.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alentejo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alentejo. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 d’agost del 2008

“Mis hijos, valga mi desgracia, serán catalanes”

Això i altres coses va escriure una extremenya que viu a Catalunya des de fa cinc anys. Ho va escriure al blog Obiter Dictvm i com que la meva resposta és massa llarga he preferit penjar-la al meu blog per tal de no abusar de l’espai de l'amic Martí Duran.

Mira “extremenya anònima que viu a Catalunya”, em sembla que tot i portar cinc anys entre nosaltres no has entès res. Em permeto donar-te a conèixer la meva visió particular. I faig una excepció perquè els anònims sempre he pensat que no es mereixen cap resposta però ara estic de vacances i no m’importa dedicar-te una estona doncs penso que la pedagogia és l’única arma vàlida en aquests casos. Dius que fa cinc anys que vius aquí i per això et contesto en català. Si haguessis arribat fa cinc setmanes ho hagués fet en el teu idioma.

L’anècdota és que aquí hi va haver un ximple que va fer una broma, al meu entendre una broma de mal gust, de les moltes bromes que et trobes cada dia a la xarxa. Ho va retirar del seu blog a les poques hores i va demanar disculpes públiques admetent que s’havia equivocat. Què més vols ara? Vols que el retirin de la política? Vols que el pengin a la plaça Catalunya? Vols denunciar-lo? Doncs apa, endavant, em sembla que algú ja ho ha fet des d’Extremadura, o almenys han anunciat que ho farien. Jo dono el tema per tancat i en tot cas, si hi ha intervenció dels jutges, ja diran el que hagin de dir.

Però dit això, el que crec que no s’ha de fer és barrejar les bajanades del Sunyer amb veritats, mitges veritats i mentides. Allò que dieu de mezclar las churras con las merinas. Tu has agafat l’anècdota del Sunyer i ja ens l’apliques a tots els catalans, com si cada català fos un “sunyer”. Doncs no, de catalans n’hi ha de molts tipus, igual que d’extremenys. Hi ha gent educada i gent que no ho és, i això passa aquí i a la Xina. No s’hi val a generalitzar.

Dius que pagues impostos. Faltaria més, com tothom! Aquí ningú diu que els extremenys que viuen a Catalunya (ni els que viuen a Extremadura) no paguin impostos. El que es discuteix és el percentatge de retorn. El que està en qüestió és com es gasten els diners públics, els nostres diners. El que a Catalunya no agrada és que d’un espoli en tota regla en diguin solidaritat. I el que aquí encara agrada menys és que a un solidari forçós l’acabin titllant d’insolidari i garrepa. És d’això del que discutim des de fa generacions.

Reivindiques –i fas be- el deixar de banda els tòpics i centrar-nos en els fet reals. Totalment d’acord, deixem de banda la demagògia. Els fets reals són els que són, i entre aquests fets reals hi ha el tracte creixentment discriminatori que Catalunya ha rebut i continua rebent de l’estat espanyol. Tracte lingüístic, tracte fiscal, tracte d’inversions públiques, etc. Més ben dit, maltractes en tots aquests aspectes és el que hi trobem dia sí i dia també.

Que a Extremadura hi ha tres vegades més de funcionaris que a Catalunya és un altre fet real. Això no ho nega ningú, ni el propi govern extremeny. És aquest el teu model de país, un país de funcionaris? Doncs ho sento, el meu model és justament el contrari, com menys funcionaris millor. Aquí i allà. Un país de funcionaris mai pot anar endavant. El funcionari és necessari però no crea cap riquesa pel país. Per tant, de funcionaris els justos i ni un de més.

És una tergiversació dir com tu dius que Un país que no reconoce la valía profesional de sus habitantes (la mayoría emigrantes extremeños, andaluces, murcianos, etc.) por el mero hecho de no hablar su "lengua". Aquí es reconeix la vàlua professional dels immigrants extremenys i dels immigrants francesos però s’exigeix (al meu entendre encara amb molt poca convicció) el coneixement de l’idioma del lloc on aquests immigrants han decidit anar a viure. De la mateixa manera que si tu decideixes anar a treballar a Ostende hauràs de demostrar uns mínims coneixements de flamenc. O si vas a Milà, d’italià. O si vas a Marsella, de francès.

No val això de que l’espanyol és l’idioma comú, ni que entendre’s en espanyol és més democràtic, com diu el manifiesto-pamflet en contra del català. No val, és rotundament fals. A Catalunya l’idioma comú és el català, tot i que l’espanyol també és oficial. Anant pel món, l’idioma comú és l’anglès, tot i que a Holanda l’holandès és oficial. No cal oblidar tampoc el que seria no només una mínima cortesia sinó l’exigència ètica d’utilitzar l’holandès a Rotterdam i el català a Riudellots de la Selva.

A banda dels del manifiesto pocs objecten que quan un va a treballar a un altre lloc és dóna per entès que s’ha de poder desenvolupar en l’idioma local. Però això tan lògic sembla valer per a tot arreu menys en el cas de Catalunya. Aquí no, aquí és just a l’inrevés, aquí el nouvingut no s’ha d’adaptar. Aquí alguns pretenen que són els catalans els que s’han d’adaptar al nouvingut. I alguns catalans comencem a dir prou. T’estranya? T’agradaria que a certs llocs d’Extremadura amb forta immigració de l’Alentejo s’anés imposant el portuguès com a llengua d’intercanvi democràtic?

Aquí hi ha llibertat de respirar, llibertat de pensament i llibertat de parlar el que vulguis. Només cal que surtis al carrer i escoltis quin és l’idioma dominant a la societat. Només cal que facis un repàs pel dial de la ràdio. O que facis una mica de zaping a la tele. O que et fixis en el què vénen als quioscos. En altres paraules, a Barcelona és impossible viure només en català. En canvi, no només és possible sinó que és el més estès viure només en espanyol. D’això en dius tu opressió? Vols dir que no és exactament el contrari, l’opressor oprimit?

Em sap molt greu, greu per tu, que consideris una desgràcia que els teus fills hagin de ser catalans. En qualsevol cas, la responsable de la desgràcia només seràs tu. Si tan greu ho veus, per què has decidit venir a viure precisament aquí, amb lo extens que és Europa on hi ha, afortunadament, absoluta llibertat de moviments i de treball per a tothom?

Acabaré dient-te que a principis de juny vaig anar a passar uns dies a Extremadura, i m’ho vaig passar molt bé. Teniu “una región” que val molt la pena, jo m’hi vaig sentir molt bé. Vaig escriure alguns posts sobre el meu viatge. Si vols els trobaràs a l’arxiu del mes de juny d’aquest blog.

Ah, per cert, el president de Catalunya és un català nascut a Andalusia.

dilluns, 23 de juny del 2008

Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.