La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.

Moció de censura amb visió catalana

Demà i divendres es debatrà i votarà la moció de censura que pretén fer fora Rajoy (PP) per posar Sánchez (PSOE) al seu lloc. Veig amb bons ulls fer fora Rajoy però no estic gens d’acord que el recanvi hagi de ser Sánchez. Això seria com sortir del foc per caure a les brases. Mirat des de Catalunya, votar a favor d’un individu que s’ha dedicat a insultar greument el President de la Generalitat i, en general, a desqualificar i menystenir els catalans independentistes, no em sedueix gens. No entenc els posicionaments cada dia menys ambigus d’Esquerra i el PDECat per votar a favor de Sánchez. La paciència dels catalans independentistes no és infinita, però si ara els dirigents dels partits independentistes tornen a fer el ruc, tenen tot el dret a tornar-se a equivocar. Intueixo, però, que perdran molts vots, més dels que es pensen. Si aquests partits acaben votant a favor de Sánchez, crec que a les pròximes eleccions mols independentistes no podrem votar per manca d’oferta electoral. Així de clar. Serà un vot de càstig en forma d’abstenció. Alguns dirigents dels partits independentistes de Catalunya potser s’haurien de plantejar anar-se’n cap a casa, com a mínim per incompetents.

Del cel a l’infern en un parell de dies

La setmana passada el PP va passar, en només un parell de dies, del cel de l’aprovació dels pressupostos i la tranquil·litat que aquest fet representa, a l’infern de la sentència de la Gürtel i la detenció de Zaplana. La moció de censura presentada pel PSOE segurament no prosperarà però, sigui com sigui, aquest cicle dels populares governant Espanya sembla que el podem donar per acabat. Pot ser una qüestió de setmanes o de mesos, però no anirà massa més enllà. Ara es tracta d’explicar als ciutadans que quan els partits governants roben ens estan robant a tots, que aquesta obvietat no tothom la té prou clara. I encara que quedin uns votants residuals que mantinguin la confiança en aquest partit, aquests vots no seran suficients per poder governar. Fa de mal dir qui formarà part del govern que més d’hora que tard substituirà Rajoy a La Moncloa, però el cicle PP s’ha acabat. No cal dir que tot i que el càstig als populares serà del tot merescut, les alternatives de govern tampoc són com per tirar coets. Venim de temps foscos i ens esperen temps igualment foscos, però almenys el PP el tindrem endreçat una bona temporada. Qui no es conforma és perquè no vol.

Sánchez està aMORTitzat

Després de la sentència de la Gürtel hi ha qui s’ha plantejat presentar una moció de censura contra Rajoy. Si la presentés el PSOE, segona força parlamentària d’Espanya, amb Sánchez com a candidat, els de Podemos ja han dit que hi donarien suport. Però no ens enganyem, Iglesias no vol un president socialista sinó només desgastar el PSOE amb una derrota de la moció. Ciudadanos, de moment, calla, i el PSOE també ha emmudit. Aquesta és la situació quan escric aquestes notes.

Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.

El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.

El Podemos de dreta els està sortint ultradretà

Sempre s’havia dit que per governar Espanya es necessitaven partits més aviat de centre que d’extrems, però ara aquesta norma es podria trencar. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va dir que, amb l’aparició de Podemos, Espanya necessitava un Podemos de dretes, com per compensar políticament el Podemos original, el de Pablo Iglesias, que suposadament és un partit d’esquerres.

Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.

El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.

El paper de les víctimes

(L’article original en versió paper es va publicar el 11 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.860 de La Veu de l'Anoia)

Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.

Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.

Inda, Marhuenda, Farreras

En els temps que corren fer de periodista no ha de ser gens fàcil, i especialment si un vol mantenir una mínima dosi de llibertat creativa i honestedat professional. Per titular aquest comentari he triat tres noms gairebé a l’atzar, tres periodistes molt coneguts, però haurien pogut ser uns altres. He escollit aquests tres personatges perquè tots treballen per Atresmedia, el grup de comunicació de la família Lara, i te’ls trobes en els debats de les seves diferents cadenes dia sí i dia també. Podríem dir que a escala periodística gairebé tothom els coneix. Inda i Marhuenda són uns personatges bastant desagradables i, cadascú en el seu estil (Inda és més destraler que Marhuenda), mostren una llarga trajectòria espanyolista i, alhora, gens amable amb els independentistes catalans, els quals sovint són objecte dels seus insults i desqualificacions de tota mena. Però el tal Farreras —de fet es diu García, però se’l coneix més pel seu segon cognom— semblava una cosa i al final ha resultat ser-ne una altra. Segurament l’empresa l’ha forçat a posicionar-se més clarament a favor de les posicions unionistes (ja diuen que qui paga, mana), i en els darrers temps ha fet un canvi professional més que sorprenent. A mi Farreras m’ha decebut, potser perquè pensava que en el tema de Catalunya tenia un discurs propi i amable amb les posicions discrepants i al final ha resultat que el seu discurs era més fals que un bitllet de tres euros.

El pes de quatre diputats

El Parlament de Catalunya té 135 diputats, i la majoria absoluta per governar amb comoditat és de 68. La majoria independentista és actualment de 70, més possiblement alguna diputada dels comuns que assegura que també ho és, tot i que veient la trajectòria erràtica dels comuns hi ha motius sobrats per dubtar-ho. Sigui com sigui, aquests són els números teòrics, però als efectes pràctics la cosa és una mica diferent. Així, un número molt més petit de diputats serà determinant per poder elegir president.

La CUP va decidir ahir que els seus quatre diputats s’abstindran avui en la segona votació del candidat Torra, i això vol dir que Torra sortirà elegit com a president i ens estalviarem unes noves eleccions. Si la CUP hagués decidit votar-hi en contra, aniríem a unes noves eleccions. El pes dels quatre diputats de la CUP ha estat determinant perquè la presidència Torra sigui una realitat. La força de la CUP és que amb només un tres per cent de representació parlamentària ha pogut decidir la sortida de l’atzucac en què ens trobàvem. Caldrà tenir-ho en compte durant tota la legislatura.

Interferències inadmissibles

Si no fos per les interferències inadmissibles de tot l’aparell de l’estat espanyol, incloent la judicatura, des de fa setmanes a Catalunya potser ja hi hauria govern. No tinc tan clar, però, què hauria de fer un govern en les circumstàncies actuals. O dit d’una altra manera, què podria fer el govern sota una intervenció de facto de Catalunya, una intervenció que, amb govern o sense, tots sabem que no decauria. No tinc gens clar si als catalans ens interessa tenir un govern gairebé sense competències ni capacitat de decidir, un govern que potser tan sols serviria perquè des de Madrid poguessin presumir d’haver restablert, només sobre el paper, la normalitat democràtica que Espanya es va carregar l’any passat.

Sigui com sigui, sempre he defensat que qui hauria d’encapçalar el govern és el president Puigdemont, i això per dues raons ben fàcils d’entendre. La primera, perquè Puigdemont va ser cessat il·legalment i això no s’ha de permetre, i la seva continuïtat en el càrrec seria una bona manera d’expressar-ho. La segona raó és que la suma de les opcions independentistes segueix tenint majoria absoluta al Parlament, i entre aquestes opcions Puigdemont encapçalava la llista més votada. Són dues raons de pes per defensar l’opció Puigdemont.

Però topem, com dèiem abans, amb les interferències governamentals i judicials espanyoles. En el fons, no ens enganyem, Espanya no vol que Catalunya tingui govern. Si ho volgués, deixaria d’interferir per terra, mar i aire com està fent des de fa mesos.

El 155 no marxarà ni amb aigua calenta

El 21 de desembre del 2017 els catalans vam anar a votar convocats per les autoritats de la metròpoli, i vam votar que Carles Puigdemont havia de seguir sent el president de Catalunya. Però la metròpoli no va acceptar els resultats electorals. I per més que alguns insisteixin, el problema no és Puigdemont sinó que Catalunya no vota com la metròpoli voldria que votés.

Els efectes pràctics del 155 i la intervenció de la Generalitat no decauran, ni amb govern ni sense. Potser no en diran 155, però el nom no fa la cosa. I la cosa és que després d’uns anys d’autonomia, molta en alguns aspectes i ben poca en d’altres, a Espanya s’està produint una regressió democràtica que fa que tornem molts anys enrere. Oblidem-nos, per tant, de tornar a una situació de normalitat democràtica quan hi hagi govern.

Això és una guerra de desgast i, com que la raó està de part nostra, guanyarà qui tingui més paciència. Des del primer dia defenso una posició ben clara: o Puigdemont o eleccions. S’ha de transmetre al món el missatge que aquí hi ha un poble digne que no està disposat a cedir a les pressions antidemocràtiques d’un estat que no accepta els resultats electorals.

Qui no estigui d’acord amb mantenir la dignitat, que voti els partits espanyols que defensen l’aplicació de l’article 155. Però no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme per l’unionisme, i sí que en conec molts que han fet el camí contrari. Si donem una ullada als resultats electorals dels últims anys, la voluntat independentista no fa més que augmentar.

La subvenció no ens farà lliures

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.858 de La Veu de l'Anoia)

Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.

Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.

En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.

