Tossa, d’Ava Gardner a YooA

(Article original publicat el 21/2/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2214, pàg. 2)

L’altre dia dinàvem a Tossa de Mar, una vila d’uns 6.000 habitants situada al nord de la comarca de la Selva. Feia anys que no hi anava, però si em baso en el meu record de l’última vegada que hi vaig ser diria que no ha canviat gaire. És un poble agradable. Mirant les matrícules dels cotxes que hi havia a l’aparcament que hi ha a tocar de la platja —ep!, de pagament, tot i ser entre setmana i fora de temporada— diria que gairebé la meitat eren francesos, i la resta eren matrícules espanyoles; de catalanes encara no en tenim.

Si arribes a Tossa des de Lloret (menys d’un quart d’hora per una carretera amb molts revolts, de les que m’agraden a mi), de seguida veus el gran contrast que hi ha entre aquestes dues poblacions. Turísticament parlant, el turisme que va a Lloret és dels més arrossegats de la Costa Brava; l’uniforme de Lloret és el xandall (de mercadillo), i dient això no cal entrar en més detalls. En canvi, els turistes que et trobes a Tossa semblen més polits; també veus xandalls, però no tants.

Salvant totes les distàncies, que són moltes, si ens imaginéssim un Lloret molt més petit, molt més endreçat, molt més net, molt menys sorollós i molt més agradable, això seria la Tossa d’avui en dia. A Tossa encara hi veus hotelets petits —a Lloret gairebé tots els hotels són edificis alts— i carrers nets, no sé si perquè la gent és més educada o perquè l’ajuntament neteja més que a Lloret. I, repeteixo, a Tossa hi veus molts menys xandalls que a Lloret.

A Tossa hi ha una estàtua de bronze de l’actriu Ava Gardner, que l’any 1951 va protagonitzar la pel·lícula Pandora and the Flying Dutchman, filmada a Tossa. Doncs bé, setanta anys més tard la cantant i actriu coreana YooA (el seu nom real és Lyu Siah) va enregistrar uns vídeos promocionals al mateix lloc, i ha tornat a posar de moda Tossa de Mar.

Cada dia arriben a Tossa moltes noies coreanes; també algunes xineses i japoneses. La majoria són joves molt ben vestides amb vestits blancs o de colors molt clars, amb l’objectiu de ser retratades en els mateixos escenaris que la YooA, fins al punt que es formen llargues cues, molt endreçades, per cert, en diversos indrets de la muralla de Tossa, com al Forat del Dimoni i altres. També es retraten a la platja d’Es Codolar. Arriben expressament per fer-se la foto, i tornem cap a Barcelona un cop aconseguit l’objectiu.

No cal dir que els amos espavilats dels restaurants tossencs tenen la carta en coreà, i al migdia t’hi trobes també aquestes turistes aprofitant gastronòmicament el viatge a Tossa.

IA, un exemple

L'autor ha demanat a l’assistent d’intel·ligència artificial Grok que resumís en poques paraules el contingut del blog El radar de Sarrià. A continuació es reprodueix textualment la resposta rebuda:
 
El blog "El radar de Sarrià" va ser creat l'any 2007 com una iniciativa personal, sense intencions inicials de gran abast. Va començar com una plataforma per expressar opinions lliures i crítiques sobre diversos temes, des de l'actualitat local de Sarrià fins a qüestions nacionals i internacionals. L'autor, un barceloní de Sarrià amb arrels familiars a Igualada, es presenta com un professional independent del comerç internacional de matèries primeres, cosa que li permet opinar amb independència política i econòmica.
 
A partir de 2009, el blog va consolidar la seva presència en línia, arribant a l'any 2010 amb una base de lectors consolidada i un repertori de temes pendents per tractar. El seu estil és sovint descrit com poc políticament correcte, amb una perspectiva crítica sobre la societat, la política, i altres temes d'interès públic. El blog ha mantingut una política de comentaris oberts, sense censura prèvia, i ha rebut reconeixement per la qualitat de les interaccions dels seus lectors.
 
