.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 23 de febrer del 2010

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un post com aquest que estàs començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat. Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer article radarenc, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït. Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir l’any 2007 m’ha agradat compartir amb tu les meves reflexions i pensaments. A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-nos arribar de tant en tant. En el meu cas concret són més de sis-cents cinquanta articles en quasi dos anys i mig d’aportacions pràcticament diàries al blog i, amb tota franquesa, sap greu plantejar-se el fet de haver-ho de deixar, de prescindir d’una eina tan interessant com aquesta. Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals. Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer els nostres blogs. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu. Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament. Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit. De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tu només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar. Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tu hi segueixis fent una ullada de tant en tant. I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit d’hivern.

16 comentaris:

kika ha dit...

quin somni! sembla una mica com vendre's l'ànima la diable ... però m'ha tingut convençuda fins al final :-)

Anònim ha dit...

No tinguis dubtes i 'el que hagis de fer, fes-ho' (Alfred Vilaplana), i ben segur que siguis on siguis i facis el que facis, la teva personalitat própia hi serà.
Jo seguirè mirant el teu blog i si mai hi vols escriure el que pensis, fes-ho perquè saps que algú ho vol mirar.

Raimund ha dit...

Com diuen que li va dir EM a JG: "Quan tinguis dubtes sobre una decisió, pensa sempre què és el millor per al Barça."

I per molts apunts més!

Esther del Campo ha dit...

Sort que era un somni, Miquel! :) Dels apunts del Radar sempre se'n poden treure bones idees, em sabria greu, però, que el tanquessis!

Però el millor dels blogs es la manera voluntària i l'altruisme amb què s'escriuen..., i que arriba a molestar a segons qui. Quan tens el cul llogat no seus quan vols (per molt que vulguis)! Hi ha auto-censura, però no pas censura...

Salut Miquel, i com diu en Raimund per molts apunts més!

mai9 ha dit...

espero que la feina no et tregui el bloc!

Anònim ha dit...

En Miquel Saumell plegant degut a l'imposició d'algú altre... no m'ho podia arribar a imaginar...

Anònim ha dit...

Quin ensurt! Al prinicpi semblava que ho deixaves! Els teus lectors habituals ens alegrem que només hagi estat un somni!

Clidice ha dit...

Caxis! que una ja té una edat i aquestes coses no se li fan! Mí-te'l ell que bé que fa ficció quan vol! :)

Miquel ha dit...

Tot l'escrit que he estat pensant què o qui et podria haver seduït tant com per deixar el Radar, i al final resulta que tot és mentida...

Salvador ha dit...

Hola Miquel, ens has donat un bon ensurt.... sort que al final tot ha estat un mal son.
Em sabria greu perdre un dels blocs que admiro i la teva recent coneixença a través de l'Ateneusfera.
Que per molts anys puguis continuar escrivint al blog.
Jo demà celebraré el meu 3er. aniversari i si puc penso continuar molts anys més...

jordir ha dit...

Per un moment pensava que et passaves a la premsa escrita.
Aixecar el nivell de tensió es bo per les nostres neurones,
et mereixes un bon Buigas, pago jo

Miquel Saumell ha dit...

Com diu l’altre Miquel "tot és mentida..." excepte que m’ho segueixo passant bé amb aquest blog. Moltes gràcies pels vostres comentaris i... Jordi, prenc bona nota del Buigas. Per cert, què és un Buigas?

jordir ha dit...

un BUIGAS ES UN SOPAR AL SUSHI BUIGAS

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Gràcies per l’aclariment. I jo que em pensava que es tractava d’una marca de cava!

Pilar ha dit...

També jo m'he espantat!
Però va ser un somni de veritat o t'ho has inventat?
És bo
Pilar

Miquel Saumell ha dit...

Pilar,
Com deia aquell senyor, aquesta pregunta ara no toca. I si toca, què et sembla si la deixem sense resposta?