.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Extremadura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Extremadura. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 d’agost del 2008

“Mis hijos, valga mi desgracia, serán catalanes”

Això i altres coses va escriure una extremenya que viu a Catalunya des de fa cinc anys. Ho va escriure al blog Obiter Dictvm i com que la meva resposta és massa llarga he preferit penjar-la al meu blog per tal de no abusar de l’espai de l'amic Martí Duran.

Mira “extremenya anònima que viu a Catalunya”, em sembla que tot i portar cinc anys entre nosaltres no has entès res. Em permeto donar-te a conèixer la meva visió particular. I faig una excepció perquè els anònims sempre he pensat que no es mereixen cap resposta però ara estic de vacances i no m’importa dedicar-te una estona doncs penso que la pedagogia és l’única arma vàlida en aquests casos. Dius que fa cinc anys que vius aquí i per això et contesto en català. Si haguessis arribat fa cinc setmanes ho hagués fet en el teu idioma.

L’anècdota és que aquí hi va haver un ximple que va fer una broma, al meu entendre una broma de mal gust, de les moltes bromes que et trobes cada dia a la xarxa. Ho va retirar del seu blog a les poques hores i va demanar disculpes públiques admetent que s’havia equivocat. Què més vols ara? Vols que el retirin de la política? Vols que el pengin a la plaça Catalunya? Vols denunciar-lo? Doncs apa, endavant, em sembla que algú ja ho ha fet des d’Extremadura, o almenys han anunciat que ho farien. Jo dono el tema per tancat i en tot cas, si hi ha intervenció dels jutges, ja diran el que hagin de dir.

Però dit això, el que crec que no s’ha de fer és barrejar les bajanades del Sunyer amb veritats, mitges veritats i mentides. Allò que dieu de mezclar las churras con las merinas. Tu has agafat l’anècdota del Sunyer i ja ens l’apliques a tots els catalans, com si cada català fos un “sunyer”. Doncs no, de catalans n’hi ha de molts tipus, igual que d’extremenys. Hi ha gent educada i gent que no ho és, i això passa aquí i a la Xina. No s’hi val a generalitzar.

Dius que pagues impostos. Faltaria més, com tothom! Aquí ningú diu que els extremenys que viuen a Catalunya (ni els que viuen a Extremadura) no paguin impostos. El que es discuteix és el percentatge de retorn. El que està en qüestió és com es gasten els diners públics, els nostres diners. El que a Catalunya no agrada és que d’un espoli en tota regla en diguin solidaritat. I el que aquí encara agrada menys és que a un solidari forçós l’acabin titllant d’insolidari i garrepa. És d’això del que discutim des de fa generacions.

Reivindiques –i fas be- el deixar de banda els tòpics i centrar-nos en els fet reals. Totalment d’acord, deixem de banda la demagògia. Els fets reals són els que són, i entre aquests fets reals hi ha el tracte creixentment discriminatori que Catalunya ha rebut i continua rebent de l’estat espanyol. Tracte lingüístic, tracte fiscal, tracte d’inversions públiques, etc. Més ben dit, maltractes en tots aquests aspectes és el que hi trobem dia sí i dia també.

Que a Extremadura hi ha tres vegades més de funcionaris que a Catalunya és un altre fet real. Això no ho nega ningú, ni el propi govern extremeny. És aquest el teu model de país, un país de funcionaris? Doncs ho sento, el meu model és justament el contrari, com menys funcionaris millor. Aquí i allà. Un país de funcionaris mai pot anar endavant. El funcionari és necessari però no crea cap riquesa pel país. Per tant, de funcionaris els justos i ni un de més.

És una tergiversació dir com tu dius que Un país que no reconoce la valía profesional de sus habitantes (la mayoría emigrantes extremeños, andaluces, murcianos, etc.) por el mero hecho de no hablar su "lengua". Aquí es reconeix la vàlua professional dels immigrants extremenys i dels immigrants francesos però s’exigeix (al meu entendre encara amb molt poca convicció) el coneixement de l’idioma del lloc on aquests immigrants han decidit anar a viure. De la mateixa manera que si tu decideixes anar a treballar a Ostende hauràs de demostrar uns mínims coneixements de flamenc. O si vas a Milà, d’italià. O si vas a Marsella, de francès.

No val això de que l’espanyol és l’idioma comú, ni que entendre’s en espanyol és més democràtic, com diu el manifiesto-pamflet en contra del català. No val, és rotundament fals. A Catalunya l’idioma comú és el català, tot i que l’espanyol també és oficial. Anant pel món, l’idioma comú és l’anglès, tot i que a Holanda l’holandès és oficial. No cal oblidar tampoc el que seria no només una mínima cortesia sinó l’exigència ètica d’utilitzar l’holandès a Rotterdam i el català a Riudellots de la Selva.

