Mort el gos... morta la ràbia?

(Il·lustració: CNN México)

El primer ministre de Turquia, oblidant-se que tot sovint manifesta que vol que el seu país entri a formar part de la Unió Europea, ha prohibit que els turcs utilitzin la xarxa social twitter, una prohibició que ha estat unànimement criticada, fins i tot pel president del país. L’objectiu de la mesura és intentar aturar unes acusacions de corrupció canalitzades via twitter i que, pel que sembla, són més que merescudes.

El govern espanyol, amb la complicitat dels seus tribunals de justícia, intenta prohibir per terra, mar i aire la immersió lingüística a les escoles catalanes unànimement aprovada pel Parlament. L’objectiu no declarat és carregar-se la nostra llengua com a pas previ a carregar-se Catalunya tal com l’entenem i volem la majoria dels catalans. I no exagero gens, simplement dic les coses pel seu nom i, qui tingui dubtes, que miri què passa amb el català a Balears i València.

En aquests casos i en molts altres que hi podríem afegir hi ha sempre un fet coincident. Els prohibicionistes pensen (pensen?) que, prohibint-ho, desapareixerà allò que els molesta. Però segur que és així? Mort el gos... morta la ràbia? Algú pensa que els turcs deixaran de denunciar la corrupció del seu primer ministre? Algú pensa que els catalans es rendiran? Aquestes prohibicions, que no van enlloc, només demostren la vigència de determinats tics dictatorials que, si més no a casa nostra, semblaven eradicats.

Enquestes, sondeigs i matemàtica creativa

Les enquestes i els sondeigs d’opinió són com la plastilina, un material que es pot modular al gust de cadascú. És parteix d’un material bàsic (les respostes recollides de les persones enquestades) però, a partir d’aquí, la manera de cuinar-ho i de presentar-ho al públic ja és tota una altra història. Tot i que, a grans trets, no pots canviar el sentit general de les opinions dels enquestats, és evident que, presentant-les d’una determinada manera, es poden obtenir uns resultats una mica a la carta, més o menys amables segons els gustos particulars i l’opció política del responsable de fer-los públics.

Amb un exemple s’entendrà millor. Partint de les dades de l’enquesta del CEO feta pública fa un parell de dies, els unionistes poden dir que en els darrers quatre mesos han augmentat un 32%, passant del 22 al 29%, mentre que els partidaris de la independència només ho han fet en un 9%, en passar del 55 al 60%. És a dir, en termes percentuals els unionistes han augmentat tres vegades i mitja més que els independentistes. Els independentistes, en canvi, poden presumir que ara ja són un 60% mentre que els unionistes no arriben ni al 30. És igualment cert, aquí considerant no els percentatges sinó les xifres absolutes que, a l’hora de la veritat, són les que compten.

Qui no es consola és perquè no vol però, vist en termes de resultats absoluts, ja fa temps que les enquestes, totes les enquestes que s’han publicat fins ara, les guanyen de lluny els independentistes. Dit d’una altra manera, si les decisions polítiques es prenguessin a partir dels resultats de les enquestes, Catalunya ja seria un estat independent. Però com que no és així, per sortir de dubtes només ens queda una via: oblidar-nos de les enquestes i de la matemàtica creativa i permetre que els catalans votin lliurement per tal de poder comprovar si el que amb tanta claredat diuen les enquestes s’acaba confirmant a les urnes.

Apunts sobre el procés sobiranista (2/2)

(Ve d’aquí)

L’escenari internacional. Per raons òbvies, mirat des de Catalunya resulta positiu que Espanya hagi encarregat la gestió política del conflicte al seu ministre d’Exteriors i no al ministre de l’Interior. Però per les mateixes raons i considerat des d’una òptica unionista, aquesta opció constitueix una relliscada política difícil d’entendre. Deixem-ne constància. Quant a Catalunya, s’ha optat clarament per internacionalitzar el conflicte, i vistos els resultats obtinguts fins ara aquesta ha estat una excel·lent opció. Avui en dia el problema és molt més conegut arreu, i aquesta coneixença internacional és positiva per a Catalunya. Es miri com es miri, cap dirigent polític internacional amb un mínim tarannà democràtic pot jutjar de manera positiva que, sigui amb l’excusa que sigui, Espanya impedeixi a Catalunya l’acte més important d’un sistema democràtic: votar.