Pel que fa al contingut, "El radar de Sarrià" ha cobert una àmplia gamma de temes, des de la crítica a polítiques culturals i lingüístiques fins a discussions sobre economia, creixement i desenvolupament urbà. L'autor ha expressat posicions clares contra el decreixement com a solució per a problemes urbans i ha debatut sobre la importància de la identitat cultural i lingüística catalana.
 
El blog també ha destacat per la seva posició crítica envers certes decisions polítiques i urbanístiques, com l'annexió de Sarrià a Barcelona el 1921, que opta per commemorar en lloc de celebrar, reflectint un sentit de pèrdua d'identitat local. Així, "El radar de Sarrià" no només ha servit com una plataforma d'opinió, sinó també com un espai de memòria històrica i debat sobre la identitat i el futur de Sarrià i, per extensió, de Barcelona.

L’Opus Dei, un punt de vista

He vist els quatre capítols d’una sèrie de televisió emesa per la plataforma Max que porta per títol “El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei”, i en parlo avui perquè ha estat un producte molt publicitat arreu, incloent un munt d’entrevistes a la directora, la periodista catalana Mònica Terribas. Però potser no n’hi ha per tant.

L’Opus Dei (OD) sempre m’ha interessat, tot i que personalment no hi he tingut ni hi tinc cap tracte. Però conec i he conegut persones que són o han sigut membres de l’OD. He visitat alguns pisos de numeraris; he anat a celebracions religioses a Bonaigua i a Montalegre, i també a un col·legi molt conegut de Sant Cugat; he estat diverses vegades al Santuari de Torreciudad (Aragó), i no fa gaire vaig anar a la seu central de l’OD, Villa Tevere, al Viale Bruno Buozzi de Roma. Dono tots aquests detalls per deixar constància que sobre aquest tema tinc força informació.

Una de les coses que ha esperonat el meu interès per l’OD és el secretisme que sempre hi ha hagut entorn d'aquesta institució, un secretisme que no he entès mai i que ningú ha estat capaç de justificar-me’l amb arguments mínimament intel·ligents. Dissortadament, però, és un secretisme similar al que practiquen altres institucions religioses.

Des de fa molts anys m’informo sobre l’OD tant en mitjans “oficials” controlats per la mateixa institució, gairebé centenària, com en llibres, webs i reportatges de tota mena que queden al marge del seu control. L’últim llibre que he llegit sobre aquest tema és “Opus”, del periodista Gareth Gore. És un llibre del tot prescindible, mal estructurat, i escrit de pressa i corrents per una persona que demostra tenir una gran ignorància sobre l’OD. No passarà a la història.

La sèrie és un producte comercial que no m’ha aportat res de nou, res que les persones que seguim de prop aquesta institució no coneguéssim ja. La direcció de l’OD no recomana veure-la als seus membres, de fet la desaconsella. I mirat des de la seva coneguda política informativa més aviat fosca sobre la institució potser es pot entendre, que no vol dir acceptar-la. Així que si el lector ignora què és l’OD, té interès en aquest tema i es mira els quatre capítols, segur que n’aprendrà alguna cosa. Però tampoc n’esperi una tesi doctoral ni res que s’hi assembli. Els productors han buscat tenir una bona audiència i sembla ser que la sèrie l’està tenint.

X: uns diuen que marxen, uns altres ens quedem

(Article original publicat el XX/12/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 112/12-2024, pàg.22)

L’activitat de X (abans Twitter) està perjudicant molt el negoci dels mitjans d’informació tradicionals els quals, fins a l’aparició d’aquesta xarxa, gaudien d’una mena de monopoli. Parlem de les emissores públiques i privades de ràdio i televisió i dels diaris tradicionals, de paper i digitals. La gent que ha invertit en aquests mitjans o hi treballa està perdent el monopoli que havia tingut. Ara hi ha més competència, i això no els agrada.

Pels ciutadans “normals” un escenari de més competència sempre és positiu, mentre que polítics i periodistes, d’esquerres i de dretes, constaten que una societat que s’informa lliurement està lògicament allunyada dels seus interessos. Amb l’existència de X, els mitjans tradicionals ja no tenen tan fàcil la manipulació, el control i la censura de la informació. Ara tot està a l’abast de tothom mitjançant un simple clic de l’ordinador.