Mig segle del maig del 68

Només per deixar constància que ara es compleixen cinquanta anys dels esdeveniments del maig del 68 a França, amb l’entrada de la policia a la Universitat de la Sorbona de París. Una de les imatges més emblemàtiques va ser la de l’estudiant Daniel Cohn-Bendit davant de la policia, i una de les llegendes urbanes més nostrades és que si tots els catalans que aquells dies deien que eren a París diuen la veritat, aquí no hi devia quedar gairebé ningú.

Tertúlies de pensament únic, o gairebé

Veient la deriva unionista que van agafant les tertúlies de 8TV, la televisió del Grupo Godó, t’adones de la seva creixent inutilitat. Si una tertúlia no serveix per poder debatre pensaments diferents en peu d’igualtat, i la majoria dels tertulians es limiten a donar-se la raó uns als altres, val més suprimir-la abans de quedar-se sense espectadors. I veient com van les coses, aventuro que més d’hora que tard 8TV acabarà tancant per manca de clientela, i això sense entrar en els seus problemes financers, que pel que es diu tampoc són poca cosa. Ahir, sense anar més lluny, la majoria dels tertulians a les 10 del vespre defensaven unes idees polítiques similars. Va ser una tertúlia d’amics però no va ser un debat com el que l’espectador pot esperar d’una televisió que dóna servei a una societat que té un cinquanta per cent d’independentistes. A Madrid passa el mateix, i només cal donar una ullada a les tertúlies de la pública TVE, o la privada dels bisbes, Trece, o qualsevol altra, per constatar que, en tema de tertúlies polítiques, a Catalunya estem copiant les males pràctiques periodístiques de Madrid.

Amagant el Garcia

Garcia és el nom d’un poblet català, i ho menciono en primer lloc per no associar necessàriament aquest nom amb Espanya. Aclareixo pels passavolants d’aquest blog que, si més no per mi, Catalunya i Espanya són països diferents. Garcia, accentuat o sense, és també un cognom molt estès, tant a Catalunya com a Espanya i més enllà. Però hi ha gent d’aquí i d’allà que es diu Garcia de primer cognom i sembla que els faci nosa, que ho vulguin amagar. Així, a una presentadora de TV3 que es diu Garcia se la coneix com la Melero. I a un polític del grup mixt del Parlament de Catalunya, que també es diu Garcia, li diuen l’Albiol, tot i que, en un bar de l’eixample barceloní, si demanes un Albiol et serveixen un cafè mooolt curt, així que en aquest cas no sé si és millor amagar el Garcia o amagar l’Albiol. Un periodista molt conegut de laSexta, una televisió espanyola i espanyolista de capital català, i que també es diu Garcia, es fa dir Farreras, fins i tot per la seva dona. Aquests exemples i molts més que es podrien posar amaguen el Garcia, com si els fes nosa mostrar el primer cognom familiar. En fi, cadascú té les seves manies.

Sant Jordi sota l’ocupació espanyola

Sant Jordi és, sense cap mena de dubte, la festa cívica més important de l’any a Catalunya. És la festa de la gent. La festa dels llibres i la festa de les roses. Per Sant Jordi els polítics no lideren, només van a remolc del poble. És el contrari que l’11 de setembre, on la classe política lidera o, si més no, ho intenta. Fa molts mesos que Catalunya es troba políticament ocupada, i a conseqüència d’aquesta ocupació avui és un Sant Jordi peculiar. Avui el Palau de la Generalitat està buit, ja que qui hi hauria de ser es troba temporalment exiliat a l’Europa més endreçada que hi ha més enllà dels Pirineus. Avui al Palau de la Generalitat no s’hi farà cap activitat política ni cultural, i només hi haurà una jornada de portes obertes perquè qui vulgui pugui constatar aquesta sensació de buidor. Però, com deia abans, avui la festa ciutadana és al carrer, i la gent la celebrarà igual al marge de les misèries morals de molts polítics, jutges, fiscals i tots aquells personatges sinistres que s’han proposat destrossar políticament la nostra convivència, les nostres institucions, la nostra cultura i la nostra llengua. Espanya busca una Catalunya assimilada, i uns catalans acotant el cap i dient amen a tot. Però no se’n sortiran, i ells ho saben. Per això actuen com actuen, gairebé a la desesperada, i fent cada dia el ridícul més estrepitós. Abans d'ahir, per exemple, requisant, sense cap base legal per fer-ho, samarretes i bufandes grogues a l’entrada d’un estadi de futbol de Madrid.

Falta l’empenteta final

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)

Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.

Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.

Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.

Censura

La regressió democràtica que d’uns anys ençà viu Espanya ens porta cada dia més a la pràctica de la censura o, més ben dit, a l’autocensura. Els escriptors ja no poden escriure amb la llibertat que ho feien uns pocs anys enrere sense córrer una riscos excessius. I els compositors, els directors de cinema, els cantants, i els creadors artístics en general, tampoc. De fet, sobre el paper, de llibertat de creació n’hi ha, en teoria no s’ha restringit pas, però practicar la llibertat associada als valors democràtics és ara més perillós. Ara t’arrisques més que abans a rebre multes i ser condemnat a penes de presó. Molta gent no n’és conscient, però l’anomalia democràtica que viu Espanya no és cap invent de l’autor d’aquestes reflexions. Es tracta d’una pràctica sibil·lina dels poders de l’estat contra la societat, en forma de violació de drets, suposadament per tenir la societat més controlada i esporuguida. T’amenacen abans de cometre un suposat delicte, et diuen vés amb compte que qui passa de la ratlla l’orella se li talla. I molta gent procura no passar de la ratlla per evitar perdre patrimoni o anar a la presó. Però, dissortadament, els més agosarats en paguen les conseqüències. És una situació angoixant que ha de tenir, necessàriament, una data de caducitat.

El fiasco Colau

Tot i que encara en queda un per donar-lo per acabat, el mandat de quatre anys d’Ada Colau i els comuns al capdavant de l’ajuntament de Barcelona es podrà resumir perfectament en les votacions que van perdre ahir en el plenari municipal: no al tramvia per la Diagonal i no a la multi consulta. Sense entrar a valorar la importància dels dos projectes estrella que avui han quedat definitivament arxivats, ha quedat clar que els comuns, amb els seus onze regidors, no han estat capaços de sumar-ne deu més per assolir la majoria absoluta dels vint-i-un necessaris per tirar-los endavant. Des d’una evident debilitat numèrica, els comuns han actuat amb un excés de prepotència que, al final, els ha esclatat a la cara. Han calculat malament la seva força i han optat pel tot o res, i al final ha sigut res. Han amenaçat grollerament els adversaris i han perpetrat una propaganda tan populista de les seves propostes que ofenia la intel·ligència de molts barcelonins. Si més no, la meva. Però, al final, han perdut la partida. Barcelona es queda sense una multi consulta made in Colau que gairebé ningú trobarà a faltar. Per cert, resulta oportú recordar que es tractava d’una consulta els resultats de la qual no haguessin sigut vinculants. I això és tan trampós com convocar una roda de premsa sense preguntes. I Barcelona es quedarà també sense tramvia per la Diagonal, un projecte que ja he argumentat anteriorment que no s’ha sabut vendre amb intel·ligència, ni als barcelonins en general ni a la majoria dels seus representants polítics. El fiasco d’ahir només té un nom: Colau.

Lula empresonat

Divendres va entrar a la presó de Curitiba l’expresident del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, condemnat a vuit anys de presó per delictes de corrupció. Costa molt de creure que la corrupció també hagi afectat aquest polític d’esquerres, i no s’ha d’excloure la possibilitat que tot plegat hagi estat una venjança dels seus enemics polítics —Lula en té molts, i no només a la dreta de la política brasilera— amb l’ajut d’un poder judicial amb una dosi alta d’influència política en les seves decisions. Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, la condemna de Lula em fa pensar en les acusacions infundades contra els polítics independentistes catalans, acusats d’uns greus delictes que aviat s’anirà demostrant que són inexistents. Per motius professionals vaig seguir molt de prop la presidència de Lula, que va guanyar les eleccions de l’any 2002, i va deixar el poder vuit anys més tard. En aquella època tothom el considerava un polític honest, i vaig escriure aquest article el qual, rellegit avui, segueixo considerant vàlid. Em ratifico, per tant, en les meves opinions de fa set anys. Lula va ser un bon president, i això t’ho reconeix, també, l’empresariat liberal brasiler. Però no s’ha d’oblidar que l’expresident del Brasil feia nosa a molta gent, i és molt possible que les seves clares expectatives de poder repetir en el càrrec l’hagin portat a haver d’entrar a la presó, vull pensar que de manera injusta.

Els carrils bici

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.854 de La Veu de l'Anoia)

Que una bici contamina menys que un cotxe és una obvietat que no necessita més explicacions. I dir que si tothom que ara circula en cotxe o moto es desplacés en bici la contaminació es reduiria molt, és una altra obvietat. De fet, una bici no contamina gairebé gens, i el gairebé l’incloc perquè, si la bici és elèctrica, per produir l’electricitat necessària per carregar la bateria es produeix una contaminació del medi ambient, encara que la producció d’electricitat es faci molt lluny del lloc per on circula la bici. És d’agrair que els municipis facilitin la circulació de bicicletes, sempre que aquestes facilitats per als ciclistes no perjudiquin el col·lectiu dels vianants, que alguns ajuntaments i alguns ciclistes de vegades tendeixen a oblidar i, fins i tot, a menystenir. Així, en algunes ciutats com Barcelona ja es parla obertament de la dictadura dels ciclistes. Tinc clares quines han de ser les prioritats, i sense cap mena de dubte la primera prioritat ha de ser el vianant. És per això que no veig amb bons ulls que els vianants hagin de compartir les voreres amb els ciclistes, excepte quan es tracta de voreres amb una amplada suficient que permeti la coexistència de vianants i ciclistes com, per exemple, les voreres del passeig Verdaguer d’Igualada, o de la Diagonal de Barcelona.

