.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 8 de setembre del 2009

Compareixences sense preguntes

Les anomenades compareixences sense preguntes que sovint fan els polítics i alts càrrecs de l’administració pública davant dels periodistes formen part d’una mala pràctica que s’ha anat estenent com una taca d’oli i que al meu entendre s’hauria d’anar tallant. Ho veig com un insult a la dignitat de la professió periodística, així com una pressa de pèl als ciutadans que els paguem un sou normalment bastant superior a la mitjana.

Penso que les empreses periodístiques s’haurien de plantar, s’haurien de negar a continuar donant el seu suport implícit a aquestes comèdies. Ho podrien fer perfectament si decidissin no enviar cap professional del periodisme en aquells casos en què el personatge de torn es negués a respondre preguntes i a fer aclariments sobre la seva intervenció prèvia.

Si un polític o un alt càrrec vol fer una simple declaració institucional davant les càmeres i considera que no està preparat per rebre i contestar preguntes, no necessita tenir al davant a cap periodista. Amb un parell de tècnics d’imatge i so n’hi hauria d’haver prou.

També hi ha l’opció més barata i senzilla que consisteix en enviar als mitjans de premsa via internet el suport informàtic de les imatges i/o del so, evitant així desplaçaments innecessaris a uns professionals que segur que tenen coses molt més interessants a fer que anar a una sala de premsa a fer el paperina.

Tot això si parlem de les formes. Si ens centrem en el fons de la qüestió em resulta políticament impresentable que aquestes persones es neguin a atendre a la premsa quan es presenten al darrere d’un faristol institucional a llegir algun paper que normalment no han escrit ells, o encara que facin una intervenció improvisada. És allò que alguns consideraven tan simpàtic del això no toca del president Pujol, però que no és res més que una manca de consideració cap els periodistes. És potestat exclusiva del periodista decidir si toca o no toca preguntar quelcom.

Un aclariment final: no sóc periodista.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Vaig cobrir, des de la ràdio local, les anades i vingudes dels senyors polítics quan va caure el pont de l'autovia A-II i van morir 4 persones.

Va ser interessant i molt instructiu. Però el teu post m'ha fet pensar en el cas d'en Pasqual Maragall, cap de l'oposició. Ja em tens a mi, la reportera tribuleta, cap a Abrera (en Maragall va voler anar allí perquè l'ajuntament era socialista i no volia fotos amb l'ajuntament d'Esparreguera, aleshores d'Iniciativa) i va fer l'escenificació en una sala amb l'alcalde d'Abrera i uns mapes i plànols.

Van fer veure que s'ho "miraven" amb molta antenció i gesticulaven talment estiguessin prenent "decisions". Servidora estava amb el seu micro de "RadioEsparreguera la ràdio amb més trempera" enmig d'un núvol d'altres micros de TVE, TV3, ràdios, etc., recordo que no hi arribava i un càmara de TVE em va prendre el micro, em va picar l'ullet, i el va ficar al davant de tot.

Un periodista (dels de debò, no com jo que no tinc la carrera) li va fer una pregunta al senyor Maragall. Ell se'l va mirar des del seu pedestal i va dir que no contestaria cap pregunta i no faria cap declaració, que era un fet massa greu, com si estigués fastiguejat de la premsa.

Aleshores un altre de la colla va dir "per lo bajini": "així, perquè collons m'heu trucat a casa perquè vingués corrents a cobrir la notícia". La notícia? quina notícia? que en Maragall jugava a "fer de president"? Si, els periodistes eren els comparses dels gestos dels polítics. I m'imagino que res ha canviat.

Perdona per la llargària :)

greips ha dit...

imagino que els diaris es podrien plantar si no depenguessin dels diners de l'administració (en forma de subvencions o publicitat) per sobreviure. S'han fet esclaus del poder i ara han "d'apexugar".

Si no fan el que els hi manen els hi tanquen l'aixeta i han de tancar. Tal qual.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó.
Crec que en "greips" l'encerta. Ben encertada.
Sóc dels que els agradava el "això no toca" del president Pujol, sigui qui sigui el polític de darrera el faristol: hi ha preguntes pertinents i d'altres que no ho son.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Molt interessant això que expliques, tot i que, dissortadament, gens sorprenent. Tots fan igual, i el que no ho fa i arriba “a dalt” ho aprèn en dues tardes.

Greips,
Em sembla que no vas gens desencaminat.

Xiruquero,
Discrepo. Les preguntes adreçades a un polític sempre són pertinents; només faltaria que a més de pagar-li un bon sou no poguéssim fer-li preguntes i demanar-li aclariments de tota mena, no sobre la seva vida privada però sí sobre la seva gestió pública. En tot cas, el preguntat sempre es pot acollir a no respondre i arriscar-se a no ser reelegit... en els llocs on les llistes electorals són obertes.
Una altra cosa: sovint una pregunta no contestada ens dóna moltes més pistes que una llarga resposta sense continguts. No sé si m’explico.
I ja per acabar, un aclariment: tant els polítics com els funcionaris, unes persones que administren els meus diners, jo sempre me’ls miro com els meus empleats i no com si nosaltres fóssim uns súbdits. Aquí encara no passa, la democràcia és massa recent, però en altres indrets amb la democràcia més consolidada això tothom ho té molt clar. L’expressió “public servants” resulta força significativa.