.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 11 de juliol de 2008

El manifest en contra del català

Ja ho sé, aquest no és exactament, literalment, el títol del famós manifiesto dels ultranacionalistes lingüistes autoanomenats intel·lectuals. Però al meu entendre aquest títol reflecteix bastant millor que l’oficial el que es persegueix amb aquesta recollida de signatures. Encara que als promotors del manifiesto no els agrada que aquest sigui considerat com una peça més del seu ranci ultranacionalisme monolingüe, qualsevol persona amb un mínim de coneixement del que passa a Catalunya veurà que això és el que s’hi respira des de la primera línia fins al punt final del text.

Abans de tractar aquest tema he deixat passar uns dies doncs els assumptes més conflictius requereixen sempre d’un cert distanciament en el temps. Els fets, però, són tossuts, diguin el que diguin els manifiestos.

Primer fet. El català ha estat oficialment perseguit a Catalunya durant els quaranta anys del franquisme. Sé molt bé del què parlo. Vaig estudiar durant aquella època i l’ús del català quedava pràcticament limitat a l’àmbit privat. Salvant les distàncies i segons com es miri, la situació actual en segons quins llocs no és massa diferent. Per posar només un exemple, a la ciutat de Barcelona resulta del tot impossible viure només en català.

Segon fet. Durant els darrers trenta anys el català ha continuat sent una llengua proscrita en molts àmbits, tant privats com de l’administració pública; tota l’estatal i també part de les administracions autonòmica i municipal. No és una situació tan descarada com abans, només faltaria, però Déu n’hi do com certs elements s’esforcen –encara ara- amb el tema de la llengua.

Tercet fet. 40 + 30 = 70. Setanta anys de discriminació efectiva del català requeriran d’un temps llarg per tractar de recuperar la normalitat, si és que encara hi som a temps. Hi ha un número creixent de persones a les que tant els fa que el català acabi desapareixent del mapa. Altres tractem d’evitar-ho, cadascú des de les seves possibilitats.

Quart fet. Convé recordar que la llei d’ensenyament que s’aplica a Catalunya, aprovada democràticament pel nostre Parlament, ja va ser portada als tribunals en el seu moment, i el Tribunal Constitucional de l'estat li va concedir totes les benediccions legals.

Acabaré amb un comentari que vaig deixar fa uns dies en un altre blog. Al meu entendre el pitjor del manifiesto no és la segregació lingüística que exigeix (això en tot cas en seria una conseqüència) sinó les falsedats de les que parteix. Manifestar que el castellà està en perill és una mentida flagrant. Qualsevol que visqui a Catalunya pot comprovar, sense cap esforç, que no només és una falsedat sinó que la realitat és justament la contrària, és a dir, que la llengua que està en perill és el català. I a partir d’unes premisses falses els promotors del manifiesto en treuen unes conclusions equivocades, i clarament discriminatòries. Però fins i tot si s’acceptessin les seves tesis, l’únic camí que hi ha per introduir la segregació lingüística que demanen és ben senzill. Només han de convèncer a la majoria del parlament (68 diputats) i elaborar una nova llei que, posats a fer, potser també podria considerar els drets del número creixent de catalans que no tenen el català ni l’espanyol com a llengües maternes. Si com diu aquesta colla d’intel·lectuals els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris, acceptarien que també es fes la segregació educativa dels que volen l’amazig, l’ucranià, el swahili, el rus, l’italià o l’holandès com a llengües d’escolarització pels seus fills? Dons apa, a posar-se a treballar per convèncer un mínim de 68 diputats. I mentrestant que deixin de donar la tabarra.

1 comentari:

Noctas ha dit...

Molt bo Miquel. És una reflexió d'allò més acurada.I tens raó,el pitjor del Manifiesto és la falsedat i la seva demagògia...saludus i s'agraeix que a més l'escrit sigui d'algú que sí va patir la repressió Franquista.