Unes cites prèvies per situar-nos correctament en el context d’avui: Claca = En un local teatral, grup de públic pagat per a aplaudir (diccionari.cat). --- Més: El PP de Barcelona va tocar el xiulet dilluns entre la militància per fer ahir de claca de Mariano Rajoy en la recollida de firmes pel referèndum estatal contra l’Estatut davant el Círculo Ecuestre. (Mayka Fernández, “Tots a la Diagonal”, Avui, 15/2/2006). --- Una possible conclusió: resulta gairebé imprescindible formar part d’alguna claca política per poder prosperar políticament.
En aquest país la reglamentació que regula l’activitat política està democràticament molt poc desenvolupada. El funcionament gairebé opac del dia a dia dels partits no només és manifestament millorable sinó que el podríem tranquil·lament definir com un sistema amb serioses mancances democràtiques. A més a més, aquestes particularitats es combinen amb una normativa electoral obsoleta. Potser cal recordar que després de més de tres dècades de democràcia, a Catalunya encara no tenim una llei electoral pròpia. Hi ha un sistema pervers de llistes tancades i bloquejades, un sistema que, per altra banda i encara que costi de creure, defensen per la via dels fets gairebé tots els partits de l’arc parlamentari. Els fets són que encara no disposem d’una llei electoral. Tenim unes circumscripcions electorals amb una representació parlamentària del tot impersonal, és a dir, gens personalitzada en un diputat concret a qui adreçar-se el ciutadà que ho necessita. Tot plegat fa que, als efectes pràctics, els cuiners dels partits gaudeixen de molt més poder del que seria democràticament desitjable. Això es tradueix en que qualsevol persona que pretengui fer carrera política dins de l’estructura d’un partit polític ha d’estar bé amb el secretari general, el secretari d’organització i, en definitiva, qualsevol altre directiu del partit que s’encarregui d’elaborar les llistes electorals. Cal, per tant, no trepitjar mai ningú, ni quan et sembla que toca fer-ho, cal afalagar sempre, fins i tot quan saps que no toca, cal no criticar mai els que manen, en definitiva, cal seguir fil per randa aquell savi consell d’Alfonso Guerra: el que se mueve no sale en la foto.
Fixeu-vos que sempre que un polític consolidat es dirigeix a la seva audiència, sigui des d’un faristol qualsevol o davant d’una munió de micròfons aguantats pels periodistes, es tracti d’un míting, una roda de premsa o una trobada informal al mig del carrer, al darrere del personatge sempre hi surten militants del partit que, almenys aparentment, l’escolten amb atenció, van fent que sí amb el cap i semblen molt satisfetes amb tot allò que està dient el seu senyorito o, si ho preferiu, el seu jefe. I quan els sembla que ha arribat el moment d’aplaudir o algú de l’entorn del personatge insinua que toca expressar públicament aquella satisfacció, fins al moment continguda, aplaudeixen amb una convicció i un entusiasme que de vegades fins i tot poden arribar a semblar plens de sinceritat. Però així com en un programa de televisió el professional que gestiona aquestes expressions públiques de satisfacció és el regidor, en el món de la política no tinc clar quina denominació rep el gestor de les emocions públiques, ara contingudes i dissimulades, ara expressades de forma entusiasta i cridanera. És, doncs, aquest entorn imprescindible del polític que parla en públic el que anomeno la claca, la claca política en aquest cas, que pot estar formada tant per gent que, d’alguna manera, ja es troba més o menys instal·lada en el poder, com pels aspirants a instal·lar-s’hi com més aviat millor.
Mirant fotos antigues de reunions polítiques resulta molt curiós observar com alguns d’aquells que uns anys enrere formaven part de la claca anònima ara estan perfectament situats en primera fila. Per altra banda, difícilment trobareu dirigents polítics actuals que abans no haguessin format part de la claca del seu partit. La diferència entre la claca del teatre i la claca de la política és que mentre els primers cobren per avançat, res de l’altre món, però, els segons actuen més pensant en les seves possibilitats a mig i llarg termini. Ep, amb totes les excepcions que hi vulgueu posar, que haberlas, haylas, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen aquesta regla.