Un dia, fa uns quants anys, em vaig adonar que ja no llegia el diari per saber què havia passat el dia abans sinó només per veure de quina manera els diaris explicaven i valoraven les notícies que ja coneixia. No és el mateix llegir la mateixa notícia a El Punt Avui que llegir-la a El Periódico, i llavors vaig ser molt conscient del gran canvi que s’estava produint en el món de la informació.

Sóc usuari regular de X des de fa 17 anys, i com que al principi tenia moltes reticències utilitzava una identitat anònima. Després una de semianònima i, finalment, des de fa més de tretze anys, utilitzo el meu nom real. I avui tinc clar que mentre no hi hagi una alternativa millor, m'interessa seguir utilitzant la xarxa X. Sóc dels molts que no marxem de X, tot i que fem menys soroll mediàtic que els que diuen que marxen.

Intueixo, però, que molts dels polítics i periodistes que ara asseguren que abandonen X, alguns per mimetisme, continuen utilitzant la xarxa d'amagat, quan ningú els veu. I és que no es pot negar que és una xarxa molt útil per conèixer les opinions de molts personatges públics. Sabem, també, que ara com ara no existeix cap substitut amb unes prestacions similars. El dia que en surti un ja decidiré què faré però, mentrestant, visca X!

Podem acabar aquest comentari fent una menció al propietari de la xarxa X, i de Tesla i de moltes altres empreses de sectors molt diversos. El sud-africà Elon Musk és una persona peculiar, i molts l’estan posant com a excusa per abandonar X. La justificació és evitar donar negoci a un personatge extravagant, i també per les seves idees polítiques i relacions massa properes amb determinats polítics. Però per sostenir un boicot —sóc molt partidari dels boicots, i de tant en tant també en faig— s’ha d’actuar amb coherència, i és poc coherent anunciar als quatre vents que s’abandona X i conduir un Tesla, o ser client d’altres empreses d’aquest senyor. Pensem-hi.

Això sí, la xarxa X s’ha de saber utilitzar correctament, i molta gent no en sap. Que a X hi ha molta brossa? Segur. Però no crec que n’hi hagi més que al quiosc de diaris de la cantonada. I, per cert, ningú t’obliga a llegir la brossa.

La victòria té un nom: Sílvia Orriols

Quan les coses es comencen a fer malament, el més habitual i fins i tot lògic és que les coses acabin més malament de com estaven. En aquest cas, malament pels partits de l’oposició local de Ripoll.

Després de les eleccions del 2023, Junts, ERC, PSOE i CUP van maniobrar per evitar que accedís a la batllia Sílvia Orriols, cap visible d’Aliança Catalana i clara guanyadora d’aquells comicis. No se’n van sortir.

Al cap d’un any i mig els partits perdedors ho han tornat a intentar, aquesta vegada amb vergonyosos ajuts mediàtics com, per exemple, Catalunya Ràdio —ara en mans polítiques de la franquícia catalana del PSOE—, amb una entrevista que un tal Ustrell li va fer abans-d’ahir, i que va semblar una mena d’interrogatori policial més que un treball periodístic.

Doncs bé, aquest segon intent per fer fora la senyora Orriols tampoc ha triomfat, i està per veure en quina mesura aquest episodi tan lamentable perjudicarà els diferents partits perdedors de les eleccions del 2023. Perquè, que els perjudicarà, d’això no en dubta ningú.

Junts ha llençat la tovallola abans de la votació prevista, amb un comunicat fet públic ahir per Junts/Catalunya i Junts/Ripoll, en una demostració que tot plegat no s’ha decidit a Ripoll com se’ns deia, sinó a Barcelona com tothom sospitava. I aquí ho deixo.