La por. La contínua apel·lació d’Espanya al discurs de la por només és la visualització pràctica del pànic que tenen a la possibilitat d’una Catalunya independent. Als governants espanyols una Catalunya independent, que en el nostre context geopolític seria perfectament viable, no els preocupa tant com una Espanya sense Catalunya. Si no tinguessin por no farien el ridícul com estan fent últimament amb amenaces i informes puerils que no es creu ningú, tot i que és de preveure que aquest discurs tan negatiu anirà a més. Des de Catalunya, el discurs de la por s’ha de neutralitzar amb dades. Així, per exemple, quan ens asseguren que els inversors estrangers marxaran, se’ls ha de respondre recordant els anuncis d’importants inversions estrangeres a Catalunya que s’han fet públiques aquests dies: Amazon, Ferrari i H&M.

Conclusió. El conflicte Catalunya-Espanya només es resoldrà votant. Tardarem més o menys i ho farem en el format democràtic que les circumstàncies permetin, però hem de tenir clar que el futur de Catalunya només dependrà de la voluntat política dels catalans democràticament expressada a les urnes. I hem de tenir clar també que, si guanya l’opció independentista, Catalunya esdevindrà, sense cap mena de dubte, un estat independent. D’això se’n diu democràcia.

Apunts sobre el procés sobiranista (1/2)

L’origen. La fase actual del procés sobiranista podríem dir que va començar amb l’esporgada escandalosa del nou estatut aprovat al Parlament per àmplia majoria (2005). Una esporgada que va tenir dues fases clarament diferenciades però, alhora, perfectament coordinades. La primera retallada va ser en clau política i la segona en clau judicial, fins a deixar el text original gairebé irreconeixible. Aquell sainet polític-judicial va ser una demostració més que a l’estat espanyol la separació de poders i la independència judicial són, als efectes pràctics, inexistents. En vista d’aquell escàndol la societat civil, passant per sobre d’uns dirigents polítics que no estaven a l’altura de les circumstàncies, va optar per protestar sortint massivament al carrer. I en això continuem, havent de sortir al carrer periòdicament per mostrar el nostre rebuig i, alhora, esperonar els nostres polítics.

El president. Els catalans. Per més que determinats mitjans de comunicació insisteixin en la deriva sobiranista de Mas, la realitat és que aquesta deriva té el seu origen en una societat catalana, molt transversal en tots els sentits, i molt tipa del maltractament que rep dels successius governs espanyols. Una societat que cada dia que passa està més convençuda que seguir com fins ara ens aboca a un suïcidi polític com a nació. L’any 2012 el president Mas va saber llegir la nova realitat sociològica del país. Mas, que fins llavors no s’havia significat com a independentista, va optar per atendre les demandes d’una bona part de la població catalana de sotmetre el futur de Catalunya a les urnes i, des del govern, liderar el procés.

Els diners. El conflicte Cataluya-Espanya no és només fiscal, que també, sinó que, bàsicament, deriva del fet d’estar en joc la dignitat d’un poble. No cal detallar les contínues provocacions que tots tenim al cap en temes de justícia, cultura, llengua i menyspreances i greuges de tota mena. I com que no és només un tema de diners, el conflicte no es desactivarà amb propines fiscals, per generoses que siguin. Així, és perdre el temps plantejar des de Catalunya alternatives dineràries en forma de terceres vies, pactes fiscals i altres opcions que, a més a més, no depenen de nosaltres sinó d’una metròpoli que ja ens ha dit per activa i per passiva que no està disposada a moure res.

