.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 9 de juliol de 2008

El PP, CiU i Catalunya

Ara fa tres dies que s’ha tancat (en fals, no ens enganyem) el congrés de la franquícia catalana del Partido Popular. D’aquí un parell de dies s’obrirà el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Des d’aquesta equidistància en el temps crec que és un bon moment per analitzar la incidència política que aquestes organitzacions tenen a Catalunya.

Quan analitzen els magres resultats que elecció rere elecció recullen a Catalunya, a can PP sempre cometen l’error de considerar la nostra región com una més d’Espanya, com si Catalunya fos una sucursal més de Madrid. Talment com si Catalunya fos Múrcia, amb tots els respectes pels meus amics i clients murcians. Això ja passava fa trenta anys amb els seus antecessors d’Alianza Popular i, fins ara, no han tingut cap interès en corregir-ho.

A la cúpula del PP no volen admetre que els plantejaments socials, econòmics i fiscals que defensen a nivell de l’estat, a Catalunya ja estan defensats per un altre partit molt consolidat, CDC, que es defineix com a nacionalista català en la mateixa mesura que el PP no es defineixen com a un partit nacionalista espanyol, tot i actuar com a tal durant els 365 dies de l’any. Simplificant-ho molt, tots dos són partits nacionalistes però com a primera prioritat defensen nacions diferents. A uns els enorgulleix declarar-se nacionalistes catalans, i amb els anys s’han anat fent amb una clientela catalana d’ordre més o menys fidel. Els altres fugen com la pesta de qualsevol definició nacionalista, i a Catalunya recullen els vots que recullen, que no passa de ser una collita bastant minsa.

Què passa a la pràctica? Un bon amic meu votant del PP escrivia no fa gaire (i espero que ningú es molesti per la simplificació) que a Catalunya bàsicament només voten al PP quatre rics de Pedralbes i dotze seguratas de Prosegur, la majoria d’ells de parla no catalana, amb totes les excepcions que tots sabem que hi ha. Jo mateix tinc bons amics que voten al PP i no són ni una cosa ni l’altre, i parlen normalment en català. Però en la base del cos electoral d'aquest partit els meus amics no deixen de ser excepcions a la regla, i ells són els primers en reconèixer-ho. En aquest sentit resulta significatiu observar en quin idioma es van fer la majoria de les intervencions durant el darrer congrés, i en quin idioma els partidaris de Nebrera celebraven el seu inesperat triomf: ¡¡¡el próximo congreso lo vamos a ganar!!!

Molts votants potencials del PP, que a Catalunya n’hi ha més o menys en la mateixa proporció que en altres indrets de l’estat, no han quedat gens contents de com s’han desenvolupat les coses en aquest congrés. La prova més evident ha estat aquest 42 per cent de vot de càstig a la nova direcció, elegida aquí però prèviament imposada des de Madrid. A les properes eleccions aquest grup creixent de descontents una de dues, o votaran CDC/CiU o es quedaran a casa. Aquest és el gran drama que té el PP a Catalunya. Vull dir, evidentment, que el drama és que això tan senzill que aquí veu tothom des de fa anys, al carrer Génova de Madrid encara no ho han entès, i fan i desfan a la sucursal catalana prescindint de la voluntat dels seus clients potencials, als que sempre acaben ningunejant.

El delegat (ara la delegada) que la casa mare envia a gestionar la franquícia catalana, encara que siguin catalans com ara la senadora Sánchez o abans els senyors Sirera i Piqué, aquí sempre se’ls veu com a enviats de Madrid. Se’ls veu i ho són. Les formes són importants i s’han de vigilar però sembla ser que no tothom ho veu així. I mentrestant, a can CDC/CiU estan encantats de la vida amb el camp lliure electoral que els va deixant el PP. Si ho saben aprofitar la seva tornada al govern és cada dia més a prop.

3 comentaris:

joliu ha dit...

Això per una banda,... i per l'altra... també.

Anònim ha dit...

El que volia dir és que els darrers congressos han deixat molta gent sense sostre. A banda i banda (PP i ERC) hi ha gent que no pot suportar el fàstic que li provoca tanta summisió (a Madrid o al PSC), tanta mentida, tanta demagògia, tant paquet i tant paleto amb cotxe oficial.
Cadascú tindrà les seves preferències, però cal reconèixer que les candidatures de Nebrera i Carretero apel·laven a la intel·ligència i permetien pensar en un futur polític català (en cas que haguéssin guanyat) centrat en el discurs polític i no en el discurs infantil amb candidats façana que domina el PSC.
Jo hauria preferit que guanyéssin aquests dos i que la tensió política ajudés a la gent amb neurones vives a sortir de casa per anar a votar, al mateix temps que el votant mig del PSC i d'ICV es quedaria a casa amb els ulls de guix sense entendre de que parlen els polítics.

No ha estat així. La única esperança que queda és que la Casa Gran tingui una teulada prou ample i l'Artur sàpiga fer jocs de mans prou hàbils com per que els d'una banda no se sentin incomodats per els de l'altra.

Jo personalment, li desitjo molta sort.

Miquel Saumell ha dit...

Joliu, ara em queda molt clar. 100% d’acord.
El que no acabo d’entendre és l’invent aquest de la “Casa Gran”, amb un rètol enganxat no en un local neutre sinó precisament a la seu de CDC. Vols dir que fora de CDC (i a dins i tot) s’entén massa això? Potser aquest cap de setmana en Mas ens ho aclarirà. Jo penso anar al congrés (hi vaig com a convidat, doncs no sóc ni militant ni votant d’aquest partit) i espero arribar a diumenge amb les idees més clares. Ara estic bastant confós.