Fetes aquestes consideracions, cal parlar dels carrils bici que s’estan implantant a moltes ciutats, tot sovint sense fer els estudis tècnics necessaris. Al marge d’altres problemes associats a l’aparició dels carrils bici, com la prohibició d’aturar-se ni que només sigui un moment, o la desaparició de places d’aparcament, cal dir que la implantació d’aquestes facilitats pels ciclistes no sempre porta necessàriament associada la reducció de la contaminació. De vegades, la instal·lació d’un carril bici en segons quins carrers ocasiona un clar augment de la contaminació a la zona. En posaré un exemple que darrerament ha sortit molt als mitjans de comunicació. A Barcelona, a l’avinguda de Pau Casals, un carrer molt curt que enllaça la plaça de Francesc Macià amb l’entrada del Turó Park, s’hi ha posat un carril bici que anul·la un carril de circulació, i els embussos de trànsit que es formen, obligant els vehicles a parar i engegar contínuament, contaminen molt més que el trànsit normal de vehicles que passava abans pel carril de circulació, ara anul·lat, i convertit en carril bici. Si l’objectiu és la reducció de la contaminació, aquest és un excel·lent exemple de carril bici poc rumiat.

O tots moros o tots cristians

Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.

Puigdemont detingut. Cap sorpresa

La detenció a Alemanya del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, formava part de les possibilitats i no crec que ni ell ni el seu entorn hagin tingut cap sorpresa. Fins i tot no s’ha d’excloure que aquesta detenció fos buscada, i tingués uns objectius polítics que ara mateix se m’escapen però que més endavant potser coneixerem i entendrem.

Que Puigdemont estès permanentment vigilat pels serveis secrets espanyols té tota la lògica, i té tot el sentit que els espies i policies espanyols desplaçats a l’Europa endreçada sabessin exactament on era Puigdemont en tot moment. I com que això l’entorn del president tampoc ho podia ignorar, no s’ha d’excloure la possibilitat d’una detenció a Alemanya buscada.

Què caldria fer a partir d’ara? Puigdemont està ben assessorat pel seu equip internacional de juristes i segur que actuarà de la forma més favorable als seus interessos. En aquest sentit, no cal que li donem consells sobre què li cal fer a Alemanya, ja que això és una tasca dels seus advocats. Fa de mal dir quin pot ser el seu futur immediat, però m'ensumo que se'n sortirà bé.

Més. Els aldarulls d’ahir al vespre a Barcelona tenen tota la pinta d’haver estat dirigits per professionals de la violència al carrer, i tampoc s’han d’excloure infiltracions policials entre els manifestants pacífics, tal com ja han detectat alguns mitjans. Espanya buscava imatges de violència al carrer a Catalunya i ara existeixen. Ja no es podrà dir que en les manifestacions no s’ha trencat mai ni una paperera. Ahir es van cremar uns quants contenidors. Lamentable.

Dues reflexions per acabar. La primera, la declaració institucional d’ahir al vespre del president del Parlament no la vaig entendre, així que no faré cap comentari. La segona: cal rectificar els errors comesos i investir demà mateix Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. No es poden acceptar més humiliacions.

Filibusterisme judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de març de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.852 de La Veu de l'Anoia)

Mentre la política ens la facin els jutges, ningú podrà negar la gran anomalia democràtica a la qual els poders estatals tenen sotmesos els catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Des que la política catalana ha passat a estar dirigida sota mà pels jutges, el poder, la influència i el protagonisme d’aquests personatges en la nostra societat ha augmentat d’una manera tan escandalosa que no té parangó en les democràcies del nostre entorn. Les contínues interferències judicials en la vida política i la manca de facto d’una efectiva separació de poders ens aboquen cada dia a situacions creixentment esperpèntiques. Ara els jutges s’han atribuït la facultat de decidir i, de fet, decideixen, si es pot fer un ple d’investidura al Parlament o no es pot fer, i si un determinat diputat, innocent a tots els efectes, pot optar o no a presidir Catalunya. D’aquestes greus irregularitats els polítics defensors del 155 en diuen independència judicial. Altres, però, ho veiem com una gran estafa democràtica que, tard o d’hora, és d’esperar que també tindrà conseqüències negatives per als polítics i jutges responsables d’un desgavell democràtic que no sembla tenir aturador.

Ara el Parlament de Catalunya pot fer dues coses. Oblidar-se de la seva dignitat i deixar que sigui el jutge qui triï directament la persona que ha de presidir el país, o plantar-se, encara que això representi que es convoquin noves eleccions. Contràriament al que dia sí i dia també ens repeteixen des de Madrid, cal recalcar que la responsabilitat de convocar eleccions quan no toquen no l’hem de buscar a Catalunya sinó a Madrid. Madrid es va atribuir la potestat de dissoldre el Parlament, substituir el govern català per uns funcionaris estatals i convocar eleccions el 21 de desembre. Unes eleccions que no tocaven i que van ser convocades per qui no tenia atribucions per fer-ho, pensant que els unionistes les guanyarien. L’únic motiu d’aquella anòmala convocatòria electoral és que els resultats electorals de l’any 2015 no van agradar gens a Madrid. En definitiva, el problema no són els candidats sinó que a Madrid no agrada com voten els catalans. Tant el 2015 com el 2017 l’opció independentista va guanyar les eleccions, i es va configurar un Parlament amb majoria absoluta independentista. Si ara es tornessin a convocar eleccions, no m’estranyaria gens que els independentistes les tornessin a guanyar i que el PP, primer responsable d’aquest desgavell, esdevingués un partit extraparlamentari a Catalunya.

Un govern viatger

Des que es troben a l’exili, el president i els consellers de la Generalitat han viatjat fins ara a aquests països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Regne Unit i Suïssa. A aquesta llista demà hi podrem afegir Finlàndia, pròxima destinació del president Puigdemont. Fins ara no han tingut cap problema amb les autoritats d’aquests països, ni hi ha hagut cap ordre de detenció contra ells, i això que aquests desplaçaments s’han fet públics amb antelació. Bé, de fet hi va haver una ordre de detenció al principi però Espanya la va retirar al cap de pocs dies, amb explicacions confuses.

Espanya no deu tenir gens clar que la seva justícia sigui homologable amb la justícia més endreçada dels països europeus, i per això no intenta detenir-los. Espanya no vol tornar a fer el ridícul. La qüestió és que en vista de l’èxit viatger dels nostres polítics, o fracàs si es mira des de Madrid, diuen que les autoritats espanyoles pretenen dificultar aquests viatges i estudien alguna fórmula que els permeti inutilitzar els seus passaports, però sense cursar ordres de detenció. Jo diria que això no es pot fer, però com que no sóc expert en aquests temes tampoc insistiré.

Ara bé, a partir d’aquí es produeixen debats a tot arreu sobre els passaports dels viatgers catalans, que si el jutge ho autoritzarà, que si no s’hi atrevirà, etc. Però són debats inútils. Passi el que passi amb els passaports, cal recordar que per moure’s per Europa no cal utilitzar el passaport, amb el DNI n’hi ha prou. I diria que el DNI tampoc es pot desactivar a distància. Així que tot aquest debat no porta enlloc. Espanya té la possibilitat de cursar ordres de detenció. Si no ho ha fet fins ara, és que no deu tenir gens clar que fossin útils als seus interessos.

Mai

Quan Kosovo es va independitzar unilateralment de Sèrbia, Espanya va manifestar, amb molta rotunditat, que mai reconeixeria el nou país dels Balcans. Aquell missatge no anava dirigit a Kosovo sinó a Catalunya i els catalans. “Espanya no reconeixerà mai Kosovo”, aquesta segueix sent la posició oficial d’Espanya, amb la mirada posada a Catalunya. El procés independentista de Catalunya és la causa real del no reconeixement de Kosovo per Espanya. Avui, tot i que la majoria dels països d’Europa ja reconeixen Kosovo, Espanya encara segueix sense fer-ho. El sentit comú ens diu, però, que Espanya no tardarà gaire a canviar d’opinió. Segurament no rectificarà per voluntat pròpia sinó forçada per les circumstàncies de la política internacional. Al capdavall, la política no es basa en principis sinó que és un joc d’interessos i, per més contundent que sembli, el terme mai també acostuma a tenir data de caducitat. Per això, mai és una paraula que en política s’hauria d’intentar evitar. Els socialistes, i qui diu els socialistes diu qualsevol força política, d’això en saben molt. “Mai pactarem amb aquells”, i al cap de quatre dies ja havien pactat l’aplicació de l’article 155. “Mai votarem a Rajoy com a president”, i al cap de quatre dies Rajoy era el president. “Mai ens manifestarem amb els fatxes”, i al cap de quatre dies, ahir mateix, compartien la capçalera d’una manifestació. En política, mai no va més enllà de les 24 hores següents, que és una manera de donar a entendre que el terme mai també té data de caducitat.