(Continuarà demà)

Somniar encara surt de franc

(Foto: Agence Pierluigi)

Ets uns dies fora i, mentre fas una becaineta a l’avió de tornada, t’imagines mig en somnis que, quan aterris a Barcelona, s’hauran resolt miraculosament els problemes pendents que vas deixar quan vas marxar, i que hi haurà un munt de gent a l’aeroport de Barcelona esperant-te per donar-te la benvinguda amb aquesta excel·lent notícia. L’optimisme és gratis i, si és en somnis, encara més. Però la realitat sempre s’acaba imposant, i quan et despertes i et disposes a baixar les escales de l’avió de Ryanair per agafar el bus que et portarà fins a la terminal de l’aeroport (aquesta lowcost no paga ni per poder utilitzar els fingers), descobreixes que no t’espera ningú i que tot segueix igual que quan vas marxar. Tot plegat només ha estat un somni agradable. Però això sí, l’estoneta del somni agradable no te la treu ningú i, a més a més, t’ha sortit de franc. Afortunadament els nostres governants encara no han trobat la manera de gravar amb alguna taxa els somnis dels ciutadans. Però que no corri la veu, que aquesta gent és capaç de tot.

Gastronomia local

Cada lloc té les seves peculiaritats gastronòmiques i, quan hi ets, per poc que puguis ho has d’aprofitar. Per entendre’ns, si vas a Aragó toca ternasco, i si ets a Portugal, bacalhau. Si visqués a l’estranger i de tant en tant anés a Catalunya o a València estic segur que, en cada viatge, com a mínim un dia demanaria la paella seca que a mi tant m’agrada. Com aquí no la fan enlloc, i això que de paella n’he menjat arreu, fins i tot a Kenya, una spanish paella que, per cert, no valia res, però vaig dissimular perquè anava convidat.

Avui sóc a Bolonya, la capital de la regió d’Emília-Romanya. Els italians tenen el famós rissotto però, què voleu que us digui, pel meu gust és un plat massa pesat, segurament degut al formatge i la mantega que hi posen. Així que, ahir a la nit, al restaurant vaig demanar pizza. Cada vegada que vaig a Itàlia, i hi vaig amb alguna freqüència, com a mínim un dia demano pizza. M’agrada més que qualsevol altre tipus de pasta.

Seguint una tradició gastronòmica no escrita, que intento complir sempre, acostumo a demanar sempre plats de cuina local i, com menys sofisticats, millor. La senzillesa no està renyida amb la qualitat. Les pizzes, per senzilles que siguin, sempre les trobo bones, i n’he menjat de molts tipus i en tota mena de locals. I com que ja m’està venint salivera i, per entaular-me, encara en tinc per una bona estona, per avui ho deixo aquí.

Por vs. dignitat

Van passant els mesos i, amb diverses variants i diferents graus d’intensitat, l’argumentari de l’espanyolisme per intentar convèncer-nos que ens quedem segueix basant-se exclusivament en el discurs de la por, unes amenaces que, la veritat sigui dita, a mi no em fan cap por ni m’impressionen. Però tot i això, si es donés el cas estic disposat a sacrificar-me i passar una temporada raonable de més dificultats que ara a canvi que els nostres descendents tinguin un futur millor que el trist present actual que els ofereix el país.

Estic convençut que una Catalunya independent serà un lloc molt millor per viure que si continuem amb aquesta situació gairebé colonial de dependència d’Espanya, o sense el gairebé. Dependència econòmica, sí, però no exclusivament econòmica. Parlo de la manca de respecte per la diferència cultural, la llengua i tot el que això comporta. Els governants espanyols haurien d’entendre que això ja no s’arregla amb una propineta fiscal. No és només la pela allò que preocupa els catalans que volen fer el seu camí sense intermediaris. La dignitat dels catalans que aspiren a ser lliures és un concepte que no es mesura amb una calculadora.

Però puc entendre que algú, esporuguit pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des d’Espanya, es desvinculi de la independència. És una reacció humana que s’ha de respectar. Ara bé, si tot l’argumentari per quedar-se el basem en el discurs de la por, voleu dir que encara es necessiten més motius per marxar? Hem de quedar-nos a Espanya només per la por al que ens faran si marxem? No, hi ha una cosa molt més important que la por, i és la dignitat. Estic convençut que pitjor que ara no ens anirà, i que amb les eines que ens proporcionarà un estat independent només podem aspirar a millorar.

