.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 14 de setembre del 2012

Reaccions post manifestació

A Espanya: després de la manifestació de dimarts en la que molts catalans vàrem sortir al carrer sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, la majoria de les reaccions que s’han anat produint no estant gaire allunyades del que es podia preveure. En primer lloc, el clàssic discurs de la por. Així, dies abans de la manifestació, des d’Espanya se’ns va amenaçar amb algun càstig exemplar perquè, segons deien, es tractava d’una manifestació il·legal. I ara no penso precisament en militars espanyols ideològicament tronats, en actiu o a la reserva, sinó en polítics civils en exercici pertanyents als dos grans partits espanyols. Però tot plegat només traspuava una barreja de por i nervis poc controlats. El mateix dia de la manifestació, quan ja s’havia acabat l’acte oficial de la Ciutadella però una riuada inacabable de gent encara baixava per la Via Laietana, per part de TVE es va intentar minimitzar la importància de la mobilització popular amb un tractament informatiu pueril i vergonyós, amagant l’abast d’una gran notícia que s’estava produint a Barcelona i que, a aquella hora, ja ocupava les portades dels mitjans informatius de mig món. L'endemà, també s’ha de dir, TVE va demanar públicament disculpes per la relliscada, però m’ensumo que la lamentable actuació de la televisió pública del govern espanyol, que no de l’estat, formava part d’una estratègia perfectament prevista i mil·limetrada, amb un objectiu clar: minimitzar com fos la importància de la manifestació independentista de Barcelona.

A Catalunya: els polítics d’obediència espanyola que es proclamen federalistes no han entès res i encara no han paït que tot plegat se’ls ha escapat de les mans. A més a més pateixen un greu problema afegit: no tenen líder. Aquells altres que estan instal·lats en la perpetua ambigüitat, ara mateix ocupant els despatxos del govern de la Generalitat, intenten dissimular la patacada política i, sobretot, moral, que van rebre dimarts pels carrers de Barcelona. El poble al davant i els polítics darrere, desdibuixats, deixant-se portar per una realitat que els ha superat. Per tal d’adaptar-se a la nova situació s’estan veient uns vergonyosos canvis ràpids de jaqueta, camisa, pantalons i, fins i tot, calçotets. El fet constatat és que, dimarts, la gastada carraca del pacte fiscal -nascut mort- no va aparèixer per enlloc. Dimarts als carrers de Barcelona es parlava només d’independència. Duran Lleida, i no només ell, va fer un dels ridículs més estrepitosos de la seva llarga carrera política participant en una manifestació independentista. Els més coherents van ser, per una banda, els polítics que es declaren independentistes sense adjectius ni ambigüitats (ERC, Si, etc.) i, per l’altra, els polítics unionistes que consideren els articles de la Constitución Española com si fossin les Taules de la Llei. Això sí, els primers van intentar capitalitzar, al meu entendre de manera oportunista, l’èxit de la manifestació, i els segons es van quedar a casa mirant-s’ho tranquil·lament per TV3 o potser, veient aquella gentada, no tant tranquil·lament. I last but not least, em sembla que des de les torres negres de laCaixa encara no s’ha dit ni piu. Caldrà seguir-ho de prop. Un detall, però, prou significatiu i que no va passar desapercebut és que al balcó de la patronal Foment només hi havia una bandera, la quadribarrada. Com a El Corte Inglés i com a l'edifici de Planeta de la Diagonal.

A la resta del món: no m’atreveixo pas a fer-ne cap resum. He llegit informacions de tota mena i cada mitjà ho ha explicat a la seva manera, més o menys adaptada a la seva línia editorial. En una cosa, però, han coincidit gairebé tots: la manifestació independentista de Barcelona va ser una notícia important i, amb molt poques excepcions, va tenir en els mitjans de comunicació de mig món el ressò mediàtic que es mereixia.

I ho deixo aquí per no allargar-me més. La propera setmana veurem què es pot fer a partir d’ara, i faré pública una proposta, adreçada a tots els partits, per tal d’intentar sortir d’aquest atzucac.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

N'has fet un bon retrat del natural. Has esmentat les torres negres, imprescindibles, per molt que no puguin agradar. En qualsevol cas, als de Ciu cal reconèixer-los una cintura immillorable, sempre han sabut estar en el lloc i en el moment adequats. A la majoria ens ha agafat descol·locats (a nivell partit, a nivell ciutadania va quedar ben clar), alguns sense lider, d'altres dient no i el líder a la mani ... vaja, que es presenta interessant.

Jordi ha dit...

Al programa de TV3 de l'acte institucional van fer una mica de tertúlia i sortia un dient que a veure que diria La Caixa, que ja té més oficines fora que a dins. És a dir, deia que eren els amos i a fer cas. Quin menysteniment de la gent! Si és així i es posa en contra, potser haurem de fer nosaltres també un pensament.

Les reaccions dels espanyols són les mateixes de sempre. Què esperàvem?

Avui a la ràdio un tertulià que es defineix com a federalista i amant d'un estat plurinacional i devers ha reconegut que a Espanya són pocs i sense medis per opinar i que a partits com el PSOE un 75% són jacobins. I que per tant, trobava normal el que estava passant encara que no li agradés.

Galderich ha dit...

El que em preocupa és que alguns a Madrid no han entés res de res.

En fi, tinc por que Convergència capitalitzi una reivindicació que no ha estat tradicional seva (sempre han fet la "puta i la Ramoneta"...).

El que és clar és que partits com SI i Reagrupament desapareixeran del mapa engolits per Convergència. S'han acabat les marques blanques de l'independentisme!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice, Jordi i Galderich,

Gràcies pels vostres comentaris d'avui fa exactament un mes que, involuntàriament, van quedar pendents de contestar. Les meves disculpes.

Però com que ha passat un mes podem dir que tal vegada les coses ara es veuen més clares. Molta gent es va posicionant, i es veuen moviments estranys. Qui ho diria, aquell que ara diu blanc fins fa quatre dies deia negre! Diuen que és de savis canviar d’opinió.

Mentrestant s'han produït algunes reaccions. Algunes de sorolloses, com en Lara amenaçant amb que Planeta marxarà, utilitzant un pobre argument lingüístic que, si vol ser coherent, hauria d'aplicar també a les seves editorials que publiquen en català. És a dir, utilitzant el mateix argument de la llengua, potser hauria de deixar a Catalunya les editorials que publiquen en català, no? Però en fi, que faci el que vulgui, al capdavall ell és l’amo.

També se n’han produït d’altres de molt silencioses, i els silencis poden ser molt cridaners. Per exemple, el silenci de LaCaixa. Però qui és l’amo de laCaixa? La Fundació. I qui és l’amo de la Fundació? Alguns diuen que les fundacions no tenen amo, però altres pensem que l’amo d’aquesta fundació potser som tots. De qui depèn el nomenament del president de laCaixa? Parlem? Aquest és un debat interessant que en algun moment s’hauria d’obrir, parlant clar i català.

De totes maneres, no crec que cap independència de les que s'han produït en els últims cent anys hagi estat condicionada per decisions empresarials. I per altra banda, afortunadament Catalunya és un país amb una economia molt diversificada, i amb moltes pimes que exporten la majoria de la seva producció.