Barcelona: refugis climàtics

Em sembla recordar que van ser els comunistes, que darrerament es fan dir comuns, els que van popularitzar l’expressió refugis climàtics. La denominació ha fet fortuna, i ara, amb les altes temperatures de l’estiu, tothom parla dels refugis climàtics. Però tampoc cal fer-se il·lusions, no tot allò que l’ajuntament defineix com a refugi climàtic és un refugi climàtic.

Els parcs, per exemple, no deixen de ser falsos refugis, ja que quan a la ciutat tenim una temperatura ambient superior als 30°, de refugi climàtic en tenen poc. Amb una humitat ambiental molt alta, habitual a Barcelona, pretendre que l’ombra d’un arbre és un refugi climàtic —els pocs arbres que els amics de Parcs i Jardins encara no han eliminat— sembla una broma de mal gust.

Refugis climàtics són els edificis amb aire condicionat. N’hi ha molts de públics repartits per tota la ciutat (biblioteques, poliesportius, oficines de tota mena, casals, seus dels districtes i equipaments diversos), però en arribar el mes d’agost l’ajuntament els tanca gairebé tots. L’excusa oficial és que els funcionaris també tenen dret a anar-se'n de vacances, i no seré pas jo qui els negui aquest dret. Però l’ajuntament s’hauria d’adaptar a la meteorologia extrema i organitzar-se per poder garantir l’accés dels ciutadans als edificis climatitzats els quals, per cert, són propietat dels ciutadans (l’ajuntament només els administra), especialment a l’agost.

Es pot entendre que els dirigents de les entitats subvencionades no discreparan del discurs oficial sobre la pretesa bondat dels refugis climàtics barcelonins, i segurament s’abstindran de fer en públic una crítica com aquesta, ja que potser posarien en risc la continuïtat de la subvenció municipal, i tampoc és això. Qui mana, mana, i l’euro és l’euro. Però, com diu un conegut meu, a l’agost, a Barcelona, l’únic refugi climàtic que no falla mai és El Corte Inglés.