A banda dels del manifiesto pocs objecten que quan un va a treballar a un altre lloc és dóna per entès que s’ha de poder desenvolupar en l’idioma local. Però això tan lògic sembla valer per a tot arreu menys en el cas de Catalunya. Aquí no, aquí és just a l’inrevés, aquí el nouvingut no s’ha d’adaptar. Aquí alguns pretenen que són els catalans els que s’han d’adaptar al nouvingut. I alguns catalans comencem a dir prou. T’estranya? T’agradaria que a certs llocs d’Extremadura amb forta immigració de l’Alentejo s’anés imposant el portuguès com a llengua d’intercanvi democràtic?

Aquí hi ha llibertat de respirar, llibertat de pensament i llibertat de parlar el que vulguis. Només cal que surtis al carrer i escoltis quin és l’idioma dominant a la societat. Només cal que facis un repàs pel dial de la ràdio. O que facis una mica de zaping a la tele. O que et fixis en el què vénen als quioscos. En altres paraules, a Barcelona és impossible viure només en català. En canvi, no només és possible sinó que és el més estès viure només en espanyol. D’això en dius tu opressió? Vols dir que no és exactament el contrari, l’opressor oprimit?

Em sap molt greu, greu per tu, que consideris una desgràcia que els teus fills hagin de ser catalans. En qualsevol cas, la responsable de la desgràcia només seràs tu. Si tan greu ho veus, per què has decidit venir a viure precisament aquí, amb lo extens que és Europa on hi ha, afortunadament, absoluta llibertat de moviments i de treball per a tothom?

Acabaré dient-te que a principis de juny vaig anar a passar uns dies a Extremadura, i m’ho vaig passar molt bé. Teniu “una región” que val molt la pena, jo m’hi vaig sentir molt bé. Vaig escriure alguns posts sobre el meu viatge. Si vols els trobaràs a l’arxiu del mes de juny d’aquest blog.

Ah, per cert, el president de Catalunya és un català nascut a Andalusia.

dijous, 17 de juliol del 2008

Balances fiscals i funcionaris públics

Sobre les balances fiscals s’han escrit tantes coses que ja poca cosa s’hi pot afegir. Però al fer-se ara públiques aquestes dades –per altra banda, ja conegudes- des de l’administració central alguna cosa més es pot dir. Avui en direm unes quantes.

Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!

Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.

Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.

Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?

Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.

Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.

Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.

dilluns, 23 de juny del 2008

Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.

divendres, 20 de juny del 2008

Extremadura. Fons de la Unió Europea

No havia estat mai a Extremadura i reconec que he tardat massa temps a anar-hi per primer cop. Val molt la pena. Com diria Le Guide rouge Michelin, Extremadura merit le voyage. Hi tornaré.

Viatjant per aquella regió vaig tenir moltes sorpreses. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser trobar-me amb unes infrastructures públiques de primer ordre. Definitivament molt millors que les que tenim a Catalunya. Autopistes i carreteres fantàstiques, ponts, túnels, etc. I quasi sense tràfic, quasi ningú les utilitza. És a dir, els extremenys ens guanyen per golejada, també, per la fluïdesa en el tràfic. Ah, i per acabar-ho d'adobar, cap peatge, però és que cap ni un!

El petit o gran detall és que en els cartells que hi ha per tot arreu anunciant les inversions que s’han fet o es fan i on s’informa sobre qui hi ha posat o hi posa els calés, quasi sense excepció es pot observar que el percentatge de fons europeus és molt alt. Sovint és, amb diferència, el primer finançador de les obres, amb més del cinquanta per cent de la inversió. Parlo de carreteres però també de reconstrucció d’edificis històrics, museus i centres públics de tota mena. I cadascun d’aquests equipaments amb els funcionaris corresponents. Per lo vist aquests dies, intueixo que el percentatge de funcionaris sobre el total de la població activa d’Extremadura ha de ser força més alt que la mitjana.

Després de la bandera d’Espanya en les seves diferents modalitats (buida, amb l'escut d'ara o el d'abans, o amb el toro d’Osborne), la bandera blava amb les estrelles grogues te la trobes arreu, potser més que la regional. Els extremenys són molt conscients d’on els arriben els calés si bé s’ha de dir també que de senyera no en vaig veure cap. Potser no seria mala idea posar-ne alguna, més que res com a recordatori.

Com que mai abans havia estat per aquella zona no tinc punts de referència que em permetin comparar l’ara amb l’abans. Però sabent d’on es partia no costa gaire imaginar-se que el gran salt endavant, l’impuls inversor cap a la modernitat d’Extremadura es va produir, primer, amb l’arribada del govern González a Madrid i, després, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’arribada d’importants fons procedents de Brussel·les.

El fet que una part substancial dels fons europeus rebuts anessin a parar a Extremadura no sé de qui és mèrit però estic segur que el president de la Junta de Extremadura durant tots aquests anys, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, hi ha tingut alguna cosa a veure. Simpaties (poques) o antipaties polítiques al marge, si jo fos extremeny crec que se l’hauria de felicitar i potser fins i tot donar-li alguna medalla. La gent que ha viscut el canvi de prop ens deia que aquella región en pocs anys ha canviat com un mitjó. M’ho crec.