Què volen aquesta gent?

Fa cinquanta anys Maria del Mar Bonet va compondre una cançó que porta per títol “Què volen aquesta gent?”, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima, com a denúncia de la repressió política franquista. Ha passat mig segle i tornem a estar al mateix lloc. Llavors “aquesta gent” eren, i tornen a ser ara, els poders de l’estat, todos a una, que s’han conjurat contra Catalunya i els catalans. A por ellos! Volen destruir el país, volen transformar Catalunya en una Región de Murcia qualsevol, amb tot el respecte pels murcians. Volen destruir la llengua i la cultura catalanes, com feien mig segle enrere i han intentat fer sempre. No admeten la diversitat, sempre intenten aixafar-la.

Aquesta cançó va estar prohibida, de la mateixa manera que ara també es prohibeixen cançons, llibres, xarxes socials, obres d’art, etc. Llavors es ficava la gent a la presó per les seves idees, i ara passa exactament el mateix. Ara també tenim exiliats i presos polítics. La separació de poders, si és que alguna vegada havia existit, ha passat a millor vida. Els ministres, alts càrrecs i la premsa afí, que és quasi tota, ens anticipen grollerament i amb molta antelació les resolucions que dictaran els jutges. On és la separació de poders? Aquí segur que no. I aquesta genteta encara diu que Espanya és una democràcia.

I tot i això hi ha gent, genteta en dic jo, que ho considera acceptable o, si més no, dóna per bons els abusos de l’estat per tal de preservar el que per a ells és una fita superior a qualsevol altre, la sacrosanta unidad de la patria. Amb aquest objectiu pervers estan destruint la convivència i la democràcia. Ens volen rendits, ens volen agenollats, ens volen empresonats. Si ho poguessin fer, empresonarien a la meitat dels catalans, però no tenen lloc per encabir-nos a tots. Què volen aquesta gent? Destruir-nos. Si no reaccionem ara, haurem perdut, i després de tots els esforços de molta gent que s’han fet en els últims anys, seria molt lamentable. I tots en seríem culpables, uns per acció, i altres per omissió. Polítics, el poble us passarà per sobre!

Ser espanyol és obligatori?

Escoltant a segons qui semblaria que ser espanyol és una obligació divina de la que no te’n pots escapar encara que no te’n sentis. Et diuen que si has nascut aquí, només tens l’opció de ser espanyol, i no pots aspirar a ser una altra cosa que et convingui més. Quan dic nascut aquí, vull dir a Catalunya; altres, quan et diuen que has nascut aquí, només tenen al cap l’España Una Grande y Libre. Per mi, Espanya només és un passaport i un recaptador d’impostos que després es distribueixen d’una manera totalment arbitrària i injusta, i un país on no es respecten les seves diverses llengües, cultures i altres particularitats. Res més, això és Espanya segons el meu particular punt de vista. Doncs bé, no us costarà d’entendre que amb aquesta perspectiva tan pobra s’ha de ser molt poc exigent per conformar-se a ser espanyol. Jo, la veritat, tot i viatjar amb passaport espanyol, fa anys que no me’n sento, i espero que més aviat que tard podré viatjar amb un passaport emès per les autoritats del meu país: Catalunya. Ep!, dit amb tota la simpatia cap als meus veïns de l’oest, als quals respecto que se sentin molt espanyols, però els demano que no m’obliguin a mi a ser-ho. No hi ha més opcions, a Catalunya hem de votar si ens quedem o marxem. I com més aviat ho fem, millor.

En defensa del capitalisme

Quan has viatjat pel món i veus que fins i tot els països nominalment comunistes com la Xina defensen el sistema capitalista i les lleis del mercat t’adones que grinyolen algunes coses que sempre ens havien explicat sobre els diferents models de societat, i que cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. Defenso el capitalisme per exclusió, en el sentit que ja fa molt temps vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és el sistema menys dolent per organitzar el funcionament de la societat d’una manera raonable i respectant els drets de les persones. Així, mentre ningú demostri amb dades fiables i contrastables que l’anticapitalisme ha donat uns bons resultats econòmics i socials en algun país del món, jo seguiré optant per defensar el capitalisme com a model de societat. Si voleu, hi podem afegir adjectius i tot el que comporten aquests adjectius: capitalisme social, capitalisme amb visió humana, o capitalisme amb tots els matisos i controls que es considerin convenients per tal d’evitar abusos. En aquesta línia, rebutjo qualsevol propaganda, convocatòria de mobilització o reivindicació del tipus que sigui que inclogui unes suposades bondats de l’anticapitalisme que fins ara no s’han demostrat mai enlloc. Defensar l’anticapitalisme, en definitiva, és un error que va en contra dels interessos majoritaris de la nostra societat.

Presos polítics i llibertat d’expressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.850 de La Veu de l'Anoia)

Fa uns dies el president del Parlament va ser convidat a dir unes paraules en un acte de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en la diada del seu patró. Una part del discurs de Roger Torrent no va acabar d’agradar a tothom. Alguns s’esperaven unes paraules amables i sense endinsar-se en els problemes de la professió, i es van sorprendre en sentir unes quantes veritats descarnades, expressades amb molta correcció, sobre el defectuós funcionament del sistema judicial espanyol. Torrent es va referir també a les contínues interferències, que ja no es dissimulen, entre la política i la justícia.

Alguns personatges (advocats, jutges i fiscals) es van enfadar tant que es van aixecar i van marxar ostentosament de la sala a mig discurs. Ep!, hi tenien tot el dret, el mateix dret que Torrent tenia de dir tot allò que molts pensem però que es veu que no és políticament correcte dir en segons quins llocs i en segons quines circumstàncies. Doncs mireu, què voleu que us digui, trobo que Torrent va estar molt encertat. Tristament, avui en dia a Espanya hi ha presos polítics, o ostatges de l’estat, si voleu, i es dóna la circumstància que alguns dels empresonats són diputats electes que el president del Parlament té l’obligació de defensar.

A Espanya cada dia hi ha més gent que posa en dubte la separació de poders i la independència judicial. Ho diuen molts professionals de l’advocacia i entitats de reconegut prestigi, tant d’aquí com de l’estranger. Espanya no és —encara— una dictadura, però la qualitat de la seva democràcia té moltes mancances. Si seguim pel camí de les interferències polítiques en el món judicial potser aviat ja ni tan sols podrem publicar i llegir articles com aquest que esteu llegint. La llibertat d’expressió és un dels pilars de la democràcia i ningú no l’ha de qüestionar, ni els polítics, ni els jutges i fiscals, ni els policies.

Amb posterioritat a aquests fets, la degana del col·legi, Maria Eugènia Gay, va emetre una nota en la qual tractava de treure ferro a l’incident de què va ser ella també, per cert, protagonista. Si us interessa llegir-la, la trobareu a la web del col·legi. El fet és que la degana va renyar públicament i de manera ostentosa, davant de tothom, la segona autoritat de Catalunya, perquè no li van agradar les seves paraules, com si no li reconegués el dret a la llibertat d’expressió. Però, en la seva nota, la degana es va oblidar de demanar disculpes públiques a Torrent per haver-lo renyat en públic; la nota va quedar coixa.

Marejant la investidura

El número 1 de la llista independentista més votada, Carles Puigdemont, no pot ser perquè es troba a l’exili i tothom sap que, si torna, serà immediatament engarjolat. El número 2 de la llista, Jordi Sánchez, sembla que tampoc podrà ser perquè, tot i ser també una persona innocent, es troba injustament empresonat. Aquests impediments perquè els polítics elegits pel poble puguin sotmetre’s a la sessió d’investidura depenen d’un jutge que tot fa pensar que fa i desfà seguint interessos polítics, i només cal llegir-se les seves interlocutòries judicials per constatar-ho.

Parlem clar, a manca de delictes, aquí es persegueixen idees, i a les interlocutòries que deia abans em remeto. En el fons, el que voldrien a Madrid és que el president de Catalunya fos escollit per ells mateixos i no per les persones que vam votar a les eleccions del 21 de desembre. Així que ara tenim dues vies: oblidar-nos de la dignitat i permetre que Madrid decideixi qui ha de presidir Catalunya o plantar-nos i forçar la convocatòria d’unes noves eleccions. La meva opció és mantenir la dignitat i tornar a votar totes les vegades que facin falta.

No val l’amenaça que mentre no hi hagi un govern no es retirarà l’article 155. Un govern, no ho oblidem, que hauria de tenir el vistiplau de les autoritats espanyoles. Amb govern o sense, Catalunya seguirà intervinguda de facto, encara que formalment es retirés el 155. Madrid ha après la lliçó, i hem d’acceptar que l’autonomia que teníem no tornarà mai més. I si algun dia s’acceptés reformar la constitució, seria en un sentit clarament regressiu. Així que, si no volem abaixar el cap, el camí que ens queda només és un: seguir treballant per l’aposta de marxar però, això sí, fer-ho amb més intel·ligència.