L’alcalde ens visita

(Article original publicat el XX/01/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 113/01-2025, pàg.18)

Els representants municipals dels barcelonins, escollits per vies democràtiques cada quatre anys, són els 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Un d’ells és l’alcalde Collboni. A l’alcalde, però, no l’escull el veïnat, sinó que com que no disposa d'una majoria absoluta, és fruit dels pactes entre partits. A més, en els deu districtes de la ciutat l’ajuntament té dos centenars d’interlocutors “polítics” que són, diguem-ne, més propers als ciutadans; són els consellers de districte, i en cada districte un d’aquests és el conseller tècnic que vindria a ser qui compleix les ordres del regidor. Al nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi tenim 19 consellers els quals accedeixen al càrrec per via digital, és a dir, per decisió dels seus respectius partits. La seva distribució és proporcional als vots obtinguts per cada partit en les eleccions municipals.

En els seus vuit anys de mandat l’alcaldessa Colau no es va deixar veure gaire per Sarrià. Ens ha deixat, això sí, el record curiós d’aquella entrevista que li van fer a la Casa Orlandai, on va quedar molt clar que una cosa és la promesa formal de la candidata a l’alcaldia i una altra la realitat molt diferent que es va acabar imposant. A Sarrià hi va venir una altra vegada durant el seu segon mandat. Colau va dinar a Ca la Tresa i es va deixar veure una mica pel barri, però no gaire. En aquest sentit, cal recordar que el nostre districte vota sensiblement diferent de la resta de la ciutat. Així, dels 19 consellers del districte, els comuns que governaven abans i encara governen ara des del "sottogoverno" que Colau ens va deixar en herència només en tenen dos, i els socialistes que governen ara uns altres dos. Els quinze restants són els consellers de l’oposició.

Seguint la tradició, si d’això se’n pot dir tradició, Collboni ha anunciat que farà una visita al barri després de Reis, i s’ofereix a rebre els veïns que estiguin interessats a parlar amb ell. La notícia deia textualment: “Vius a Sarrià - Sant Gervasi i t’agradaria intercanviar les teves impressions amb l’alcalde? O transmetre-li les teves inquietuds? Et convidem a una trobada personal amb Jaume Collboni”. Però si es llegeix la lletra petita, aquesta invitació no va adreçada a tots els veïns del districte.

S’ha establert un formulari de control per decidir quins veïns poden ser rebuts per l’alcalde, i entre les condicions fixades n’hi ha una que crida l’atenció: “Quedaran descartades les sol·licituds que no compleixin les normes de conducta ètica”, sense més explicacions sobre què entén exactament l’ajuntament amb aquesta advertència, al meu entendre totalment fora de lloc. Sigui com sigui i anticipant-se a la realitat que s’acabarà imposant, des de l’ajuntament ja han dit que els veïns interessats que no siguin rebuts per l’alcalde seran atesos pel conseller del districte. En fi, aviat veurem què dóna de si aquesta visita de l’alcalde a Sarrià.

Canviar la seu social no és marxar

(Article original publicat el 7/2/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2212, pàg. 2)
 
S’està comentant molt que grans empreses catalanes que l’any 2017 van marxar de Catalunya —Banc Sabadell i Ciments Molins, entre d’altres— ara estan tornant. Cal recordar que l'octubre del 2017 algunes empreses catalanes van rebre fortes pressions polítiques, també per part de les més altes instàncies de l’estat espanyol, amb l’objectiu que aquestes empreses marxessin de Catalunya. Doncs bé, convé aclarir que les empreses que van fer cas de les pressions ni van marxar fa set anys ni ara tornen, ja que no s’han mogut de Catalunya. I si el Sabadell i Molins tornen a tenir el domicili social a Catalunya no és pas gràcies al MHP Illa sinó per pura estratègia empresarial.

Algunes empreses van canviar el domicili social, un canvi que no comporta ni la deslocalització de l’activitat ni del seu personal. Aquelles decisions empresarials de l’any 2017 van ser, bàsicament, en clau mediàtica i de cara a la galeria, sense conseqüències econòmiques. Hauria estat millor que les empreses no haguessin fet cas de les pressions que van rebre, però les coses són com són.

