.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 4 de juliol de 2022

El somni de molts polítics i funcionaris

Per a molts polítics i funcionaris públics la situació ideal és crear una relació de dependència econòmica dels ciutadans per als quals treballen, per mitjà de concedir o denegar discrecionalment ajuts i subvencions públiques. Els ajuts públics en forma de subvencions depenen d'unes decisions i uns criteris que no sempre estan prou raonats per les administracions. En aquestes decisions de vegades es barregen els legítims interessos polítics del governant amb alguns interessos personals, i la línia que els separa no sempre és prou clara.

El fet és que amb honroses excepcions que confirmen la regla, polítics i funcionaris aspiren a tenir ciutadans obedients, que no donin massa problemes, que no donin la tabarra, ciutadans que siguin conscients que se'ls pot aplicar aquella dita tan nostrada que diu que qui passa de la ratlla, l'orella se li talla. L'orella seria la subvenció, i la ratlla pot ser tan fina que qui espera rebre-la i li és denegada ni tan sols sigui capaç d'endevinar els motius.

La versió espanyola d'aquesta amenaça va ser popularitzada per aquell gran intel·lectual espanyol del segle passat, Alfonso Guerra @ mienmano, que quan era el vicepresident del govern de Felipe González sempre ens recordava aquella amenaça simpàtica que diu que el que se mueva no sale en la foto. A bon entenedor no cal dir-li res més, i tot sembla indicar que el nostre personatge tampoc es devia moure gaire, ja que, d'una manera o altra, sempre ha viscut, i ha viscut la mar de bé, del pressupost públic.

La meva proposta per intentar posar una mica d'ordre en el món massa sovint desendreçat de la gestió de les subvencions públiques potser és una mica dràstica, però no en veig cap altre que pugui ser més efectiva. D'entrada les suprimiria totes, amortitzaria els llocs de treball públics que fins ara s'han dedicat a aquest negociat, i tornaria a avaluar la seva necessitat començant des de zero, aplicant criteris estrictament professionals, complementats amb una bona auditoria externa que controlés la idoneïtat de les subvencions i la tasca que fan les persones que les concedeixen o les deneguen. Sense que necessàriament s'hagués de modificar la xifra total que les administracions destinen a subvencionar persones, entitats, projectes i activitats, estic convençut que la distribució seria bastant diferent; sortirien a la llum situacions en les quals la subvenció actual és ridículament baixa i, en contrapartida, altres ajuts quedarien sensiblement reduïts o eliminats.