.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 25 de juliol de 2008

Camino de Santiago

Per tal d’evitar les queixes dels puristes vull aclarir d’entrada que ni considero que hagi fet el Camino tal com normalment s’entén que s’ha de fer, ni tan sols disposo del certificat que m’acreditaria haver-lo fet, tot i tenir formalment el dret a tenir-lo ja que, segons la normativa, vaig complir els mínims establerts. Però ja des d’un bon començament tenia molt clar que la Compostela era el que menys m’interessava d’aquella nova experiència. (La Compostela és una mena de certificat oficial que et donen un cop has arribat a Santiago, després de comprovar el carnet de ruta que has anat emplenant i segellant al llarg de les diferents etapes del recorregut).

La meva primera i fins ara única experiència del Camino va tenir lloc a primers de Juny de l’any 2003, ara ha fet cinc anys. La durada total del nostre viatge van ser nou dies, dels quals en vam caminar set. Érem un grup de sis persones que llavors estàvem al voltant de la cinquantena, i estava format per quatre dones i dos homes ben avinguts i que ja ens coneixíem des de feia temps. (Sempre es diu que aquest detall és més important del que pot semblar a primera vista, i que no es recomanable embarcar-se en aquesta aventura, o en altres de similars, sense un mínim coneixement previ de les persones que t’acompanyaran). En honor a la veritat s’ha de dir que l’últim dia es van afegir al grup dos homes més que es van limitar a fer l’última etapa, una passejadeta bastant suau per cert, i a menjar marisc amb nosaltres per celebrar-ho. És a dir, vam sortir sis i a Santiago hi vam arribar vuit.

La durada del Camino tothom se la fa a la carta doncs molt poca gent disposa de les setmanes –o mesos segons des d’on se surti- per fer-lo sencer. Nosaltres vàrem començar-lo a l’oest de la província de León, concretament a la comarca del Bierzo, i vam acabar a Santiago de Compostela una setmana més tard.

Ens vam organitzar de manera que no portàvem pes, tan sols el mínim imprescindible que poguéssim necessitar durant les hores que caminàvem. Tampoc dormíem als albergs tradicionals situats al final de cada etapa sinó en uns hotels propers molt ben escollits que ja teníem prèviament emparaulats. Vull dir que encara que dinàvem a qualsevol lloc que trobéssim pel camí o a base d’entrepans com qualsevol altre caminant, comparant-ho amb el caminant normal nosaltres esmorzàvem, sopàvem, ens dutxàvem i dormíem en condicions privilegiades. No es tracta de treure cap mèrit al centenar de quilòmetres caminants durant aquells dies però s’ha de dir que fer-ho de la manera tradicional té encara molt més mèrit.

Tenint en compte que de persones que fan el Camino n’hi ha dotzenes de milers cada any, originaris de més d’un centenar de països dels cinc continents, de cultures i religions molt diferents, incloent-hi també molta gent que no és creient, no resulta difícil concloure que de motivacions per fer el Camino n’hi poden haver quasi tantes com persones el fan.

L’experiència va ser molt enriquidora per a tots nosaltres i si abans he dit que aquesta va ser “la meva primera i fins ara única experiència”, amb això estic dient em van quedar moltes ganes de repetir-la. Buen camino!

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, què bé! La veritat és que fa un parell d'anys que ho dic, que tinc ganes de dedicar dies de vacances a fer una etapa del Camino, no per cap raó espiritual, sino únicament excursionista :)

I sobre el tema de dormir en hotel/hostal/alberg, donat que cadascú fa el Camino des del punt de vista que li és propi, també trobo natural que cadascú dormi on li sembli més natural; tampoc m'imagino els meus pares compartint llitera amb la jovenalla...

Anònim ha dit...

Ostres Rosalita quin comentari tan desafortunat insinuan que com el Miquel ha decidit dormir en uns hotels confortables té que ser una persona gran.

Miquel Saumell ha dit...

