguntar en moments tan històrics per Espanya com aquests.

Però per a frikisme en estat pur, aquella massa de gent, de tota edat i condició social, orgullosos de mostrar-se amb la cara pintada com si pertanyessin a una tribu africana, i disfressada amb tot el catàleg de banderes espanyoles osborniades i de les altres, fent saltirons pels carrers de Viena com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Em resulta més que patètic observar com competeixen entre ells per allò de a veure qui la diu més grossa quan el periodista agosarat de la Cuatro, en busca de l’exclusiva mundial, els hi posa al davant l’escarxofa.

Per cert, en aquests akelarres patriotesportius no hi falta mai un tal Manolo el del Bombo que sempre trobem a tots els estadis on actua la roja. Això també ho paguem nosaltres o s’ho paguen ells? Vull dir, l’excés d’equipatge quan s’ha de facturar el bombo patrio, qui el paga?

Nota complementaria: només per aclarir que si en comptes de ser la roja es parlés d'una selecció quatribarrada aquest comentari seria força similar. Només s’hauria de substituir el Sabio de Hortaleza per el Llest de Ripoll, Manolo el del Bombo per en Cisco el del Flabiol i la Cuatro per TV3 la d’ells. L’avantatge seria que, el pagui qui el pagui, el nòlit (flete) aeri del flabiol d’en Cisco resultaria força més assequible.

Nota final: això ja s’ha acabat i esperem que a partir d’ara tot plegat anirà tornant a la normalitat. Ara s’anirà desinflant el globus de la roja i tindrem, espero, una temporada de tranquil·litat, fins que hi tornin. Ja per acabar, si algú arriba a la conclusió de que potser el que li passa a l’autor d’aquest blog és que el futbol no li diu gaire res no penso perdre ni un minut en desmentir-ho.

PS: aquest article queda penjat a internet diumenge 29 de juny a mitja tarda, abans de que comenci el darrer partit. El seu autor no en coneix, per tant, el resultat, ni falta que li fa. Veurà la llum a les 00:01 del dilluns 30 de juny.