.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 17 de març de 2014

Apunts sobre el procés sobiranista (1/2)

L’origen. La fase actual del procés sobiranista podríem dir que va començar amb l’esporgada escandalosa del nou estatut aprovat al Parlament per àmplia majoria (2005). Una esporgada que va tenir dues fases clarament diferenciades però, alhora, perfectament coordinades. La primera retallada va ser en clau política i la segona en clau judicial, fins a deixar el text original gairebé irreconeixible. Aquell sainet polític-judicial va ser una demostració més que a l’estat espanyol la separació de poders i la independència judicial són, als efectes pràctics, inexistents. En vista d’aquell escàndol la societat civil, passant per sobre d’uns dirigents polítics que no estaven a l’altura de les circumstàncies, va optar per protestar sortint massivament al carrer. I en això continuem, havent de sortir al carrer periòdicament per mostrar el nostre rebuig i, alhora, esperonar els nostres polítics.

El president. Els catalans. Per més que determinats mitjans de comunicació insisteixin en la deriva sobiranista de Mas, la realitat és que aquesta deriva té el seu origen en una societat catalana, molt transversal en tots els sentits, i molt tipa del maltractament que rep dels successius governs espanyols. Una societat que cada dia que passa està més convençuda que seguir com fins ara ens aboca a un suïcidi polític com a nació. L’any 2012 el president Mas va saber llegir la nova realitat sociològica del país. Mas, que fins llavors no s’havia significat com a independentista, va optar per atendre les demandes d’una bona part de la població catalana de sotmetre el futur de Catalunya a les urnes i, des del govern, liderar el procés.

Els diners. El conflicte Cataluya-Espanya no és només fiscal, que també, sinó que, bàsicament, deriva del fet d’estar en joc la dignitat d’un poble. No cal detallar les contínues provocacions que tots tenim al cap en temes de justícia, cultura, llengua i menyspreances i greuges de tota mena. I com que no és només un tema de diners, el conflicte no es desactivarà amb propines fiscals, per generoses que siguin. Així, és perdre el temps plantejar des de Catalunya alternatives dineràries en forma de terceres vies, pactes fiscals i altres opcions que, a més a més, no depenen de nosaltres sinó d’una metròpoli que ja ens ha dit per activa i per passiva que no està disposada a moure res.

(Continuarà demà)

5 comentaris:

Clidice ha dit...

'nembé. salut! :)

Galderich ha dit...

La data de la reforma de l'Estatut està equivocada. Tens tota la raó que primer va ser el "cepillado" d'en Guerra -a mi em va fer molt de mal- i després el constitucional.

Quan a Madrid entenguin que no és una qüestió de diners les campanes repicaran d'alegria!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
De salut, sí, però de política, no gaire ;-)

Galderich,
Gràcies, ja ho he corregit, però quan repiquin les campanes potser ja serà massa tard ;-)

Oliva ha dit...

ESPANYA,ES UN ESTAT EN PLENA DESCOMPOSICIO,FOTRE EL CAMP,ES EN REALITAT EL UNIC CAMI PER SOBREVIURE.

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
En això estem... alguns.