Ada Colau, influència i poder

(Foto: The New York Times)

Començo fent una pregunta: qui té més influència i poder, un diputat ras del Parlament elegit pel poble o un personatge popular no elegit pel poble com, per exemple, Ada Colau? Sobre el paper té molta més influència i poder el diputat, perquè els diputats elaboren les lleis que ens afecten a tots. Però, a la pràctica, el diputat ras només fa el que li ordena la direcció del seu partit, i de poder real gairebé no en té cap. Només cal observar com funcionen les votacions al Parlament: n’hi ha un que mana més que els altres que aixeca la mà de determinada manera per indicar com han de votar els seus companys de partit, i aquests han d’obeir cegament si no volen ser castigats i quedar fora de les llistes a les eleccions següents.

En canvi, Ada Colau, un personatge que mai s’ha presentat a unes eleccions, com a cap visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca té molta influència i poder de convocatòria. La gent se l’escolta amb atenció, i els mitjans de comunicació li faciliten sovint altaveu mediàtic per tal que s’expressi públicament. Queda clar, per tant, que una cosa és el poder teòric, el diputat que fa lleis, i una de ben diferent és el poder fàctic de personatges com Ada Colau. Colau té molta més influència i, en conseqüència, molt més poder, que qualsevol diputat ras, sigui del partit que sigui. I això que Colau només es representa a sí mateixa i a la seva plataforma.

La tasca que fa Ada Colau pot agradar o no però s’ha de reconèixer que és força efectiva. Ha evitat un munt de desnonaments i ha ajudat moltes persones que no podien pagar les seves quotes hipotecàries a renegociar les condicions amb el banc. Dit això i reconegut el seu mèrit, amb Colau també hi tinc serioses discrepàncies com, per exemple, que ella reivindica que la dació en pagament de les hipoteques tingui efectes retroactius, i jo penso que això seria un disbarat jurídic de primera magnitud, tot i que aquest seria un altre debat. Però coincidències i discrepàncies al marge, s’ha de reconèixer que Colau té una influència i un poder públics fora de qualsevol dubte.

Votar com un autòmat

(Foto: ACN)

El grotesc incident de la setmana passada al Parlament, quan més de la meitat dels diputats del Partido Popular van votar a favor de la celebració de la consulta sobre el futur de Catalunya, és de suposar que sense saber què estaven votant, és un exemple molt didàctic per demostrar el defectuós funcionament de la nostra cambra legislativa i de com n’és de necessari modificar-ne el reglament. Evidentment podríem parlar també d’altres parlaments amb situacions similars a la que comentem, però avui toca fer autocrítica directa, és a dir, denunciar que al nostre Parlament es vota com un autòmat, quan el sentit comú ens diu que no hauria de ser així.

Equivocar-se és humà i tothom té dret a cometre un error de tant en tant. Però votar com un autòmat seguint les instruccions d’una mà que indica en quin sentit s’ha de votar és un acte mecànic ridícul que només posa sobre la taula les mancances del sistema. Per intentar resoldre-ho, la solució podria passar per prohibir a l’hemicicle les instruccions gestuals de vot, és a dir, per obligar a que els diputats anessin ben preparats al ple amb un guió detallat de l’ordre del dia, i havent discutit i fixat abans el sentit del seu vot. Alternativament, que només anessin a votar els caps dels grups polítics i que aquests exercissin un vot ponderat proporcional a la representació que tenen. Per què han d’anar a votar 135 diputats si els que decideixen el vot només són set?

Però hi ha una altra cosa: si es produeix una equivocació clara com sembla que va ser el cas que comentem, i una cosa així pot passar a qualsevol parlamentari, sorprèn que el reglament de la cambra no contempli aquesta possibilitat i permeti esmenar l’error. La conclusió és que tenim un Parlament excessivament encotillat, i potser aquí també hi podríem afegir determinades mancances de la persona que actualment el presideix. Però sigui com sigui, cal un canvi de normes que, per una banda, eviti situacions ridícules com la de la setmana passada i, per l’altra, es permeti rectificar el vot en determinades condicions prèviament consensuades pels grups polítics.

