Aquí ja vaig explicar que la iniciativa de CDC de convidar al seu congrés a la gent que fem blogs em sembla una idea excel·lent. A l’estat espanyol és la primera vegada que un partit polític convida a assistir al seu congrés als blogaires que hi han mostrat interès. És evident que s’hi van apuntar molts blogaires simpatitzants de CDC (en vaig saludar més d’un) però també n’hi havien que ni tan sols n’eren votants. Aquest seria el meu cas. Es tracta d’una decisió valenta, innovadora, i que previsiblement tindrà imitadors entre els altres partits. Al cap i a la fi CDC no ha fet res més que copiar el que ja fan en altres països més internetament avançats que nosaltres com Estats Units i França.
El que particularment m’interessava més del congrés era la Taula rodona: Política 2.0 i blocs que va tenir lloc divendres a la tarda. No els vaig comptar però devíem ser una seixantena de blogaires participant en l’acte. La presentació va anar a càrrec de David Madí, responsable de comunicació i estratègia de CDC, que actuava com a moderador de la taula. Van prendre la paraula Saül Gordillo, director de l’Agencia Catalana de Noticies, Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament, Marc Vidal, un gran expert sobre aquest tema, i Carles Puigdemont, regidor de CiU i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.
Com a cròniques diguem-ne formals d’aquesta trobada CDC-blogaires ja dono per bones les que altres assistents han anat penjant a la xarxa. Resumiria l’acte dient que actualment ens trobem amb dues concepcions, sovint contraposades, sobre el que representen els blogs i les altres eines de comunicació i xarxes socials que tenen internet com a lligam comú.
Hi ha qui considera aquestes noves eines com no gaire cosa més que un nou sistema de comunicació entre l’emissor, sempre actiu, i el receptor, normalment passiu (tot i que, normalment, el lector pot deixar comentaris als blogs). És a dir, a partir de les eines utilitzades fins ara com el diari, el telègraf, la ràdio, el telèfon, la televisió, el tèlex, el fax, el telèfon mòbil... aquests veuen les eines d’internet com una evolució tecnològica més, un invent més però sense anar massa més enllà. Després d’escoltar la seva presentació i acceptant el risc que se m’acusi de massa esquemàtic, aquesta seria al meu entendre la posició de Carme-Laura Gil.
A l’altre extrem hi trobem la visió de Marc Vidal, que ens va fer una presentació molt didàctica que trobareu clicant aquí. En certa manera el món de la comunicació ha canviat com un mitjó i ja poques coses que eren vàlides fins a l’aparició d’internet segueixen sent-ho ara. Personalment crec que es tracta d’un plantejament força més ajustat a la realitat. Només ens hem de fixar en les eines de comunicació que utilitzen avui en dia els joves i els ja no tan joves. És un detall que convé no oblidar parlant com parlem d’un partit polític, ja que es tracta dels seus votants potencials.
Però tractant-se precisament de Convergència, crec que es podria fer l’esforç de buscar una certa convergència entre els dos punts de vista aparentment contraposats (el senyor Vidal va començar la seva intervenció tot dient que no estava d’acord en quasi res del que havia dit la senyora Gil). En aquest sentit, podríem potser acordar una resolució transaccional dient que la visió de la Diputada Gil es pot referir a un tram d’edat dels més grans de xy anys, mentre que el punt de vista de Vidal seria aplicable als menors d’aquesta edat. No em veig capaç de fixar, amb una base sòlida, quina seria l’edat xy que dèiem abans però si em forcessin a definir-me la situaria ja una mica per sobre dels trenta anys, i pujant.
Per avui ja n’hi ha prou. Demà faré una crònica complementària centrant-me en els detalls menors del congrés però no per això menys importants, anècdotes, organització, suggeriments a CDC de cara a futurs congressos, etc.
El que particularment m’interessava més del congrés era la Taula rodona: Política 2.0 i blocs que va tenir lloc divendres a la tarda. No els vaig comptar però devíem ser una seixantena de blogaires participant en l’acte. La presentació va anar a càrrec de David Madí, responsable de comunicació i estratègia de CDC, que actuava com a moderador de la taula. Van prendre la paraula Saül Gordillo, director de l’Agencia Catalana de Noticies, Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament, Marc Vidal, un gran expert sobre aquest tema, i Carles Puigdemont, regidor de CiU i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.
Com a cròniques diguem-ne formals d’aquesta trobada CDC-blogaires ja dono per bones les que altres assistents han anat penjant a la xarxa. Resumiria l’acte dient que actualment ens trobem amb dues concepcions, sovint contraposades, sobre el que representen els blogs i les altres eines de comunicació i xarxes socials que tenen internet com a lligam comú.
Hi ha qui considera aquestes noves eines com no gaire cosa més que un nou sistema de comunicació entre l’emissor, sempre actiu, i el receptor, normalment passiu (tot i que, normalment, el lector pot deixar comentaris als blogs). És a dir, a partir de les eines utilitzades fins ara com el diari, el telègraf, la ràdio, el telèfon, la televisió, el tèlex, el fax, el telèfon mòbil... aquests veuen les eines d’internet com una evolució tecnològica més, un invent més però sense anar massa més enllà. Després d’escoltar la seva presentació i acceptant el risc que se m’acusi de massa esquemàtic, aquesta seria al meu entendre la posició de Carme-Laura Gil.
A l’altre extrem hi trobem la visió de Marc Vidal, que ens va fer una presentació molt didàctica que trobareu clicant aquí. En certa manera el món de la comunicació ha canviat com un mitjó i ja poques coses que eren vàlides fins a l’aparició d’internet segueixen sent-ho ara. Personalment crec que es tracta d’un plantejament força més ajustat a la realitat. Només ens hem de fixar en les eines de comunicació que utilitzen avui en dia els joves i els ja no tan joves. És un detall que convé no oblidar parlant com parlem d’un partit polític, ja que es tracta dels seus votants potencials.
Però tractant-se precisament de Convergència, crec que es podria fer l’esforç de buscar una certa convergència entre els dos punts de vista aparentment contraposats (el senyor Vidal va començar la seva intervenció tot dient que no estava d’acord en quasi res del que havia dit la senyora Gil). En aquest sentit, podríem potser acordar una resolució transaccional dient que la visió de la Diputada Gil es pot referir a un tram d’edat dels més grans de xy anys, mentre que el punt de vista de Vidal seria aplicable als menors d’aquesta edat. No em veig capaç de fixar, amb una base sòlida, quina seria l’edat xy que dèiem abans però si em forcessin a definir-me la situaria ja una mica per sobre dels trenta anys, i pujant.
Per avui ja n’hi ha prou. Demà faré una crònica complementària centrant-me en els detalls menors del congrés però no per això menys importants, anècdotes, organització, suggeriments a CDC de cara a futurs congressos, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada