.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 11 de març del 2011

El negoci dels sindicats

Derbi, Yamaha, Santana, etc. Algunes d’aquestes empreses ja han anunciat que marxen, altres ho faran més endavant. Fabricar cotxes i motos aquí cada dia serà més complicat. La causa principal de les deslocalitzacions industrials és la competència d’altres mercats. I no cal mirar massa lluny, els països que ens fan la competència els tenim també a Europa, a una hora o dues d’avió des de Barcelona. Industrialment parlant aquí cada dia som menys competitius. Els antiquats sindicats tampoc ajuden gens, ni que només sigui per donar suport a mesures de reducció de costos i augment de la productivitat, que si més no podrien servir per retardar les deslocalitzacions. I posats a buscar motius que justifiquin aquesta estranya actuació sindical n’hi ha un del que no se’n parla gaire. No tothom sap que en les indemnitzacions dels eros els sindicats hi tenen una sucosa comissió. Aquesta és una realitat que no es coneix massa. Parlem clar, els sindicats fan més negoci amb el tancament d’una fàbrica que propiciant un acord de continuïtat de l’empresa.

Els treballadors afectats s’haurien de fer sempre unes simples preguntes. Què els resulta més convenient, conservar el lloc de treball cobrant el quinze per cent menys o perdre el lloc de treball? Què és més convenient, treballar una hora més cada dia cobrant el mateix, o no treballar-ne cap i passar a cobrar l’atur? Quan es discuteix la viabilitat futura de les nostres empreses són aquestes coses las que actualment es posen sobre la taula de negociació. Dissortadament, als efectes pràctics els nostres antiquats dirigents sindicals semblen inclinar-se per l’opció intransigent... que acaba fent augmentar la taxa de l’atur. Hi pot tenir quelcom a veure el negoci que dèiem abans? Els treballadors que es deixen manipular per aquests sindicalistes professionals de vegades semblen cecs, i no obren els ulls fins que no es troben amb la trista realitat de veure com la seva empresa acaba tancant. Però llavors ja és massa tard per reaccionar.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Vaig ser testimoni d'una situació d'aquestes que esmentes i, al damunt, el representant del sindicat va suggerir que la "part que els corresponia" fos abonada en bitllets.

D'ençà aleshores ja no em crec res de ningú.

Unknown ha dit...

Quan hi ha un ero de rescissió, acostumen a demanar per tramitar els papers un 8-10% de la indemnització, i una paga i senyal que no es dedueix de 300 euro. Això per a una empresa d'uns 50-100 treballadors, sense massa antiguitat, i per tant amb un passiu laboral d'uns 3MM euro, els pots suposar uns 300.000 euro, per fer feines de gestoria, doncs les negociacions sempre acaben igual. Ah, i segons com t'insinuen, que si no ho fas a través del sindicat representat en el comitè d'empreses, que no vetllaran pels teus interessos. Hi ha molt a reformar en els sindicats... És com tot una parefarnàlia

Anònim ha dit...

El problema és que si el treballador va transigint l'empitjorament de les seves condicions laborals, en uns anys, sota el mateix motiu, l'empresa pot tornar a amenaçar amb un ERO i continuar les retallades. No és tan fàcil. Estan tancant fàbriques que reporten beneficis.
Evidentment, el paper dels sindicats també és penós. És injust que es lucrin a partir de l'acomiadament de treballadors que han de representar. Jo no em crec ni els uns ni els altres.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
En "b" de bitllets, sí, també em sona algun cas d’aquests.

Jordi,
Es molt il·lustratiu això que expliques. A mi no em sabria greu que els treballadors, voluntàriament, financessin els sindicats amb aquestes aportacions, però tots sabem que la cosa no va així, ni molt menys. El fotut és que d’aquestes pràctiques, per altra banda tan esteses, no en parla ningú, com si no existissin.

Albert,
El problema principal, abans d’aquest que descrius, és que si l’empresa tanca s’acaba tot. Sobre les fàbriques que veritablement tenen beneficis i tanquen, deixa’m que ho dubti. Ningú tanca un negoci rendible. Dit això, pot agradar o no però no hi ha cap llei que prohibeixi tancar un negoci, doni o no doni beneficis.