.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 22 de juliol de 2022

Pocs o molts, però mal avinguts

(Article original publicat el 15/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2078, pàg. 2)

En el món de la política no deixen de cridar l'atenció els episodis de desqualificació pública que es produeixen entre companys de partit, i entre les sofertes militàncies per una banda i els dirigents dels partits per l'altra. Però l'optimisme no té límits, i alguns benintencionats potser consideren que aquestes discrepàncies són matisos enriquidors de la diversitat. Sobre el paper tot són flors i violes, però de tant en tant hi ha qui esclata en públic, es digui Rufián o es digui com es digui. A continuació, de vegades, escoltem unes disculpes tan forçades com gens sentides.

Ara llegim —i deu ser veritat— que les dues famílies independentistes que comparteixen el govern de Catalunya i que tenen, si més no sobre el paper, un mateix objectiu nacional, resulta que gairebé ni es parlen. I que entre la militància d'Esquerra no tothom està d'acord amb les directrius imposades des de l'entorn junquerista, consistents a aplicar un gir estratègic gens dissimulat de servofrè independentista. A Junts passa més o menys el mateix, però potser en sentit contrari. I la gent de la CUP, com sempre, va a la seva; ells tenen altres finalitats. Sigui com sigui, aquests xicots no ens trauran mai de pobres.

Entre les colles unionistes les discrepàncies també surten a la llum, i aquí també hi incloc els de la franquícia catalana del PSOE, els quals reivindiquen ara el paper de l'unionisme simpàtic. Ara bé, algú amb dos dits de front pot creure que un partit polític pugui aspirar a ser simpàtic prohibint que els catalans, tots els catalans sense excepció, votin democràticament sobre el seu futur? La resposta només pot ser una. Mentrestant, els partits que pretenen recollir l'herència política de Ciudadanos —PP, PSOE i Bocs— vigilen de prop el moribund.

Passi el que passi, en política ningú és imprescindible. Què n'ha quedat de la UCD d'Adolfo Suárez, i el CDS que el va succeir? Algú recorda aquell artefacte anomenat UPyD, o la Convergència de Pujol, la Unió de Duran i aquella coalició guanyadora que durant molts anys tallava el bacallà a Catalunya? Algú recorda el PCE i el PSUC, tot i que, formalment, aquests partits encara existeixen? Tots coincideixen en dues coses. Van passar de tenir un gran protagonisme polític a quedar reduïts a un article de la Wikipedia. I, encara que d'això no se'n parli gaire, a mesura que han anat tancant han deixat un reguitzell de deutes que un ciutadà particular no es podria permetre no pagar. Què deuen pensar els creditors, els accionistes de laCaixa, per exemple?