Les empreses tenen dret a prendre les seves decisions, i aquestes s’han de respectar. Jo mateix, sense anar més lluny, fa anys vaig domiciliar una petita empresa que gestionava en un territori foral que en aquells moments m’oferia unes condicions fiscals més favorables. Els governs poden augmentar els impostos i endurir les normatives, i els contribuents, en defensa dels seus legítims interessos, poden reaccionar marxant cap a escenaris més amables. Tot això forma part del joc. Ara bé, en el cas concret del Banc Sabadell hi va haver un episodi lleig que als accionistes del banc no ens va agradar gens, ja que van treure la seu social de Catalunya sense demanar permís als propietaris.

Una situació ben diferent és que una empresa prengui la decisió de tancar a Catalunya per reobrir-la més enllà. Això també és legal. Seria el cas, per exemple, d’algunes empreses lleidatanes que estan marxant cap a l’Aragó buscant unes millors condicions, una situació que fa anys que s’està donant. Les causes per marxar són diverses, entre les quals la inseguretat jurídica i la complexitat burocràtica que patim a Catalunya per part de les nostres autoritats no són motius menors. En aquest cas Catalunya perd quota d’activitat empresarial i de llocs de treball, i també perd recaptació fiscal. Els catalans no ens hauríem de permetre que un parlament i un govern que no fan correctament la seva feina provoquin una fugida d’empreses. Cal votar millor.

Comunistes, feministes, ateus

"Comunistes fins que s’enriqueixen.
Feministes fins que es casen,
Ateus fins que cau l’avió"

(Ep!, ho he llegit a la xarxa, i només ho he reproduït tal qual. M'ha fet gràcia)

L’error de comprar la Casa Orsola

Fa uns dies vaig veure un missatge publicat a una xarxa digital que deia: “Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts! Orsola ho confirma”. L’autor semblava coincidir amb el mal anomenat Sindicat de Llogateres, que ni és formalment un sindicat ni representa legalment els llogaters de l’edifici. Aquesta colla d’activistes exigia que l’ajuntament adquirís l’edifici per protegir els llogaters que hi viuen. És un cas realment insòlit: una part de la Barcelona d’esquerres sortint en defensa d’uns veïns de la Barcelona del luxe.

Sovint es tendeix a oblidar que els ajuntaments tenen l’obligació de gestionar el bon ús dels fons públics, els nostres diners. En aquest cas, no ha estat així. L’adquisició per part de l’ajuntament de la Casa Orsola de Barcelona (al 122 de Consell de Cent, un carrer pacificat per una alcaldessa que no va deixar un bon record a la ciutat) és un exemple de com no s’haurien de fer les coses per part de les autoritats municipals barcelonines.

L’error principal de l’ajuntament ha estat comprar la finca ara, de pressa i corrents i pagant-ne més diners, per intentar eliminar el rebombori mediàtic que s'havia generat. S’hagués pogut exercir el dret de retracte però no es va fer, i ara el preu s’ha encarit, però mai sabrem tots els detalls ni la lletra petita d’aquesta operació. El criteri d’adjudicació dels habitatges —que ja seran públics— potser serà un altre error, però encara és d’hora per poder-ho assegurar.

La pacificació del carrer Consell de Cent és el gran experiment urbanístic de l’ajuntament colauista. Els habitatges d’aquell carrer, lògicament, s’han encarit, ja que ara no hi passen uns cotxes que s’han de buscar la vida pels carrers del voltant. Però al meu entendre la solució al problema de l’encariment de l’habitatge no ha de passar per comprar una finca en un dels indrets més cars de la ciutat.

L’habitatge social s’ha de generar en els llocs més cars de la ciutat? Segur que no. Per tant, alguns entenem que l’ajuntament s’ha equivocat destinant més de nou milions d’euros per comprar aquest edifici. Han fet números sobre el cost de construir en altres zones menys tensionades de la ciutat? Han calculat quants habitatges socials es podrien fer amb nou milions d’euros? Segur que no ho han fet, i que només s’han volgut treure del damunt un conflicte que els feia nosa.

Resoldre el problema de la Casa Orsola no era una urgència. La primera urgència haurà de passar per derogar l’obligatorietat de destinar el 30% de l’obra nova a habitatge protegit, ja que a causa d'aquest disbarat s’ha publicat, i l’ajuntament no ho ha desmentit, que en sis anys només s’han construït entre 26 i 156 pisos protegits en el conjunt de la ciutat. Es miri com es miri, la mesura ha estat un fracàs estrepitós.