Ara tenen carreteres i autopistes de primer ordre, però segueixen sense tenir fàbriques. Es veu que Europa fa carreteres però no fa fàbriques.

dimecres, 18 de juny del 2008

Extremadura. Els millors paisatges

De tot el que hem vist voltant per Extremadura, un dels millors paisatges naturals és el que es pot contemplar des de dalt de tot del Castillo de Monfragüe. Increïble! Val molt la pena anar-hi tot i que estem parlant d’un lloc que no s’hi passa. S’hi ha d’anar expressament.

La carretera per arribar-hi és molt estreta i quan arribes a dalt hi ha l’espai justet per donar la volta amb el cotxe. Això té l’avantatge que el turisme de masses que viatja en autocar (suposant que a Extremadura aquest fenomen existeixi) no te’l trobes ja que ells es queden bastant més avall, en una mena de miradors tocant a la carretera.

Quan s’acaba la pista que et deixa prop del castell, s’ha d'aparcar el cotxe i pujar a peu un munt d’esglaons, alts i força irregulars. Un cop a la base s’ha de buscar una estreta escala mig amagada que surt de dins del castell i que et permet arribar fins dalt de tot de la torrassa (torreón) per contemplar 360º d’un paisatge boscós fantàstic. És el lloc on conflueixen els rius Tajo i Tiétar, el Parque Nacional de Monfragüe. Els afeccionats a observar ocells diuen que aquest lloc és dels més interessants que es poden trobar a Europa.

Segurament algun expert dirà que a Extremadura hi ha paisatges millors que Monfragüe. No seré pas jo qui ho negui, entre altres motius perquè tot és també una qüestió de gustos. Un d’aquests llocs alternatius per veure paisatge podria ser, per exemple, el que es pot contemplar des del Puerto de Tornavacas (1.275 m. d’altitud), a dalt de tot del Valle del Jerte, just en el punt fronterer entre Cáceres i Ávila. El dia que hi vam ser nosaltres, però, hi havia una mica de boirina que no permetia contemplar massa bé aquella vall coneguda arreu pels seus cirerers. I hi feia força vent. I un fred que pelava, que mai no t’esperaries trobar a Extremadura a mitjans de juny!

dilluns, 16 de juny del 2008

Extremadura. Alcántara, dos cops en sis dies

(Nota prèvia: durant els propers dies donaré unes pinzellades sobre un recent viatge meu per Extremadura. No s’hi ha de buscar cap rigor, tan sols són unes impressions personals sin orden ni concierto. Alguna cosa potser serà d’utilitat per algú que hagi de viatjar properament per aquelles terres. Hi poden haver errors doncs no he consultat cap guia, ni el Google, ni la Wikipedia. Em baso tan sols en la meva memòria selectiva i subjectiva).

Algun cop ja s’ha explicat aquí que l’autor d’aquest blog té certes vinculacions amb la ciutat d’Igualada. Són vinculacions d’anys, familiars, professionals i d’amistats. Sóc descendent d’igualadins. Tinc parents a Igualada. També hi tinc clients. I amics. Avantpassats meus van ocupar l’alcaldia d’Igualada en diverses ocasions al llarg del segle passat. No sóc igualadí però potser me’n sento més que molts dels que hi viuen.

Alcántara és una petita població d’Extremadura (no arriba als dos mil habitants) famosa, entre altres coses, pel seu imponent pont romà. Si ets per aquella regió, només per veure el pont de prop i tocar-lo ja val la pena anar-hi. Hi vaig ser dilluns passat, avui fa una setmana. El que més em va xocar d’Alcántara no va ser precisament el pont, doncs això ja m’ho esperava. El que per a mi va ser sorprenent és que només entrar al poble et trobes amb una gran avinguda que es diu Avenida de Igualada. Va ser tota una agradable sorpresa.

Vaig preguntar-ne el motiu i em van dir que durant la segona meitat del segle XX hi va haver un gran moviment migratori d’Alcántara cap a Igualada i altres poblacions de la comarca de l’Anoia. Sembla ser que a Catalunya era més fàcil trobar feina i guanyar-se la vida que a Extremadura, i molts alcantareños no van dubtar a fer un viatge de quasi mil quilòmetres en busca de millors oportunitats.

Dissabte passat em van convidar a sopar en un restaurant d’Òdena, un poble que hi ha al costat d’Igualada. Una de les seves especialitats són els cargols. Vaig menjar cargols. Però quina relació té aquest fet amb el que he explicat abans? Casualitats de la vida, resulta que el restaurant estava decorat amb uns plats de ceràmica on hi sortia el pont d’Alcántara. No ho vaig preguntar però intueixo que els amos del restaurant són uns alcantarinos que viuen a la comarca de l’Anoia des de fa anys. La que semblava ser la mestressa entenia el català però només ens parlava en espanyol, cosa sembla ser bastant habitual entre els extremenys que viuen a Igualada.

Alcántara, dos cops en sis dies. Per cert, em van dir també que els seus habitants tant es poden dir alcantareños com alcantarinos.