Orange, un deficient servei al client

Hi ha empreses irresponsables que un cop han tancat la venda s’obliden totalment del servei al client. L’últim episodi m’ha passat amb Orange, una empresa de la que vaig ser client durant els últims anys i, per motius que no vénen al cas, vaig deixar de ser-ne fa tres mesos. Al cap d’unes setmanes, mitjançant una carta redactada amb molt poca gràcia, em van reclamar de males maneres el pagament urgent d’un petit import que al meu entendre no tocava.

Vaig redactar una resposta educada i argumentada però, encara que costi de creure, en ple segle XXI Orange no facilita una adreça de correu electrònic a la disposició dels seus clients. La vaig buscar a la seva web i la vaig demanar per telèfon, però els meus esforços van ser infructuosos. Finalment, com que no em donaven alternatives que no fossin discutir-ho per telèfon, i jo sóc dels que encara penso que las palabras se las lleva el viento, vaig decidir tirar pel dret i penjar la meva resposta a la xarxa.

Al final el problema es va resoldre satisfactòriament però, això sí, Orange encara no té una adreça de correu electrònic a la disposició de la seva clientela. Però què en va obtenir Orange amb la seva negativa a facilitar-me un email? Doncs que una resposta que jo pretenia que fos privada es va transformar en una queixa pública, i això potser els ha fet perdre algun client potencial que l’hagi pogut llegir. El que és segur és que no n’han guanyat cap. Però no tinc cap remordiment, Orange s’ho ha buscat.

Cornuts i pagar el beure

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha declarat il·legal el cèntim sanitari que, des de fa deu anys, ens cobra l’administració pública cada vegada que anem a comprar gasolina. En realitat no és un cèntim sinó uns quants cèntims que, sumats, arriben a la marejadora xifra de tretze mil milions d’euros que ara l’administració pública ens hauria de retornar amb els corresponents interessos.

Però tot i que la sentència té caràcter retroactiu, excepte en algun cas puntual tots sabem que no ho faran. Per què? En el meu cas, que serà el cas de molta gent, perquè ja no disposo de les factures de les meves compres de gasolina. Sé que cada setmana m’han cobrat els anomenats cèntims sanitaris però no ho puc documentar i, per tant, no ho puc reclamar. Un jutge em confirma que l’administració m’ha estafat però m’haig d’aguantar.

Imaginem-nos per un moment que la cosa hagués anat al revés, i que fóssim els ciutadans els que haguéssim estat condemnats a retornar uns diners a l’administració. Estic segur que ningú amb una mica d’experiència en aquests temes té el més mínim dubte que les autoritats ens perseguirien, ens embargarien els comptes corrents i el que fos i, a més a més, ens reclamarien interessos i costes. És a dir, cornuts i pagar el beure.

El pensament és lliure

Observant la creixent creuada anticatalana que s’està imposant en molts àmbits de l’estat espanyol alguns ens comencem a preguntar quan tardarà aquesta colla de presumptes demòcrates en fer una llei a mida per intentar criminalitzar el pensament d’aquells ciutadans que discrepen de les seves teories. Utilitzo el terme presumptes amb tota la intenció perquè, es miri com es miri, el terme demòcrata és incompatible amb impedir l’acte polític més democràtic de tots, és a dir, votar per conèixer l’opinió de la gent. No cal dir que per més que ho intentin no se’n sortiran, perquè tant en dictadura com en democràcia sortosament el pensament és lliure, tot i que sempre hi ha qui contínuament ho posa en dubte.

Gestos simbòlics

Ahir, al Mobile World Congress de Barcelona un empresari es va negar a donar la mà a Felipe de Borbón, amb l’explicació que Espanya no ens deixa votar. Davant la sorpresa i insistència del visitant, l’empresari va afegir que mentre no ens ho permetin no serem amics. Em sembla rebé, i reitero la meva felicitació a l’Àlex Fenoll. Els gestos simbòlics també importen, i seria bo que situacions com aquesta anessin sovintejant. És una manera força efectista de reivindicar els nostres drets. I no ens confonguem, els que no tenen educació democràtica són els que no ens permeten votar, no els que ho reivindiquen.

Les clavegueres de l’estat

Molta gent es pregunta: “i això de manos limpias, qui ho paga?”. No tinc una resposta però sí alguna intuïció. A veure, posem-hi una mica de lògica. Costa de creure que un petit sindicat d’extrema dreta, però diria el mateix si fos un petit sindicat d’extrema esquerra, disposi dels mitjans logístics i econòmics necessaris per participar com a acusació en tants processos judicials repartits per tota la geografia de l’estat.

El fet és que tan bon punt sorgeix un tema judicial políticament mediàtic apareix l’acusació de manos limpias. S’han de pagar advocats, procuradors, personal administratiu, aparicions als mitjans de comunicació, viatges, etc. Tot plegat costa molts diners i requereix d’una gran organització al darrere. Per tant, hi ha d’haver algú que amb la màxima discreció i suficient capacitat financera pagui la festa.

L’estat disposa dels fons reservats suficients per finançar les seves dolenteries amb la màxima opacitat. La meva intuïció, i no sóc pas l’únic que ha arribat a aquesta conclusió, és que al darrere d’aquesta fosca organització només hi poden haver les clavegueres de l’estat, és a dir, els funcionaris encarregats de fer les feines brutes que no es poden desenvolupar amb luz y taquígrafos des del govern.

Evidentment només em baso en intuïcions però, si això s’acabés confirmant, al final resultarà que les activitats d’aquest sindicat (ara, per exemple, pretenen empresonar el president de Catalunya) potser, sense saber-ho ni ser consultats, les estem pagant els ciutadans, catalans inclosos. Com a contribuents tenim dret a saber en què es gasten els diners públics, i molt més ara que van tan escassos.

Botigues emblemàtiques de Barcelona

M’encanten aquestes botigues i m’agradaria molt que no desapareguessin del paisatge urbà de Barcelona però, això sí, sempre que la seva continuïtat no vagi a càrrec meu. I el que ara l’ajuntament està insinuant és que saltant-se totes les lleis vigents a la torera, inclosa la llei no escrita del sentit comú, els barcelonins haurem de contribuir a mantenir aquests negocis privats. I això, estimats conciutadans, no ho podem permetre de cap manera. Si el negoci no és viable pagant la renda actualitzada a preus de mercat, que tanqui, de la mateixa manera que han tancat centenars de negocis no qualificats d’emblemàtics però que mereixen el mateix respecte institucional. Si aquestes botigues emblemàtiques ara paguen mil euros de lloguer en comptes de pagar-lo a preu de mercat, és a dir, amb un zero més, no veig quina justificació hi ha perquè la diferència l’haguem de pagar els ciutadans, sigui mitjançant una rebaixa dels impostos, sigui per una subvenció municipal, sigui pel que sigui. Les lleis de mercat són per a tothom, també per a les botigues emblemàtiques. Si el Quílez tanca perquè no pot pagar la renda actualitzada i allà hi posen una hamburgueseria disposada a pagar el lloguer de mercat que demana el propietari del local, per quins set sous hi ha de ficar el nas l’ajuntament suggerint determinades concessions que anirien a càrrec del ciutadà i de les que només se’n beneficiaria el propietari del negoci? Sentit comú, alcalde!

Els territoris no paguen impostos, paguen les persones

Aquesta afirmació és tot un clàssic en l’argumentari dels no partidaris de publicar les balances fiscals entre territoris, dels que neguen el dèficit fiscal de Catalunya i, en definitiva, dels que pretenen que, potser amb uns retocs superficials de maquillatge, l’encaix de Catalunya a Espanya continuï més o menys igual de desencaixat que com fins ara. Doncs bé, situat a les antípodes ideològiques de tota aquesta gent, haig d’admetre que en això coincidim: els territoris no paguen impostos, paguen les persones. Però admesa aquesta obvietat, ara cal aclarir alguna cosa més.

Paguen les persones i les empreses, això és evident, però el que ja no està tan clar és que cobrin les persones i les empreses. És a dir, els diners recaptats a Catalunya després s’han d’invertir, i aquest retorn no sempre va directament a la butxaca de les persones com passa, per exemple, amb les pensions de jubilació. De vegades s’inverteixen construint un museu, o un port, o una carretera, o un aeroport, o una via de tren, i resulta del tot impossible atribuir racionalment aquesta despesa als contribuents del territori en qüestió de manera individualitzada.

