Sobre les balances fiscals s’han escrit tantes coses que ja poca cosa s’hi pot afegir. Però al fer-se ara públiques aquestes dades –per altra banda, ja conegudes- des de l’administració central alguna cosa més es pot dir. Avui en direm unes quantes.
Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!
Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.
Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.
Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?
Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.
Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.
Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.
Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!
Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.
Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.
Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?
Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.
Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.
Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.