Rosalita, si algun dia t’animes, intenta no fer-ho al juliol (tothom vol arribar a Santiago per Sant Jaume, avui) ni a l’agost (molta calor i també molta gent). Si pots, et recomanaria finals de maig/principis de juny, o al setembre. Això sí, de pluja te’n pots trobar sempre.

David, em sembla que llegeixes massa ràpid, que diagonaleges massa. En canvi la Rosalita simplement s’ha llegit el segon paràgraf del meu post i ha tret unes conclusions. Però em ratifico que una bona dutxa després de caminar unes quantes hores, un bon sopar a un restaurant de la zona i un bon llit per dormir no té preu. I si per fer-ho s’ha de ser gran, doncs encantat de ser-ho.

En conec un que ho va fer fa poc amb una gran motxilla a l’esquena, des de Pamplona fins a Santiago (uns 1.000 km.), caminant cada dia durant 30 dies, i sense “trampes gastronòmiques i hoteleres”, i va quedar encantat.

Anònim ha dit...

Alguns, en lloc de dir "Buen camino" diuen Ultreia!

"Bienaventurado eres, peregrino, porque has descubierto que el camino comienza cuando se acaba."

Anònim ha dit...

Ei David, que jo al Miquel el llegeixo de fa temps, i sé que és de la quinta dels meus pares! D'aquí el comentari que "no m'imagino els meus pares...", perquè una mica o altre per proximitat d'edat, i de molts altres aspectes vitals que m'ha anat transmetent, me l'imagino una mica com el meu pare. I el meu pare l'últim que faria és dormir amb una llitera fent el hippie.

Miquel Saumell ha dit...

Miquel, això no ho sabia, amb el que es demostra allò de que no aniràs mai a dormir sense haver après una cosa nova. Ultreia!

Rosalita, molt ben explicat, sembla que m’hagis llegit el pensament. Res a afegir.

Anònim ha dit...

Crec que no ens hem entès del tot. Primer perquè estar al voltant de la cinquantena en la meva opinió no és ser gran i segon perquè sent molt jove també crec que una bona dutxa després de caminar unes quantes hores, un bon sopar a un restaurant de la zona i un bon llit per dormir no té preu, és a dir, crec que tots preferim això independentment de la edat que tinguem.

Anònim ha dit...

Doncs no hi estic d'acord David. Jo en tinc 26, i si vaig a fer el Camino, escolliré els albergs. Aquest estiu me'n vaig a Turquia, i escullo els Youth Hostels. No és una qüestió d'economia en absolut, és una elecció pel tipus de viatge i les experiències que en vulguis treure. A mi segons quins viatges m'agrada veure'ls des de la perspectiva de la llitera, la motxilla, les xiruques ben brutes,i la interacció amb altra gent que fa el mateix. Altres vegades, m'inclino per la comoditat, les sabatetes amb talonet i els restaurants bons. En definitiva, que des del meu punt de vista, a la meva edat, que encara s'està per segons quines aventuretes, és quan s'han d'aprofitar les ganes de fer-ho. Ara, si algú no en té cap ganes, també em sembla fantàstic. Que això de ser gran, crec que no depèn només del número sino també de l'esperit...

Pd. Que porti les xiruques brutes i m'agradi fer una mica el hippie no vol dir que oblidi el desodorant, ni el físic ni el moral.

Miquel Saumell ha dit...

David, a mida que et vas fent gran vas necessitant -i apreciant- un mínim de comoditats que als 18 si te les plantejaves. Si jo hagués fet el Camino de jove, vull dir de més jove, hagués anat d'alberg, xiruques i llitera.

Rosalita, he estat un parell de cops a Istanbul (no conec res més d'aquell país) i no m'importaria gens tornar-hi. És la típica ciutat per repetir, no te l'acabes mai. Es menja molt be i si vas a llocs de “comida casera” on no hi van els turistes, força be de preu. La carta, això sí, només és en turc, però el llenguatge de signes, la visita a la cuina i el mirar què mengen a la taula del costat ajuda a decidir-se.
I deixem dir-te una cosa: això del desodorant moral no sé si és de la teva collita pròpia però està molt ben trobat.