Per tant, té tot el sentit considerar que la suma del que paguem els catalans s’equipari amb el que paga Catalunya, de manera que es pugui comparar amb el que posteriorment recupera Catalunya de l’estat. A partir d’aquestes dades resulta fàcil treure conclusions sobre el dèficit o el superàvit fiscal d’un territori. Resumint, paguen les persones, sí, però això no exclou que els territoris i, per tant, les persones que hi viuen, gaudeixin d’un superàvit fiscal o, com és el cas de Catalunya, pateixin un dèficit fiscal que, es miri com es miri, resulta insostenible.

Reticències alemanyes

Inflat interessadament per determinats mitjans de comunicació, s’ha produït un rebombori mediàtic generat per un grup d’alemanys, i també algun espanyol, que s’han afegit al discurs de la por a una Catalunya independent. Així, mitjançant una declaració pública que porta per títol "Catalunya sense Europa? No!" (per cert, un títol que jo mateix signaria) avisen dels mals que, segons ells, patiran els catalans si Catalunya esdevé un estat independent. Deixant clara la meva discrepància amb el contingut catastrofista de la declaració, com que entra dintre dels límits de la llibertat d’expressió només puc reiterar el meu respecte. Tothom té dret a dir-hi la seva, i fins i tot a fer el ridícul.

Concreten els seus temors en el risc que es produeixin episodis d’inseguretat jurídica pel fet que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Les especulacions són lliures, i parlo d’especulacions perquè, òbviament, no podem parlar de fets contrastats. Fets contrastats són, per posar exemples molt propers, els continus episodis d’inseguretat jurídica que es produeixen a l’estat espanyol. L’últim, deixar penjats els productors catalans de purins que, després d’haver-los garantit determinats ajuts públics, ara que ja han fet les inversions i estan endeutats fins a les orelles, els diuen allò tan conegut de donde dije Digo, digo Diego. Això sí que és inseguretat jurídica contrastada!

A Catalunya hi ha més de mil empreses alemanyes: grans, com la Seat, mitjanes i petites. Si van decidir instal·lar-se aquí és perquè van arribar a la conclusió que aquesta era una bona opció. Intueixo que la majoria dels propietaris i directius d’aquestes empreses no pensen el mateix que els signants de la declaració a la que abans feia referència. Encara que a alguns potser els agradaria, resulta difícil d’imaginar que aquestes empreses decidissin abaixar les persianes i marxar de Catalunya. Però com que empíricament això no es pot demostrar només podem apel·lar al sentit comú, de la mateixa manera que ningú amb un mínim de sentit comú pot dir que en una Catalunya independent es produirà la inseguretat jurídica que, sense cap base sòlida que ho sustenti, alguns s’obstinen en denunciar.

Ens calen tants hotels?

Fa uns anys un amic meu em va dir: “alerta amb en JG, que tot el que toca ho enfonsa”. Llavors, a banda de dirigir l’empresa hotelera familiar, JG també era president d’un club de futbol molt conegut. Després, des d’una institució semipública que avui en dia encara presideix, va intervenir a fons en aquella aventura poc rumiada de crear una companyia aèria catalana finançada, majoritàriament, amb diner públic, un caprici que va acabar com va acabar. Doncs bé, JG ara ha decidit portar els llibres de la seva pròpia empresa al jutjat. Sembla ser, doncs, que el meu amic alguna raó devia tenir per fer-me aquell advertiment.

També he llegit que la ciutat de Barcelona aviat superarà els 400 hotels, i un es pregunta si ens calen tants hotels. Sí, ja ho sé, als visitants que vénen per negocis i al turisme tradicional que ens arriba per aire i per terra hi hem de sumar ara el turisme dels creuers, un negoci en alça. Però seran rendibles tants hotels a Barcelona? Tindran una ocupació mitjana suficient al llarg de l’any que justifiqui la seva viabilitat econòmica? Lluny del meu ànim ser catastrofista, però hi ha qui assegura que després de la bombolla immobiliària vindrà la bombolla hotelera.

