Un aclariment previ: pels que no esteu avesats a les normes particulars d’aquest blog, vull aclarir en primer lloc que per tal de no complicar la redacció d’aquestes notes el masculí inclou sempre el femení. És a dir, quan dic fills vull dir fills i filles, quan llegiu casats heu d’entendre casats i casades, etc. Sé que avui en dia això potser no és massa políticament correcte però els que em coneixeu ja sabeu que jo acostumo a prescindir d’aquests convencionalismes que darrerament s’han posat de moda. En altres paraules, estic tan en contra de les miembras com dels taxistos.
Dissabte passat vaig tenir la satisfacció de ser convidat a una multitudinària trobada familiar. A banda dels mateixos membres de la família directa hi havia també altres familiars i alguns amics. Per posar-vos en antecedents, la composició familiar de la que us parlo comença, per ordre d’edat, amb els descendents d’un matrimoni d’igualadins que ja no són entre nosaltres i que van tenir quatre fills; tres d’ells encara són vius i afortunadament gaudeixen d’una salut envejable. La següent generació està formada pels seus descendents directes, concretament vint-i-tres fills. La tercera i última –fins ara- generació la constitueixen els descendents dels vint-i-tres, que si no m’he descomptat són seixanta-set joves i nens amb unes edats que van dels trenta i pocs anys la més gran fins a uns pocs mesos la més petita.
Per tant, estem parlant d’una convocatòria que entre propis, sobrevinguts, altres familiars i els amics que us deia es va fer arribar a un centenar llarg de persones. N’hi van assistir entre vuitanta-cinc i noranta, xifra que s’ha de considerar tot un èxit si tenim en compte que es tracta d’un grup familiar que en els darrers anys s’ha anat escampant per diversos indrets de Catalunya i altres llocs de l’Europa comunitària. Per poder assistir a la trobada, hi ha qui va haver d’agafar un avió des de més de mil quilòmetres de distància fins el que en va tenir prou amb conduir uns pocs minuts des de casa seva fins al lloc de trobada.
De trobades similars en aquesta família se n’han fet ja unes quantes. Aquest cop el lloc escollit va ser la Villa Maria, una luxosa torre de principis del segle XX però ja en un estat d’una certa decadència, encara elegant. La torre es troba al poble de Vallvidrera, que ara és oficialment un barri del districte de Sarrià-Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona, molt proper al Tibidabo. El lloc és ideal per a tanta gent i tanta canalla doncs disposa d’un jardí molt gran. Un jardí que avui en dia quasi el podríem considerar excessiu, un dels molt pocs d’aquestes mides que encara no han desaparegut per deixar lloc a les impersonals cases de pisos que ens envolten i segons com ens ofeguen.
Resulta molt agradable trobar-se amb gent que només veus molt de tant en tant, ja que en aquestes festes sempre sorgeixen un munt de temes, nous i antics, per comentar amb els uns i amb els altres. Però aquest relat l’haurem de deixar aquí per no entrar en l’esfera estrictament privada. Tan sols dir-vos que l’autor d’aquest blog pertany a la segona generació abans esmentada, al grup dels vint-i-tres.
Dissabte passat vaig tenir la satisfacció de ser convidat a una multitudinària trobada familiar. A banda dels mateixos membres de la família directa hi havia també altres familiars i alguns amics. Per posar-vos en antecedents, la composició familiar de la que us parlo comença, per ordre d’edat, amb els descendents d’un matrimoni d’igualadins que ja no són entre nosaltres i que van tenir quatre fills; tres d’ells encara són vius i afortunadament gaudeixen d’una salut envejable. La següent generació està formada pels seus descendents directes, concretament vint-i-tres fills. La tercera i última –fins ara- generació la constitueixen els descendents dels vint-i-tres, que si no m’he descomptat són seixanta-set joves i nens amb unes edats que van dels trenta i pocs anys la més gran fins a uns pocs mesos la més petita.
Per tant, estem parlant d’una convocatòria que entre propis, sobrevinguts, altres familiars i els amics que us deia es va fer arribar a un centenar llarg de persones. N’hi van assistir entre vuitanta-cinc i noranta, xifra que s’ha de considerar tot un èxit si tenim en compte que es tracta d’un grup familiar que en els darrers anys s’ha anat escampant per diversos indrets de Catalunya i altres llocs de l’Europa comunitària. Per poder assistir a la trobada, hi ha qui va haver d’agafar un avió des de més de mil quilòmetres de distància fins el que en va tenir prou amb conduir uns pocs minuts des de casa seva fins al lloc de trobada.
De trobades similars en aquesta família se n’han fet ja unes quantes. Aquest cop el lloc escollit va ser la Villa Maria, una luxosa torre de principis del segle XX però ja en un estat d’una certa decadència, encara elegant. La torre es troba al poble de Vallvidrera, que ara és oficialment un barri del districte de Sarrià-Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona, molt proper al Tibidabo. El lloc és ideal per a tanta gent i tanta canalla doncs disposa d’un jardí molt gran. Un jardí que avui en dia quasi el podríem considerar excessiu, un dels molt pocs d’aquestes mides que encara no han desaparegut per deixar lloc a les impersonals cases de pisos que ens envolten i segons com ens ofeguen.
Resulta molt agradable trobar-se amb gent que només veus molt de tant en tant, ja que en aquestes festes sempre sorgeixen un munt de temes, nous i antics, per comentar amb els uns i amb els altres. Però aquest relat l’haurem de deixar aquí per no entrar en l’esfera estrictament privada. Tan sols dir-vos que l’autor d’aquest blog pertany a la segona generació abans esmentada, al grup dels vint-i-tres.