Des del respecte per la vaga de dijous

Voleu dir que la solució al problema social de les dones és fer una vaga de dones, instaurar el dia de les dones, donar la medalla de la dona (això ho fan cada any a Sarrià), i altres actes per l’estil que l’única cosa que fan és consolidar, amb gestos que no porten enlloc, una clara injustícia social contra la qual diuen lluitar? Voleu dir que aquest és el camí cap a la no discriminació i la normalitat de les dones a la societat? No seria molt millor que totes aquestes entitats que convoquen la vaga de dijous i diuen defensar tant a les dones comencessin donant exemples pràctics com, posem per cas, juntes directives paritàries, cosa que ara no es dóna gairebé mai? Si aquesta societat no ens agrada, i sóc dels que considero que és manifestament millorable, per què no comencem per endreçar casa nostra? Per què no donem exemples pràctics i efectius a aquells que, sense dir-ho, en el fons es resisteixen als canvis i pensen que amb una vaga, una diada o una medalleta a l’any ja fan el fet? Ep, dit amb tot el respecte cap a les persones que dijous optaran per fer vaga. El que intento dir és que amb la vaga no n’hi ha ni per començar, i alguns ens la venen com si fos la vareta màgica imprescindible per resoldre un dels problemes greus que té la nostra societat.

El pecat del cònsol

A petició de les autoritats espanyoles el cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona ha estat cessat pel govern finlandès. Res a dir sobre el procediment, que és el correcte i d’acord amb la normativa internacional vigent. El pecat del cònsol va ser que va convidar a un sopar informal del cos consular de Barcelona a una alcaldessa de les que porten el llacet groc. Quan Espanya se’n va assabentar va exigir als finlandesos que cessessin el cònsol, i Finlàndia no va tenir més remei que fer-ho. Amb astracanades com aquesta Espanya està disposada a fer el ridícul totes les vegades que calguin. De victòria en victòria fins a la derrota final.

Puigdemont o noves eleccions

Carles Puigdemont tindria els vots necessaris per continuar sent el President de la Generalitat però, per motius obvis, de moment no pot tornar, i les autoritats espanyoles diuen que si no torna, no podrà ser investit president. I encara que no ho diguin és obvi que si tornés, tampoc ho podria ser perquè seria immediatament engarjolat a fi i efecte d’augmentar la nòmina dels presos polítics catalans.

S’ha dit que una alternativa a Puigdemont podria ser Jordi Sánchez, però està empresonat i el jutge difícilment li donarà permís per sotmetre’s a la sessió d’investidura, i menys encara per poder exercir el càrrec amb total llibertat. Per altra banda les autoritats espanyoles ens diuen que altres diputats electes tampoc poden optar al càrrec perquè poden ser inhabilitats en qualsevol moment. Quan parlo d’autoritats hi incloc ministres, fiscals, jutges i parlamentaris, ja que només els molt fanàtics d’aquest govern i els defensors del 155 es creuen que a Espanya hi hagi separació de poders.

En definitiva, semblaria que el nom del pròxim president de la Generalitat hagués de dependre de l’aprovació prèvia de les autoritats espanyoles, o que fossin elles les que triessin directament la persona que ha d’exercir el càrrec. I ni que només sigui per dignitat, això no es pot admetre de cap manera. Per tant, si no es troba la fórmula per fer possible que Puigdemont sigui investit, s’ha de tornar a votar, i fer-ho tantes vegades com sigui necessari. Puigdemont o noves eleccions, i Madrid ha d’entendre que d’aquí no ens mourem. Si ara ens arronséssim, hauríem perdut.

Un besamans no consumat

Ahir al vespre, al Palau de la Música de Barcelona, diverses autoritats catalanes es van negar a participar en un besamans en honor d’un personatge espanyol que es dedica a la política però que, curiosament, no ha votat mai ningú. De fet, el nostre personatge és el nét polític del dictador Franco el qual, l’any 1969, va decidir pel seu compte i risc que el seu successor seria el pare de la persona protagonista del besamans d’ahir. I com que en aquella família els càrrecs es passen de pares a fills, quan el pare, fill polític del dictador, es va retirar, li va passar el càrrec al personatge que dèiem abans, és a dir, el nét polític del dictador. Sense entrar en més consideracions i sent aquest el context del besamans no consumat d’ahir, només se m’acut afirmar que saludar amb simpatia el gest de les autoritats que es van negar a participar-hi és una opció gens menyspreable i plena de sentit comú.

Comprar el silenci

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de febrer de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.848 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha persones que no suporten que ningú els porti la contrària. Consideren que allò que ells pensen és l’única veritat acceptable, i qualsevol posicionament contrari pensen que s’ha de tallar de soca-rel. Aquesta és la seva filosofia, es dediquin al que es dediquin. Així, poden ser persones que es dediquin a la política o a qualsevol altra activitat professional, però el seu modus operandi passa per la criminalització del pensament discrepant. Si disposen de mitjans per silenciar la discrepància, intenten anul·lar-la. Són aquella mena de persones tan extremadament orgulloses que no s’adonen que una de les gràcies de la vida és la discrepància educada.

Després de rebre diverses crítiques, la majoria justificades, per part del seu successor a la direcció de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha optat per tirar pel dret i comprar el seu silenci. Ja diuen que mort el gos, morta la ràbia, i veurem si aquesta operació també es tradueix en la desaparició de més crítiques de la PAH cap a l’alcaldessa. Hi ha, però, un petit detall. La compra del silenci de Carlos Macías no s’ha fet amb el patrimoni particular de Colau —si fos així, jo no hi tindria res a objectar— sinó amb fons públics.

Als barcelonins aquesta operació ens costarà més de cinquanta mil euros l’any, si bé des dels comuns ens intenten convèncer que ens costarà menys per allò del codi ètic que es van treure de la màniga quan van accedir al govern de la ciutat i van perdre la votació sobre la reducció de salaris. Però la diferència de costos, si és que n’hi ha, resulta impossible d’establir, perquè no es poden comparar sous bruts (51.298,94 euros l’any és el salari oficial de Macías com a nou assessor de Colau) amb sous nets (2.000 euros al mes). Quan es comparen sous bruts amb sous nets hem de tenir clar que se’ns intenta manipular, i aquesta és una pràctica habitual de molts governants.

El treballador Macías pot optar per augmentar la deducció de l’IRPF en la seva nòmina mensual, i a ningú se li escapa que, si t’han deduït més del compte, ho recuperes al juny de l’any següent quan passes comptes amb Hisenda. Parlant en plata, no seria incompatible cobrar 2.000 euros nets mensuals per catorze pagues amb tenir uns ingressos bruts anuals de 51.298,94 euros l’any. Que des de l’alcaldia s’intenti comprar els silencis dels crítics és un fet força habitual que els ciutadans no podem evitar, però demanar que no ens prenguin per rucs és una aspiració més que raonable.

Desimmersió lingüística?

Les persones expertes en el sistema educatiu català coincideixen a afirmar que els resultats de dècades d’immersió lingüística a Catalunya són força bons. Però hi ha un partit polític que hi està en contra, un partit que és irrellevant a Catalunya: té 4 diputats de 135, i un alcalde de 948. Hi ha, també, el partit-crossa que li dóna suport: té bastants més diputats, però d’alcalde no en té cap, i això ja ens dóna una idea de la seva implantació al territori. Van acompanyats d’un sindicat absolutament minoritari i una associació civil que fa molt soroll mediàtic però que amb prou feines arriba al centenar de socis. I sense ser un expert en el sistema educatiu, que no ho sóc, el sentit comú em diu que quan una cosa funciona bé el millor que es pot fer és no tocar-la.

Doncs bé, aprofitant la vigència de l’article 155, populares i ciudadanos —i alguns socialistes— s’han proposat eliminar la immersió lingüística de les aules de l’escola pública, és a dir, introduir a Catalunya un nou problema, com si ja no en tinguéssim suficients. D’arguments i estudis tècnics per mantenir el sistema n’hi ha molts, i no hi entraré. Però una cosa sí que vull dir: no és que es vulguin carregar el sistema educatiu vigent a Catalunya, que també, sinó que es volen carregar el país, i saben que carregant-se la llengua ho tindrien més fàcil. Objectiu? Transformar Catalunya en una autonomia descafeïnada més d’Espanya, com La Rioja o Murcia. Se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

Aquesta modificació que es vol introduir en el nostre sistema educatiu és profundament anticatalana, ja que la majoria dels catalans, nascuts aquí o a fora, no la volen. Resultats electorals canten. No s’ha de permetre que uns polítics monolingües —la majoria dels que propugnen aquesta mesura forassenyada ho són— es carreguin una de les coses que a Catalunya ha funcionat la mar de bé des que es va implantar amb el suport polític de la majoria absoluta del nostre Parlament. Aquesta és una línia vermella que no s’ha de traspassar, i si cal fer una gran vaga del sector, com es va fer a ses illes, es fa.

La CUP i Mireia Boya

Ideològicament em situo a l’extrem oposat de la CUP, no tinc cap mena de coincidència política ni econòmica amb aquesta gent. Em declaro liberal quan ells es consideren antiliberals, sóc defensor del sistema capitalista —amb tots els controls que calguin— i ells es declaren furibundament anticapitalistes. No m’agrada gens el control de l’administració pública sobre el ciutadà i sóc absolutament partidari de la iniciativa privada per davant de la gestió pública en tots els àmbits de la vida. No pas per caprici sinó perquè l’experiència em diu que les nostres coses funcionen molt millor si les gestionem nosaltres que si deixem que ho facin uns polítics o uns funcionaris en nom nostre. En definitiva, sóc als antípodes de la CUP i d’altres partits d’ideologia similar.