Lligo una informació amb l’altre perquè el mateix dia que s’ha anunciat el concurs de creditors al que abans feia referència s’ha fet pública la xifra triomfalista dels 400 hotels i, evidentment, aquestes són dades molt relacionades entre sí. Sembla ser que hi ha qui encara aposta fermament per aquest sector alhora que altres llencen la tovallola, si més no provisionalment. Ha començat ja la bombolla hotelera, o es tracta només d’un incident puntual?

La moneda de la Catalunya independent

Tot i que hi ha qui ho considera antic alguns som poc partidaris de traficar amb xecs i targetes de crèdit, i acostumem a pagar en efectiu sempre que podem. Vaja, que alguns encara paguem trinco-trinco, amb monedes i bitllets. Al capdavall res de l’altre món, fem el que feia tothom fins fa com qui diu quatre dies, és a dir, busques, mires, esculls, compres i pagues amb diners físics.

Quan viatges a països europeus que comparteixen la mateixa moneda és quan veus els avantatges pràctics d’operar amb una moneda única. No fa gaires anys, quan sorties de viatge per Europa necessitaves portar marcs, pessetes, francs, florins, lires, escuts, dracmes, etc. Ara, quan viatges per la zona euro, no t’has de preocupar de canviar divises cada cop que creues una frontera, i no necessites utilitzar la calculadora per saber si les coses són cares o barates.

Perdre l’avantatge de la moneda única seria una de les coses que més greu em sabria si Catalunya sortís de l’euro, com alguns membres del club de la por ens asseguren que passarà si no continuem sent submisos a Espanya. Però el sentit comú em diu que, un cop més, els membres del club de la por ens enreden, i que això no passarà. La Catalunya independent tindrà la moneda que vulguem els catalans, i sense cap mena de dubte aquesta serà l’euro. Aquí sí que hi posaria la mà al foc.

Capital humà que ens marxa

(Foto: ARA)

Faig un repàs mental dels llocs on viuen i treballen els amics dels meus fills, els fills dels meus amics i familiars i els meus propis fills i em surt una proporció molt alta de catalans que estan a l’entorn de la trentena o menys i que actualment viuen fora del país. En general es tracta de gent molt ben preparada i que, ara, dels rèdits d’una formació que en bona part han rebut aquí i hem finançat nosaltres, se n’aprofiten uns altres. O dit encara d’una manera més crua, els que ara s’estan aprofitant d’un capital humà de primera qualitat que nosaltres necessitaríem tenir aquí són els nostres propis competidors, amb el que el drama pel país és doble. I espero que se’m perdoni el símil comptable, però no n’he trobat cap altre per explicar-me.

Alguns potser ja no tornaran, decebuts amb la situació del seu país i amb el tracte que la joventut més preparada de la història rep dels nostres dirigents polítics i empresarials. El fet inqüestionable és que els millors estan marxant, i com que a fora els tracten correctament i saben valorar la seva feina, tal com es mereixen, la majoria estan satisfets d’haver marxat i són bastants els no tenen cap intenció de tornar. Recuperar pel país aquesta pèrdua de capital humà i tot el que representa serà qüestió de molts anys, i em sembla que els nostres governants, amb un nivell de preparació bastant per sota de la mitjana dels que marxen, no en són gaire conscients.

Mentre el país s’enfonsa a tots nivells als nostres governants només se’ls acut dir que ja estem sortint del pou, una afirmació que en termes de macroeconomia no estic en situació de discutir, però que a nivell de carrer encara no nota ningú, i tot indica que tardarà molt a concretar-se amb dades positives que afectin els ciutadans. Perquè no ens enganyem, Catalunya com a país és molt important, però el que veritablement ens hauria d’importar són els catalans. Tot plegat resulta trist i decebedor, i cada dia veig més clar que els que van decidir marxar la van encertar molt més que els que ens vam quedar. Potser amb la independència podrem donar-hi la volta i tornar a ser un país que no foragiti la joventut més ben preparada de la nostra història. Jo, almenys, així ho espero.