En aquest país la reglamentació que regula l’activitat política està democràticament molt poc desenvolupada. El funcionament gairebé opac del dia a dia dels partits no només és manifestament millorable sinó que el podríem tranquil·lament definir com un sistema amb serioses mancances democràtiques. A més a més, aquestes particularitats es combinen amb una normativa electoral obsoleta. Potser cal recordar que després de més de tres dècades de democràcia, a Catalunya encara no tenim una llei electoral pròpia. Hi ha un sistema pervers de llistes tancades i bloquejades, un sistema que, per altra banda i encara que costi de creure, defensen per la via dels fets gairebé tots els partits de l’arc parlamentari. Els fets són que encara no disposem d’una llei electoral. Tenim unes circumscripcions electorals amb una representació parlamentària del tot impersonal, és a dir, gens personalitzada en un diputat concret a qui adreçar-se el ciutadà que ho necessita. Tot plegat fa que, als efectes pràctics, els cuiners dels partits gaudeixen de molt més poder del que seria democràticament desitjable. Això es tradueix en que qualsevol persona que pretengui fer carrera política dins de l’estructura d’un partit polític ha d’estar bé amb el secretari general, el secretari d’organització i, en definitiva, qualsevol altre directiu del partit que s’encarregui d’elaborar les llistes electorals. Cal, per tant, no trepitjar mai ningú, ni quan et sembla que toca fer-ho, cal afalagar sempre, fins i tot quan saps que no toca, cal no criticar mai els que manen, en definitiva, cal seguir fil per randa aquell savi consell d’Alfonso Guerra: el que se mueve no sale en la foto.
Fixeu-vos que sempre que un polític consolidat es dirigeix a la seva audiència, sigui des d’un faristol qualsevol o davant d’una munió de micròfons aguantats pels periodistes, es tracti d’un míting, una roda de premsa o una trobada informal al mig del carrer, al darrere del personatge sempre hi surten militants del partit que, almenys aparentment, l’escolten amb atenció, van fent que sí amb el cap i semblen molt satisfetes amb tot allò que està dient el seu senyorito o, si ho preferiu, el seu jefe. I quan els sembla que ha arribat el moment d’aplaudir o algú de l’entorn del personatge insinua que toca expressar públicament aquella satisfacció, fins al moment continguda, aplaudeixen amb una convicció i un entusiasme que de vegades fins i tot poden arribar a semblar plens de sinceritat. Però així com en un programa de televisió el professional que gestiona aquestes expressions públiques de satisfacció és el regidor, en el món de la política no tinc clar quina denominació rep el gestor de les emocions públiques, ara contingudes i dissimulades, ara expressades de forma entusiasta i cridanera. És, doncs, aquest entorn imprescindible del polític que parla en públic el que anomeno la claca, la claca política en aquest cas, que pot estar formada tant per gent que, d’alguna manera, ja es troba més o menys instal·lada en el poder, com pels aspirants a instal·lar-s’hi com més aviat millor.
Mirant fotos antigues de reunions polítiques resulta molt curiós observar com alguns d’aquells que uns anys enrere formaven part de la claca anònima ara estan perfectament situats en primera fila. Per altra banda, difícilment trobareu dirigents polítics actuals que abans no haguessin format part de la claca del seu partit. La diferència entre la claca del teatre i la claca de la política és que mentre els primers cobren per avançat, res de l’altre món, però, els segons actuen més pensant en les seves possibilitats a mig i llarg termini. Ep, amb totes les excepcions que hi vulgueu posar, que haberlas, haylas, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen aquesta regla.
4 comentaris:
És per això que alguns que ens movem en "la cosa" estem convençuts que mai serem al capdavant, perquè procurem no ser a la claca :P
Per cert, mira't aquest informe del 2007 (i qui n'és el secretari). Es va provar però el conjunt del govern no la va deixar prosperar.
Per aquesta raó mai formaré part d'un partit tradicional: em farien fora en poc temps. Però no només aquí, fins i tot a reunions al cole quan no estàs d'acord amb algú sembla que estiguis en contra d'ell!!!
Clidice,
Doncs si no vols formar part de la claca... tu t'ho perds! I no arribaràs mai a ambaixadora, tot i que d’aquí a menys temps del que ens pensem en necessitarem unes quantes.
I sobre l'informe que fa 5 anys no va prosperar amb aquell tripartit montillià, per què no mireu de tornar-lo a treure ara que en Mas sembla que busca noves complicitats amb, especialment, "els teus"? Un dia o altre s'hi haurà de posar fil a l'agulla, no?
Jordi,
Amb això que expliques de les reunions a l'escola m'has fet recordar que jo també vaig passar moments similars a la junta de l’associació de pares de l’escola dels meus fills fins que... em van agrair els serveis prestats i ja no van comptar més amb mi. Ells s’ho van perdre!
Publica un comentari a l'entrada