Política econòmica malabar

S’acosten les eleccions municipals, que no vol dir que siguin demà passat, però quan ja s’ha superat la meitat de mandat els polítics que aspiren a guanyar-les comencen a explicar en públic la seva particular carta als Reis. Així, prometen als electors la lluna, però passen de puntetes sobre la contrapartida imprescindible dels ingressos. Si sóc alcalde faré això, allò i el de més enllà, però callen a l’hora d’explicar de quina manera es pagarà la festa. És a dir, la pregunta del milió sovint es queda sense resposta: d’on sortiran les misses? 

Segons el diccionari que tinc més a mà, els jocs malabars són “uns exercicis d’habilitat i destresa que hom practica com a espectacle, consistents a llançar enlaire diferents boles o altres objectes i tomar-los de manera que no caiguin a terra”. A partir d’aquesta definició, podríem definir l’economia malabar que tot sovint practiquen els nostres polítics com el miracle d’encaixar la despesa pública que ens prometen amb aquella alegria que els caracteritza, sense parlar dels ingressos necessaris per finançar-ho. I no és cap secret que aquell miracle dels pans i els peixos no s’ha repetit mai més.

El sociòleg i psicòleg Alfons Duran-Pich en parlava fa poc (8.7.2025) quan deia que els polítics, per pagar les seves promeses electorals de despesa i inversió, “reduiran les partides socials, retallaran les pensions, augmentaran el deute públic amb càrrec a les generacions futures o s’inventaran qualsevol altre joc malabar”, entre d’altres, l’augment dels impostos. El fet és que com que els diners no cauen del cel, per cada euro que surti ha d’entrar un euro, amb la fórmula que sigui. Són faves comptades.

I aquesta és l’assignatura pendent de la gran majoria dels aspirants a ocupar alcaldies i altres càrrecs polítics, els quals es mostren decididament partidaris de l’economia malabar. Els candidats tenen molta facilitat per dir què faran, però una mandra infinita per explicar com ho faran.