Models polítics d’autodestrucció

Ciudadanos, Comuns, Cupaires i Esquerra (per estricte ordre alfabètic), i segur que encara me’n deixo algun, cadascun d’aquests partits polítics amb les seves característiques i circumstàncies pròpies i salvant totes les distàncies, que són moltes, han demostrat que són models polítics d’autodestrucció, de destruir-se ells mateixos des de dins, gairebé sense intervenció externa. Per tant, no cal buscar enemics exteriors per entendre la seva davallada, ja que els seus enemics principals són ells mateixos. En podríem dir també models de suïcidi polític.

De Ciudadanos no cal dir gran cosa, perquè, sortosament, ja no hi són, com tampoc hi són la UCD, UDC, UPyD i tantes altres colles polítiques que de tenir en moments determinats un protagonisme polític remarcable, van acabar desapareixent del mapa polític, i no totes pagant els deutes que tenien.

Els Comuns ja han demostrat fins on poden arribar i quins són els seus límits amb la seva emblemàtica alcaldessa Ada Colau, ara en hores polítiques baixes. Colau va repetir mandat a l’alcaldia de Barcelona gràcies al senyor Valls (2019), i en el seu primer mandat va accedir a l’alcaldia gràcies al diari El Mundo (2015) el qual, publicant mentides flagrants en portada, va ajudar molt a impedir que Xavier Trias repetís mandat. Tot allò era fals, però l’objectiu el van aconseguir.

Els cupaires també han deixat passar el seu moment dolç. Al principi semblava que podrien tenir un paper rellevant com a crossa de les esquerres clàssiques, però d’uns anys ençà han optat per un altre camí més populista. L’últim disbarat ha anat a càrrec d’una diputada que s’ha posicionat en contra de les escoles privades concertades, oblidant que la meitat dels alumnes catalans són usuaris de la concertada. I oblidant també que, si molts pares han optat per l’escola concertada, és per alguna cosa.

Els d’Esquerra, després d’haver tocat el cel, porten uns anys d’autodestrucció claríssima (vots canten). Podem parlar, com a resum, de l’últim invent a càrrec del senyor Tardà: Àgora republicana, una eina per obrir el partit als que no són independentistes. A la pràctica, això vol dir obrir un partit que es declara independentista a l’unionisme defensat per la franquícia catalana del PSOE. De fet, és una situació que fa anys que es dóna, però que amb l’invent de Tardà pretenen oficialitzar.

Aquest article pot semblar incomplet, i segurament ho és, però l’espai és limitat i no tot hi cap. Altres partits polítics podrien acabar patint una situació similar, i alguns dirigents polítics no semblen ser conscients que de vegades les derives polítiques suïcides són més visibles des de fora que des de dins. I quan se n’adonin potser ja serà massa tard.

Generació BlackBerry

A principis dels anys noranta del segle passat em vaig comprar el primer telèfon mòbil, i des de llavors n’he tingut uns quants. Però la BlackBerry que jo utilitzava fa tres lustres —recordo que en vaig pagar unes 150.000 pessetes de l’època, una fortuna!— ha sigut el millor mòbil que he fet servir mai.

Així, fa uns quinze anys jo també vaig formar part de l’anomenada “generació BlackBerry” d’una manera molt entusiasta, tot i que en el meu cas sense la connotació política que en aquells moments va tenir una expressió que mediàticament va fer fortuna, i es referia al sector més jove de la franquícia catalana del PSOE. Aquell jovent pretenia anar ocupant els llocs de la direcció que monopolitzaven els anomenats capitans, ja que consideraven que potser feia massa temps que hi eren.

Aquesta marca canadenca, BlackBerry, va desaparèixer del mercat ara fa tres anys, i alguns dels seus usuaris d’aquella època van aconseguir fer jubilar els vells dirigents socialistes. Ara governen ells, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. La renovació sempre és bona, tant de persones com d'eines de comunicació, i si uns han passat de la BlackBerry a un Apple o a un Android, altres s’han guanyat una jubilació més o menys merescuda.

