.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 10 de febrer del 2010

Qui la fa, la paga

La coneguda dita qui la fa, la paga no diu que “qui la pateix, la paga” com alguns que l’han fet, i grossa, pretenen ara, sinó que diu molt clar que qui l’ha de pagar és només qui l’ha fet. Aquests dies té lloc el judici contra els treballadors que van envair les pistes de l’aeroport de Barcelona l’estiu de l’any 2006, provocant amb la seva injustificada i rebutjable acció un munt de perjudicis a milers de persones que van veure els seus vols anul·lats degut a aquella acció de kale borroka sindical.

Més d’una vegada m’he referit en aquest blog al terme kale borroka sindical per definir els excessos sindicals que, en cas de vaga i/o conflicte laboral, sempre acaba patint i pagant el conjunt de la societat. El terme és de collita pròpia, me’l vaig inventar jo mateix l’any 2007 i va fer fortuna. Alguns ja me l’han copiat, evidentment sense fer cap referència al seu inventor; a internet... ja se sap.

Si una vaga d’autobusos com les que sovintegen a Barcelona se salda amb autobusos malmesos (amb pintades, pneumàtics rebentats i vidres trencats), qualsevol persona amb dos dits de front i una dosi mínima de sentit comú sap que immediatament s’haurien de demanar responsabilitats. S’haurien de reclamar danys i perjudicis als autors de les bretolades i, en el seu defecte, als sindicats convocants de la vaga així com als seus irresponsables dirigents que permeten –i sovint esperonen- aquests excessos.

Però ja sabem que el sentit comú no abunda gaire entre la nostra classe política, i em limito a centrar-ho en els polítics ja que avui parlem d’empreses públiques. Resulta decebedor constatar que no s’acostumen a reclamar danys i perjudicis als treballadors de les empreses públiques, en comptes d’aplicar allò que dèiem abans, que qui la fa, la paga. No, els polítics prefereixen que els danys els paguem solidàriament entre tots, no fos cas. No fos cas que els intocables sindicalistes s’emprenyessin. I com que els sindicalistes ho saben, saben que qualsevol bretolada els acostuma a sortir gratis, segueixen actuant amb aquella impunitat que els caracteritza. Es convoca una vaga i ja es dóna per fet que hi ha l’obligatorietat de sumar-s’hi, convertint així un dret reconegut en una obligació que no figura en el nostre ordenament jurídic.

Espero amb candeletes que ni que sigui per una vegada es faci justícia, que almenys en aquest cas hi hagi una sentencia exemplar. I que corri la veu entre els sindicalistes, que sàpiguen que els seus actes de kale borroka sindical no sempre els sortiran de franc. A veure si de mica en mica anem construint un país modern i endreçat.

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Punt per punt i coma per coma no puc deixar d'estar totalment d'acord.

Si mai arribem a ser una democràcia amb separació de poders potser qui volgués guanyar-se la plaça de fiscal hauria d’actuar d’ofici en actes d’aquest tipus.

M’indigna de quina manera veure com segresten ciutats senceres, intimiden els treballadors i insulten els empressaris una colla de alliberats que només velen pels seus interessos, les seves tardes lliures de divendres i les seves subvencions.

Crec que el mal paper dels sindicats és àmpliament responsable dels problemes laborals que patim.

Els sindicats i les esglésies, que cadascú es pagui les seves. I si cometen crims que paguin.

Clidice ha dit...

els sindicats? aquells senyors que estan tot el dia fent-se petons amb els empresaris i el govern? mai faran res que els pugui resultar lesiu pels seus interessos. Ara, si ho paguem entre tots no tenen tants miraments. :(

Arzar ha dit...

Uf, un tema dels que crispa. Jo, per edat i feina, encara no he tingut un contacte directe amb els sindicats, però el més semblant que he tingut a prop han estat les manifestacions d'estudiants anti-Bolonya.

I tant en aquell cas com en el de l'aeroport del Prat, el que sembla és que tot s'hi val mentre estàs a una manifestació/vaga. Ja sigui colar-se al metro, trencar parades de bus o envair les pistes d'un aeroport. I si algú els ho recrimina, de seguida es converteix en facha.

Segurament fan coses bones els sindicats (si no, "apaga y vámonos"), però quan els dóna per justificar accions com aquestes en nom de la seguretat dels treballadors, la defensa dels drets i demés, la veritat és que venen ganes de fer que "qui la fa la pagui".

PD: No deuen tenir massa res a veure, però no puc evitar fer una associació d'idees entre sindicats i SGAE

Vida quotidiana ha dit...

Per sort (o per desgràcia, segons es miri), entre els afectats per aquell segrest hi havia el matrimoni ecoloxista de debò. La cara d'emprenyats que posaven perquè els van donar l'inici de vacances era tot un poema...

Miquel ha dit...

Aquell dia, aquell precís dia de 2006, anava cap a Madrid a buscar el visat. Resulta que el meu vol de les 7.55 va ser l'últim que va sortir, la resta suposo que tothom se la pot imaginar: a Barajas fins les 3 del matí i vam tornar amb un avió que va posar sense avisar ningú "first in, first serve". Em sembla que ens queda un llaaarg camí per poder aspirar a l'ordre i la modernitat. Tot ho farem.

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
El més indignant és que degut a la molt baixa afiliació sindical el manteniment d’aquestes organitzacions l’acabem pagant entre tots via subvencions públiques. I en comptes de mostrar-se agraïts pel fet que el poble els hi pagui la seva festa particular, els sindicalistes segueixen actuant com a tutors del govern, mirant només pels seus propis interessos que tothom sap que no són precisament els interessos majoritaris del país. I així ens va. Algun dia s’hauran d’explicar les comissions monetàries que reben els sindicats sota mà quan hi ha un “ero” o es produeix el tancament d’una empresa, i molt em temo que alguns sindicats tindran veritables dificultats per explicar com contabilitzen aquests pagaments “informals” que rebem dels treballadors, moltes vegades sense que ni els propis treballadors en siguin conscients.

Clidice,
Per ser equànimes diguem també que deixar la màxima representació empresarial en mans d’un impresentable com el que hi ha ara, o com el que hi havia abans, un senyor que curiosament mai va ser empresari, ens dona la mesura de les nostres limitacions com a país.

Arzar,
És agradable llegir comentaris com els teus, que subscric al cent per cent, saben que provenen d’una persona tan jove com tu.
PD: la SGAE no és exactament el mateix que un sindicat, jo aquí tinc sentiments contradictoris, però resulta evident que les seves pràctiques recaptatòries actuals són manifestament millorables. Des de l’aparició d’internet el debat sobre la propietat intel•lectual s’hauria de reformular de nou. En aquest sentit el món d’avui en dia no té res a veure amb el món de fa molt pocs anys.

David,
Ho recordo, però recordo també que l’espera ells la van fer còmodament instal•lats a la sala d’autoritats de l’aeroport, de la que només van sortir per fer aquelles lamentables declaracions. Pels que teniu menys memòria, en David i jo em sembla que estem parlant de la parella Saura-Mayol.

Miquel,
Això són coses pròpies d’un país de pacotilla com el que ens posa el títol a la tapa dels nostres actuals passaports. Per això alguns, cada dia som més, aspirem a modificar l’estatus actual.