Dit tot això, dic també chapeau! a Mireia Boya, exdiputada de la CUP, per la seva valentia en plantar cara a la justícia espanyola, i per dir les coses pel seu nom, clarament, tal com les veu ella i no com a les autoritats espanyoles els agradaria escoltar. Res de demanar perdó. Perdó, per a què? Abans d’anar a declarar Boya va dir en públic que, si l’empresonaven, era conscient que no sortiria de la garjola en molt temps, i amb això ens va demostrar la seva valentia i la seva dignitat. Sortosament Boya segueix en llibertat, i potser servirà d’exemple a altres polítics que aviat passaran pel mateix tràngol d’haver de declarar davant el jutge amb l’amenaça, sempre present, d’enviar-los a la presó a fer companyia als presos polítics que ja fa mesos que hi són sense motiu. Per això alguns diem que, més que presos, són hostatges.

Feta la llei, feta la trampa

Els que més s’omplen la boca amb una defensa aferrissada de la Constitución Española acostumen a ser els primers a buscar excuses i subterfugis per rebregar-la al seu gust i eludir-ne el compliment quan els interessa. D’exemples en tenim a dojo i, en aquest sentit, amb la intervenció de les institucions catalanes via article 155 les institucions espanyoles s’han cobert de glòria incomplint repetidament la seva Carta Magna. Algun dia un tribunal de fora d’Espanya ho confirmarà i, com ja ha passat moltes vegades, Espanya tornarà a quedar internacionalment en evidència.

La Constitución Española prohibeix clarament la pena de cadena perpètua, però els partidaris d’aquesta pena es van treure de la màniga una figura anomenada presó permanent revisable, que ve a ser el mateix. És a dir, com que volen que determinats delictes es castiguin amb presó fins a la mort del reclús però, constitucionalment, això no és possible fer-ho, li van canviar el nom, i en comptes de cadena perpètua ara en diuen presó permanent revisable. Els efectes pràctics són exactament els mateixos. Feta la llei, feta la trampa, una pràctica molt estesa a l’Europa del Sud.

Els mentiders i els coixos

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de febrer de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.846 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que s’agafa abans un mentider que un coix. No cal dir que un coix no té cap culpa de ser-ho, i es mereix tota la solidaritat dels que tenim la sort de caminar sense dificultats perquè, més endavant, vés a saber què ens trobarem nosaltres mateixos. Ara bé, un mentider, o una mentidera, es mereix tots els retrets de la societat, i més encara quan es tracta de persones a les quals els ciutadans els paguem un sou públic més que generós. Mentir és molt lleig, t’ho miris com t’ho miris. Abans de mentir, sempre val més callar. Allò de la mentida pietosa que alguns defensen per justificar segons què no ho he entès mai. Digues la veritat o calla, però no menteixis, perquè s’agafa abans un mentider que un coix i, al final, t’acabaran enxampant.

No han passat ni quinze dies i ja s’ha fet públic que la nova jutgessa espanyola del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va mentir en el currículum que va presentar per optar a ocupar la plaça, atribuint-se falsament tasques que no havia fet mai i la redacció de diversos documents. S’agafa abans un mentider que un coix, i aquesta senyora no sembla pas que coixegi. Parlo de coixejar físicament, que coixejar de principis és una altra cosa. Cal recordar que el seu contrincant, que optava a la mateixa plaça, va quedar eliminat, també, per mentider, ja que el seu nivell d’anglès no anava massa més enllà del “my tailor is rich”, quan ell presumia, i així ho va fer constar en el currículum, d’un bon nivell d’anglès. El coneixement d’una llengua estrangera s’ha d’acreditar entenent-la i parlant-la; no és com el valor, que a la “Cartilla del Servicio Militar” espanyol es deia —no sé si encara passa— que “el valor se le supone”. El fet és que quan aquest personatge era davant del jurat i va dir que no entenia què li preguntaven, en anglès, va demanar que li fessin les preguntes en espanyol. El tip de riure que es devien fer els membres del tribunal del candidat a jutge encara deu ressonar.

Cal no oblidar que aquests personatges pretenien representar el seu país en una institució internacional de prestigi. I després alguns encara s’omplen la boca amb la marca España i altres expansions patriòtiques per l’estil. Amb els molts casos de corrupció d’aquest país passa el mateix. A banda de la corrupció pecuniària, tot es basa en la mentida. Per intentar tapar-ne una, de mentida, se n’han de dir tres de noves, i així fins que, al final, ja no recordes què has dit, i t’acaben enxampant. I és que per mentir, a més, s’ha de tenir memòria.

Xerrar sense dir res

Hi ha persones que, quan han de parlar en públic, estan més pendents d’escoltar-se a si mateixes que de transmetre a la seva audiència un missatge clar i sense barroquismes innecessaris. Fa uns dies vaig assistir a una reunió d’una associació del meu barri i vaig constatar, un cop més, que hi ha persones que són capaces d’estar xerrant una estona sense dir gairebé res. No cal dir de quina entitat es tracta perquè, a banda d’aquest simpàtic comentari puntual, considero que a Sarrià fan una bona tasca, i la dedicació voluntària dels membres de la seva junta és molt d’agrair. Però, al meu entendre, bastir una reunió de socis amb paraules i frases que políticament potser estan molt de moda però que sonen buides de contingut no aporta res a l’audiència. Utilitzar tòpics gastats i repetir obvietats no porta enlloc. Ara bé, en veure que el gruix dels assistents, al final, aplaudia amb un aparent convenciment, vaig pensar que potser sóc massa exigent. Més tard, però, vaig poder comprovar que no era pas l’únic que havia tingut aquella sensació. Així, vaig poder constatar que la meva opinió era compartida per altres assistents que feien comentaris similars. Sigui com sigui, cada dia tinc més clar que per evitar que la gent s’enfadi potser no convé ser excessivament exigent. La societat és com és i, encara que jo no comparteixi aquesta manera de fer, i d’aquí el meu comentari d’avui, per a alguns potser la posició més còmoda és simular que tot els està bé.

Crítiques improcedents

Sovint s’intenta criticar algú per la via de desqualificar el seu pare. Dissabte passat, en un programa de la màxima audiència de TV3, es va intentar criticar Arrimadas pel que ha sigut o ha fet el seu pare. Però si hem de criticar els polítics no pel que fan sinó pel que fan o han fet els seus pares crec que ens equivoquem. Quina responsabilitat té Arrimadas sobre les activitats del seu pare? Cap ni una. En canvi, els motius per criticar políticament Arrimadas i els seus ciudadanos són justificadíssims. Per què, doncs, en comptes de criticar-la directament a ella alguns opten per la via de desqualificar el seu pare? No té cap sentit, i és que, a més a més, mentre es desqualifica el pare se la deixa de criticar a ella, i de motius per fer-ho en sobren. Proposo, doncs, que deixem el senyor Arrimadas en pau, que de la seva actuació la filla no en té cap culpa. I per esvair qualsevol dubte, ho dic des dels antípodes d’Inés Arrimadas, una de les polítiques més nefastes de l’arc parlamentari català.

L’Espanya que ens venen

Toisón de oro per a la filla aprofitant l’aniversari reial. Visita a Davos que no tocava, atribuint-se una representació governamental que no tenia, ja que allà hi van caps de govern i ministres; els únics caps d’estat que hi prediquen són els de les dictadures. Reportatge ensucrat en excés, i ridícul d’allò més, sobre la vida privada d’aquesta família; sembla mentida que no hi hagi ningú que els hagi assessorat sobre la no conveniència d’emetre’l.

Si d’aquí passem al gobierno, presidit per eme punto Rajoy, la cosa no millora gens. Veiem com, per exemple, ahir mateix els ministres ja s’anticipaven a les sentències judicials. A Madrid ja tothom sap quants anys de presó esperen als independentistes catalans; i als jutges, pel que sembla, els toca obeir. En el tema de Catalunya tothom té clar que els tres poders estatals i els poders accessoris (policia, mitjans de comunicació, grans empreses, Ibex 35, etc.) van todos a una.

També tenen els seus tentacles a Catalunya. Una fundació principesca a Girona que té poques simpaties entre la població, de la mateixa manera que ha estat declarat persona non grata el seu titular, nét polític del dictador Franco. Un virrei català amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona i residència oficial, que també paguem entre tots, al barri de Pedralbes. A Catalunya tenim gent de tota mena. Un virrei català per supervisar les feines brutes ordenades pels seus senyoritos de Madrid. Per exemple, atonyinar-nos l’1 d’octubre.

Es podrien posar més exemples però amb aquests ja són suficients. Aquesta és l’Espanya que alguns pretenen que els catalans abracin i la considerin seva. És ben cert que de persones masoquistes se’n troben a tot arreu, també a Catalunya. Però si parlem de la voluntat de la majoria dels catalans, ni que només sigui per demostrar una mínima dignitat, no se’n sortiran. Ho repeteixo un cop més: Catalunya acabarà caient de l’arbre espanyol com una fruita madura.