Per assumptes professionals fa quinze anys havia d’enviar molts correus electrònics, i no sempre em podia esperar a ser al despatx. Alguns dels meus missatges eren força llargs, i sovint els havia d’escriure des del cotxe, des d’un aeroport, des de l’avió, des d’un taxi. Aquell aparell amb tecles que s’activaven mecànicament m’anava molt bé. Però tot evoluciona, i des de fa anys utilitzo un Android, i n’estic raonablement satisfet, tot i que de vegades encara trobo a faltar la vella BlackBerry. Els col·legues de la generació BlackBerry també s’han fet grans, i políticament ja tenen més passat que futur. I pensen més en la jubilació que es va acostant que en el seu futur a la política.

Biblioteca de Sarrià, llums i ombres

 

Abans-d'ahir, dissabte dia 1 de febrer, va tenir lloc l’acte de la inauguració de la Biblioteca J.V.Foix. Aquest és el nom guanyador del procés participatiu popular que es va fer fa uns mesos; Foix va treure més vots que la suma de les altres tres candidatures proposades (Carme Serrallonga, Núria Pompeia i Emili Teixidor).

Com que no hi havia unanimitat sobre el nom que hauria de portar l’equipament, fa uns mesos vaig traslladar als responsables que el nom de la biblioteca podria ser, ras i curt, Biblioteca de Sarrià. Però qui mana, mana, i qui mana no té el despatx a Sarrià sinó a la plaça de Sant Jaume. Dissabte vam veure, però, que l’ajuntament l’ha batejat com a “Biblioteca Sarrià – J.V.Foix”, que no deixa de ser un canvi menor.

En els discursos es va dir que la petita biblioteca de La Caixa que hi havia hagut a la plaça va tancar l’any 1997, fa gairebé tres dècades. Però ja des d’abans es reivindicava la construcció d’una biblioteca pública pel barri, com la tenen a gairebé tots els barris de la ciutat. És evident que les autoritats s’ho van rumiar molt fins a decidir tirar endavant el projecte.

Seria just atribuir els mèrits ciutadans d’aquesta construcció, en primer lloc, a l’Associació Veïnal de Sarrià, que sempre ha liderat la reivindicació veïnal. Els mèrits polítics els podem repartir entre l’alcaldessa Ada Colau (2015-2023), la qual va decidir construir la biblioteca, i l’alcalde Xavier Trias, ja que va ser durant el seu mandat (2011-2015) que l’ajuntament va comprar el terreny per construir-la. I ara, amb la inauguració, l’alcalde Jaume Collboni s’ha emportat els aplaudiments. Són coses que en política passen sovint.

Però no tot han sigut flors i violes. Per no allargar aquest punt, centrarem la part negativa d’aquest comentari en la FavB (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona), i més concretament en el seu directiu Juan Camilo Ramos, el qual quan fa uns anys va venir a visitar el nostre districte es va negar en rodó a donar suport a la reivindicació de la biblioteca. Alguns veïns presents en aquella reunió encara no ho hem paït.

Bé, el fet és que a Sarrià ja tenim una biblioteca pública, i n’estem satisfets. Un cop s’hagi fet el rodatge inicial, els seus gestors potser s’haurien de replantejar els horaris de l’equipament, i obrir-lo cada dia de la setmana, matins i tardes. Si per fer-ho cal destinar-hi més personal això no hauria de representar cap problema, ja que el titular de la biblioteca és la Diputació de Barcelona, una institució ben peculiar que, tot i que no la vota la ciutadania, disposa d’un gran pressupost.

Toca, doncs, un agraïment sincer als alcaldes mencionats per haver possibilitat que, després de tants anys, a partir d’ara Sarrià ja disposi de la biblioteca pública que tant necessitava. I els directius, socis i simpatitzants de La Veïnal i veïns en general de Sarrià és d’esperar que la gaudeixin, que ens ho tenim ben merescut. Al capdavall, la biblioteca l’han fet ells però l’hem pagat nosaltres.