.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 26 de gener del 2009

Nebrera a la corda fluixa per una relliscada

Vull començar aclarint que no he votat mai al PP, i no ho he fet per dos motius bàsics. El primer és que prefereixo votar als partits que decideixen sobre el terreny i no a 600 km de distància. El segon és que sovint tinc la sensació que el PP defensa uns interessos territorials que no són precisament coincidents amb els meus. Amb el PSOE (que aquí se’ns presenta amb la marca PSC) em passa exactament el mateix. Aclarit doncs el meu no-vot.

Però s’ha de reconèixer que al marge d’ideologies i pel que s’ha pogut veure fins ara, la diputada Montserrat Nebrera és una política intel·lectualment potent i amb discurs propi. És precisament per això que només una persona intel·ligent com Piqué es podia permetre el luxe de fitxar-ne una altra de les mateixes característiques. I això és el que va fer Piqué. Però un cop donat el pas, en l’organigrama d’un partit polític personatges com Nebrera i com Piqué grinyolen, més aviat fan nosa i sempre acaben sent incòmodes. No agraden, hi ha el risc de que facin ombra als que manen. Amb algunes excepcions, que segur que hi són, les estructures dels partits busquen persones que no destaquin gaire i, sobretot, que facin bondat, persones que no posin objeccions i segueixin fil per randa les directrius emeses per la cúpula.

Fa uns dies i parlant dels desgavells de la ministra del govern espanyol Magdalena Álvarez, de trajectòria més que lamentable per Catalunya i els catalans, la diputada Nebrera es va expressar d’una manera molt planera i potser massa contundent, en uns termes que podien donar lloc a certs equívocs. I el que només era una crítica a la tasca de la ministra, que això és el que va fer Nebrera, els andalusos s’ho van agafar per la tremenda com si fos una crítica a Andalusia. Nebrera va rectificar immediatament però sembla ser que no li ha servit de gaire. El PP ja estava esperant la més mínima relliscada de la seva diputada díscola per ficar-li el dit a l’ull, i van aprofitar l’ocasió per obrir-li un expedient disciplinari. Tot fa suposar que aquesta història s’acabarà amb Nebrera quedant amb més o menys discreció apartada del partit, i la cúpula del PP alleujada per treure’s un pes de sobre.

Però no hauríem de perdre de vista que si Nebrera acaba plegant no ho farà per haver insultat a la ministra sinó per la seva peculiar trajectòria política, diguem-ne que poc ortodoxa. Si Nebrera fos una nena que anés a l’escola, segurament la definirien com un personatge molt brillant però poc escolar. I la meva experiència em diu que tan poc agrada la canalla poc escolar a les escoles com les persones massa brillants i amb discurs propi als partits polítics.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Boníssima aquesta entrada d'avui. Crec que tot el país veu Nebrera de la manera que l'has descrita. I també en Piqué.

Nebrera, de tota manera, sí que té un cert punt "histèric". Recordo haver hagut d'apagar la ràdio en més d'una ocasió quan la tenia el Bassas a les tertúlies: cridava massa i, de vegades, embolicava la troca.

Però sí que és una dona que no deixa indiferent i que, indubtablement, fa nosa en el seu propi partit per ser "tan ella" i per participar poc de la pinya.

Miquel Saumell ha dit...

Montse,
Evidentment la perfecció no existeix però ja m’agradaria a mi que la mitjana dels nostres 135 diputats s'acostés una mica al nivell intel·lectual de Nebrera. Segur que tots plegats tindríem menys motius per sentir aquella vergonya aliena que massa sovint ens fan sentir els nostres representants.

Anònim ha dit...

Molt bo i molta raó

Anònim ha dit...

Per ser polític has de ser una ovella sense gràcia com el Montilla. Nebrera és brillant i a sobre esta bona.

Anònim ha dit...

Sabia que algun home faria aquest comentari (el darrer que fa David 2).

A banda que sí, que la dona és guapíssima, després d'haver deixat el comentari sí que he pensat que, tot i que llesta, és poc escrupulosa com gairebé tots els polítics. Poc escrupulosa igual que en Piqué. Ni ells es creuen la militància amb el PP.

Què els ha dut, doncs, a allistar-s'hi, a que els captessin? Una megalomania prou important, diria jo. I dic que "diria"...

Bon vespre a tothom! :)

Marc D ha dit...

Ja es sap, qualsevol que toqui un espanyolitu, encara que sigui un altre espanyolitu, cal que pasi per la guillotina inmediatament.

Es que a qui se li acut burlar-se d'un espanyol arriscant-se a ser castigat, tenint tants catalans per fer-ho amb total impunitat! No sé, potser és que la Nebrera no és tan intel·ligent com tot això...

Miquel Saumell ha dit...

Doncs jo diria, Montse, que la teva segona reflexió està plena de sentit comú, mentre que el David 2 només ha posat sobre la taula un parell de coses òbvies.
Marc, això de la guillotina em sembla que més aviat és quelcom que per aquestes contrades ja ha passat a la història. Però segueixo pensant que la Nebrera és intel·ligent.

Unknown ha dit...

Aquestes declaracions les fa una persona que no necessita imperativament la política per sobreviure, ni mentalment ni econòmica. Un símptoma, si més no, de personalitat.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Sí, el detall és important.

Toni Rodon ha dit...

Miquel, escoltant a gent del perfil Nebrera o Piqué (com tants d'altres) em queda una doble sensació: d'una banda, el seu atreviment, la seva "personalitat", la seva aposta per anar en contra d'unes estructures establertes; de l'altra, però, hi veig un xic de demagògia populista. Que se m'entengui: evidentment les veus "díscoles" hi haurien de ser sempre i els partits haurien de relaxar el seu funcionament intern. Però l'espectador sovint (nosaltres, jo) ens fixem més en aquell que va a contracorrent que no pas amb qui té un discurs més serè i coherent.

Miquel Saumell ha dit...

Toni,
Suposo que als partits hi ha de tot i tota mena de clientela. Posats a triar, jo prefereixo polítics amb discurs propi (que no necessàriament vol dir que vagin contracorrent) en comptes dels que sempre diuen ok a tot allò que manen els de dalt.
M’agrada la discrepància i penso que de la discussió normalment en surten millors idees que de l’assentiment tipus “si bwana” com a norma.