No ens ho podem permetre

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya no ens podem permetre que es torni a repetir. El món unionista (Cs, PP i PSOE) comet molts errors, i ja ens va bé que els cometi, però els independentistes no ens podem permetre entrar en el mateix joc infantil de cometre errors de principiant. Ahir va semblar que les forces polítiques del món independentista anaven cadascuna pel seu compte, i semblava que actuessin més en clau de partit i curt terminisme que en clau de país i futur. I això no pot ser. Els errors aliens, que són molts, ens ajuden, a condició que no caiguem en l’error de fer el mateix que els nostres adversaris. Com a ciutadà només demano als setanta representants polítics de l’àmbit independentisme que el sacramental d’ahir al Parlament no es torni a repetir. No ens ho podem permetre, i els ciutadans que els hem votat no ens ho mereixem. Gràcies.

Demà és el dia clau

Demà, dimarts 30 de gener, és el dia clau. Els 135 representants polítics de Catalunya han de decidir si mantenen la dignitat o la deixen de banda i fan el que Espanya pretén que facin. Els diputats del Parlament han de votar qui serà el president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les opcions independentistes disposen de la majoria absoluta del Parlament, les interferències del govern espanyol i l’administració judicial intenten evitar que Carles Puigdemont sigui restituït com a 130 President de la Generalitat. No s’hi val a fer trampa i exigir que hi hagi un candidat alternatiu. De candidat només n’hi pot haver un, i es diu Puigdemont.

No hem de permetre que Madrid, Madrid com a concepte, decideixi qui ha d’estar al capdavant de la Generalitat. Això ja es va votar el dia 21 de desembre i van sortir els resultats electorals que van sortir. Si demà, per culpa de les interferències espanyoles, no és possible la investidura de Puigdemont, al meu entendre s’hauria de bloquejar aquest procés fins que sigui possible aplicar els resultats electorals. L’amenaça espanyola que l’article 155 seguirà vigent no ens ha de fer canviar d’opinió, ja que amb 155 o sense tothom sap que Catalunya seguirà intervinguda via finances fins que Espanya vulgui.

S’ha de transmetre el missatge contundent que de president només n’hi pot haver un, i aquest és el que han votat la majoria dels catalans independentistes que disposen de la majoria absoluta al Parlament. Tot el que no sigui aplicar la via democràtica ni s’hauria de tenir en compte. Esperem, doncs, que demà els setanta diputats independentistes no s’arronsin i actuïn amb dignitat.

Partit Nacional Català

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.844 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que, més d’hora que tard, acabarà sorgint una gran confluència política en forma d’una única oferta electoral independentista, formada per gent de dretes, d’esquerres, liberals, etc. L’objectiu coincident i gairebé únic hauria de ser la visualització d’un únic espai polític que agrupés TOTES les sensibilitats independentistes de l’actual oferta política. Penso en una mena de Partit Nacional Català, amb aquesta denominació o amb una altra, emmirallat en el model escocès, i que tingués com a objectiu la via catalana cap a la independència. No estic suggerint una coalició electoral tradicional, del tipus Junts pel Sí o similar, amb quotes prefixades de poder entre, posem per cas, Esquerra, Convergència i la CUP, sinó que parlo d’un partit de nova factura i sense compromisos ideològics previs amb els uns i els altres.

No s’haurien de descartar renúncies entre els actuals dirigents polítics, ja que no tots els pesos pesants dels actuals partits independentistes acceptarien formar part d’unes llistes electorals ideològicament molt transversals. L’objectiu de la nova formació hauria de ser l’assoliment d’una Catalunya independent amb una àmplia base social que li donés suport, i tot plegat sota un lideratge únic del màxim prestigi social. Un cop assolida la independència, caldria oblidar-se d’aquest instrument temporal i tornar a les convocatòries electorals tradicionals, amb les opcions polítiques diverses enfrontades entre si pels seus diferents plantejaments ideològics.

Aquesta opció requeriria de sacrificis personals entre els polítics actualment en actiu, i no hi haurien de cabre els afanys de protagonisme tan habituals en la política tradicional. Les persones que hi participessin haurien d’oblidar-se de moltes de les coses que s’han fet fins ara i ser conscients que estarien fent un servei al país de manera temporal fins a l’assoliment de la independència, fent una tasca que potser seria poc reconeguda per la ciutadania. Els actuals dirigents polítics haurien d’optar entre ser generosos i formar part de la pinya o anar-se’n cap a casa. Repeteixo, no hi haurien d’haver quotes de representació política de les diferents ideologies sinó un únic objectiu comú amb un programa de mínims que hauria d’agrupar TOT el món independentista, i que tothom s’hi sentís còmode. Prèviament caldria fer una gran campanya política explicant a la ciutadania els avantatges d’una Catalunya independent, que són moltes. Si existís aquesta possibilitat molts catalans hi donarien suport.

Tramvies i tramvies

Dissabte es va fer una manifestació per reivindicar la unió dels dos tramvies de Barcelona per la Diagonal. Se’n va fer molta propaganda i, a banda de les xarxes socials, els organitzadors van disposar d’altaveus pagats amb diners públics per donar a conèixer l’acte. L’ajuntament, mig d’amagatotis, també hi va col·laborar, i alguns regidors es van afegir a la marxa. Però la manifestació va ser un veritable fracàs, i el que havia de ser una gran mobilització ciutadana va acabar reduït a la sortida al carrer d’uns pocs centenars de ciutadans, menys de mil segons els mitjans que n’han parlat. Els partits polítics que tenen la representació majoritària del consistori barceloní són contraris a aquest projecte milionari, i la majoria dels ciutadans mai ha donat suport al projecte. Per desbudellar un tram de la Diagonal que, en part, ja va ser renovat durant el mandat anterior, s’ha parlat de més de cent milions d’euros de pressupost com a xifra inicial. Un disbarat.

Paral·lelament, l’ajuntament ha anunciat la desaparició, possiblement definitiva, del Tramvia Blau, tot un emblema barceloní. Aquí els motius són uns altres, i és que Tramvia Blau i turisme van associats, i ja sabem que aquest ajuntament no veu amb bons ulls res que tingui a veure amb el turisme. Intueixo que si aquest tramvia fos a Nou Barris el conservarien, però com que està en una zona on els comuns que ens governen tenen poca clientela, anuncien el tancament i llestos. Això sí, des de l’ajuntament diuen que el Tramvia Blau només estarà uns anys fora de servei. Però vistes les repetides experiències de promeses municipals incomplertes, qui se’ls creu?

Quan l’empleat fa ombra al seu cap

Hi ha persones que no suporten que empleats intel·ligents que estan a les seves ordres els facin la més mínima ombra, potser perquè no volen quedar en evidència davant de tercers. De vegades el cap suggereix a qui li fa ombra que abaixi el perfil i accepti unes noves condicions de treball menys avantatjoses i, si no les accepta, se’l treu de sobre i l’envia a l’atur, fent-li una gran injustícia. En el món de l’empresa, dissortadament, aquestes situacions passen sovint, però no perquè siguin habituals deixen de sorprendre. Fa uns dies ens vam assabentar d’un altre d’aquests episodis. Un periodista radiofònic esportiu del primer grup privat de comunicació amb seu a Barcelona, amb una excel·lent trajectòria professional, s’ha quedat injustament sense feina. Els centenars de missatges de suport que ha rebut el tuit on anunciava amb molta elegància que deixava de col·laborar amb el grup han estat massivament a favor del periodista acomiadat, i això ja diu molt de com poden haver anat les coses. No cal dir que, en aquest cas, qui més hi perd és l’empresa. En el fons a aquest periodista li han fet un favor, ja que aviat trobarà una feina millor de la que tenia i passarà de ser un col·laborador lleial del grup a un competidor. Les empreses haurien de ser més curoses en com tracten els seus col·laboradors, sobretot si, com en el cas que ens ocupa, es tracta de bons professionals i millors persones.

Poli bo, poli dolent

Després de les salvatjades perpetrades l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials espanyoles, la meva confiança en aquestes institucions i els polítics que les governen és entre zero i sota zero. Ahir es va fer públic que Espanya va destinar 87 milions d’euros a atonyinar catalans el dia 1 d’octubre, amb els resultats que tots coneixem. Però com he començat dient, la credibilitat que em mereix tot el que vingui de segons quines persones i institucions és nul·la, i això vol dir, entre altres coses, que estic convençut que el cost total de l’operació va ser molt superior a la xifra reconeguda ara pel ministre espanyol, el qual ha necessitat gairebé quatre mesos per fer-la pública. Tot un símptoma de la dificultat de construir segons quins relats. No me’ls crec i punt.

Ara bé, el missatge de fons que ahir es volia transmetre des d’Espanya és que l’1 d’octubre el paper del poli bo el va fer la policia espanyola per atonyinar-nos, i el paper del poli dolent l’atribueixen als mossos per, segons ells, no haver-nos atonyinat. És el món al revés. Aquesta lectura que fan des de Madrid és perversa, perquè encara que a Catalunya la majoria de gent sap com van anar les coses l’1 d’octubre, a Espanya hi ha una gran ignorància sobre el tema. Però com que Catalunya ja la consideren perduda, és a Espanya on intenten guanyar complicitats a base de mentides. Resumint, la intervenció que va fer ahir el ministre espanyol ben bé podria ser titllada d’un nou episodi de post veritat informativa.

Prescripció a la carta?

De la sentència no ferma —ja s’ha anunciat que es recorrerà al Supremo— del cas Palau de la Música sorprèn especialment no les condemnes sinó una determinada aplicació de la prescripció del delicte que genera l’absolució dels que van pagar i la condemna dels que van cobrar. La corrupció hauria de ser tan greu per qui paga com per qui cobra, i em costa molt d’entendre que per la mateixa operació de pagament/cobrament qui paga quedi lliure i qui cobra quedi condemnat. Segurament aplicant la llei al peu de la lletra ha de ser així però, sense entrar en tecnicismes legals, la lliçó que ens queda a tots és que tu pots corrompre tranquil·lament però no pots ser corromput sense córrer el risc de ser castigat. En aquest sentit, el missatge que, en el cas Palau, es transmet a la societat és difícil d’entendre. Potser el problema és que la llei està mal feta i, si fos així, caldria reformar-la amb urgència, encara que només sigui per evitar que la gent pugui pensar que el sistema protegeix els corruptors.

Manipulacions interessades

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.842 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà s’atribueix a la deriva independentista de Catalunya les causes de tots els nostres mals. Des de Madrid, no només el Madrid geogràfic sinó també el Madrid concepte amb residència a Catalunya, ens transmeten amb gran soroll mediàtic una realitat econòmica poc brillant combinada amb unes pobres expectatives de futur referides a Catalunya, sovint amb dades matusserament manipulades que, poc després, queden desmentides per la realitat. Parlem de la creació de llocs de treball, visites de turistes i ocupació hotelera, venda de béns diversos, exportacions i altres dades econòmiques. Se’ns explica que la causa de tots els nostres mals és el procés independentista, però els portaveus de l’unionisme saben que no és ben bé així. El procés com a origen de tots els mals, aquesta és l’equació que ens transmeten des de Madrid, el Madrid geogràfic i també el Madrid concepte que dèiem abans. Estic pensant en els dirigents de la patronal Foment, els círculos elitistes diversos, els grans grups de comunicació, i també alguns empresaris als quals sembla que els preocupi més la xifra de vendes a Espanya que el futur del país on viuen i hi tenen les seves empreses, com si el seu mercat mental de vendes quedés reduït a la península Ibèrica.

Només han passat quatre mesos i els propagandistes de la causa unionista semblen haver oblidat l’atemptat terrorista del mes d’agost a la Rambla de Barcelona, com si aquell episodi no tingués una influència molt directa en el turisme i en altres sectors de la nostra economia. Tot indica que és un oblit interessat d’aquells que ens volen transmetre el discurs de la por. Allà on hi ha hagut atemptats terroristes pateixen després una certa recessió, i parlo dels països del nostre entorn més proper. Com és que es donen per lògiques les conseqüències negatives posteriors als atemptats ocorreguts en altres països europeus i, en canvi, quan l’atemptat s’ha produït a Catalunya, ens entestem a buscar tres peus al gat? En el cas de l’atemptat de Barcelona la cosa encara és més greu, coneguda la connexió entre els serveis secrets espanyols i l’organitzador d’aquella matança, un tema gravíssim del qual gairebé no es parla. Per cert, tampoc es relaciona la reducció del turisme, suposant que n’hi hagi, amb l’actuació policial de l’1 d’octubre. Vosaltres aniríeu de vacances a un lloc on la policia actua d’una manera tan violenta i desmesurada contra gent pacífica i indefensa que només pretén introduir el seu vot en una urna? La pregunta és retòrica.

Societats acrítiques

Quan el governant accedeix al poder acostuma a tenir tres objectius bàsics: aplicar el seu programa electoral i repetir mandat a la legislatura següent serien els objectius prioritaris, i un tercer objectiu seria crear una societat poc o gens crítica amb les seves decisions. Avui centrarem el comentari en el tercer objectiu, és a dir, el d’una societat acrítica que amb el seu silenci faciliti la vida al governant.

Mantenir una societat acrítica es pot aconseguir mitjançant la violència institucional, situació típica en els règims poc democràtics. Els esdeveniments de l’1 d’octubre a Catalunya en serien un bon exemple, tot i que encara està per veure si amb aquella violència policial extrema contra els ciutadans indefensos que volien introduir la papereta electoral en una urna es va aconseguir l’efecte buscat. Manifesto els meus dubtes al respecte.

Una altra mesura per crear una societat acrítica consisteix a untar pecuniàriament entitats i organitzacions de tota mena. Sovint el governant reparteix les subvencions amb una gran frivolitat i sota uns criteris poc ortodoxos buscant, bàsicament, que el teixit associatiu no faci massa soroll i esdevingui poc o gens crític amb el poder. L’objectiu és intentar crear una societat formada per persones que no es qüestionin les males pràctiques dels seus dirigents polítics, i això és el que passa a casa nostra amb el repartiment de les subvencions. Amb totes les excepcions que calguin, que alguna n’hi haurà, la política de les subvencions públiques crea societats acrítiques.

Governar des de la distància

Des de fa uns mesos Catalunya està governada a distància, des de fora de Catalunya. Molt mal governada, això sí, però no degut precisament a la distància geogràfica que hi ha entre Barcelona i Madrid sinó a factors polítics excepcionals que a ningú se li escapen. Els polítics que ara es qüestionen si el President de Catalunya pot residir temporalment a l’estranger, són els mateixos que ara estan governant Catalunya des de fora de Catalunya, i se suposa que no hi veuen cap inconvenient. Seria oportú, per tant, exigir-los una mica de coherència en els seus arguments. Si ho valorem en hores de distància, governar des de Madrid (a menys de tres hores d’AVE) o des de Brussel·les (a dues hores d’avió) ben poc canvia les coses.

Doncs bé, mantenint uns quants polítics catalans injustament tancats a la presó i forçant-ne uns altres a seguir a l’exili, la justícia espanyola pretén forçar les coses de manera que Catalunya segueixi estant governada des de la distància, en una mena de segona versió de l’article 155, però ara no pas aplicat per Rajoy sinó per un jutge. És evident que Puigdemont no pot tornar a Catalunya i arriscar-se a ser detingut només arribar així que, mentre no canviïn les coses, tot indica que Catalunya seguirà estant governada des de la distància, amb tot el que això comporta. D’aquest entrellat només en sortirem quan el contenciós català arribi al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg el qual, és d’esperar, posarà les institucions espanyoles al lloc que els correspon, com ja ha hagut de fer en cinc ocasions durant l’any 2017.

Seria viable una Catalunya independent?

La pregunta és retòrica, ja que tots els experts admeten que Catalunya seria perfectament viable com a país independent. No en conec cap, sigui independentista o no ho sigui, que afirmi el contrari. Però si ens creiem els defensors d’uns teòrics grans avantatges que té ara Catalunya com a part d’Espanya, un pot arribar a la conclusió, equivocada, que una Catalunya independent no seria econòmicament ni políticament viable. El problema és que els grans avantatges de formar part d’Espanya mai se’ns especifiquen, i hi poso tots els dubtes sobre la seva existència. De fet, jo no en sé veure cap, i quan dic cap vull dir cap ni un. En canvi, tots tenim present un munt d’inconvenients associats a formar-ne part, començant pel maltractament institucional de la nostra llengua i cultura pròpies. Des de la metròpoli ens amenacen amb tantes conseqüències negatives si marxem que al final algú pot córrer el risc de dubtar sobre les nostres pròpies capacitats. Però, amb les dades a la mà i els informes dels experts, una Catalunya independent seria perfectament viable. Dit amb altres paraules, els catalans no necessitem cap mena d’ajut de la metròpoli. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que Espanya ajudi Catalunya, i no al revés. Però això ja seria un altre debat.

Som on érem

Es va acabar l’any 2017 amb la notícia que les autoritats estatals van decidir que les forces policials de repressió i ocupació enviades fa més de tres mesos a Catalunya tornessin a les seves bases espanyoles. Aquesta operació ha costat dotzenes de milions d’euros, però la xifra exacta tardarem a saber-la perquè ha estat declarada secret d’estat. No cal dir que l’objectiu que tenien les autoritats espanyoles amb aquesta demostració desmesurada de força i violència gratuïta no ha servit absolutament de res, però l’actuació policial de l’1 d’octubre contra persones innocents els catalans no l’oblidarem mai. Tampoc l’oblidaran els catalans no independentistes. Al final, però, s’han repetit els mateixos resultats electorals, i la realitat és que la meitat dels votants d’aquest país segueix sent independentista. Així que som on érem, però ara els catalans independentistes encara tenim més motius per estar emprenyats amb la metròpoli. Ignoro quina serà l’oferta que farà Espanya a les autoritats catalanes per rebaixar la tensió, sense excloure que segurament no en farà cap, com no n’ha fet cap en els últims anys. L’única cosa segura, però, és que el moviment independentista seguirà existint i es continuarà enfortint, i més d’hora que tard, si els catalans ho volen, Catalunya esdevindrà un estat independent al marge del que diguin les lleis espanyoles. Una llei, per més important que sigui, no pot anar mai contra la voluntat majoritària d’un poble.