Jutges independents?

No vam quedar que en una democràcia comme il faut, amb una estricta separació de poders, els jutges han de ser independents i políticament neutrals? Sí, hi vam quedar, però a la cúpula judicial espanyola sembla que aquell pacte cada dia l’afecta menys.

Assistim a aquest espectacle tan escandalós d'uns jutges de la cúpula judicial espanyola totalment dependents dels partits polítics que els van proposar per ocupar aquests càrrecs. Així, coneixent la posició del partit sobre un tema determinat, ja sabem què decidiran els jutges nomenats per aquell partit. Amb honroses excepcions, tot s'ha de dir. Alguns jutges tenen el mandat caducat des de fa anys, i si ho combinem amb les traves que posen uns i altres —jutges i partits polítics— per tirar endavant els nomenaments dels substituts, s'arriba a l'escàndol majúscul de veure com uns jutges que han de plegar i, per tant, els afecta directament la decisió, participen també en la votació. Esperpèntic és poc. I després encara hi ha qui té les galtes d'afirmar que Espanya és una democràcia plena. Tot plegat és tan escandalós que la conseqüència és un desprestigi creixent del món judicial espanyol, tant a dins del país com a l'estranger, amb la manca de seguretat jurídica que això comporta.

No pertanyo al món de la justícia ni al de l'advocacia, i sempre tinc al cap aquella dita popular que diu que advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos. Bé, potser tampoc cal ser tan dràstic, tinc bastants advocats a la família i tampoc els vull cap mal. De fet, sempre que els he necessitat m'han tractat més que bé. Però, dit això, cal dir també que cap dels meus familiars advocats forma part de la cúpula judicial espanyola, i intueixo que ells deuen estar tan sorpresos i emprenyats com ho estem els ciutadans que ens movem al marge d'aquest negoci.

Aquesta setmana s'han incorporat dos magistrats nous al TC, però no podem oblidar un petit detall: han estat designats per un CGPJ caducat. Un advocat amb ganes de gresca judicial —en conec algun— ho podria portar a la justícia, però resulta que tal com està muntat el sistema al final qui hauria de dir l'última paraula són els mateixos personatges. És el peix que es mossega la cua. No pretenc pas, ni de bon tros, que els únics culpables del desgavell judicial siguin els jutges. La culpa és compartida amb els partits polítics que mouen els fils de la judicatura espanyola, i en aquest cas ho podem concretar amb els dos grans culpables: el PP i el PSOE. La resta de partits només són comparses.

Més demòcrates que independentistes?

Una senyora només pot estar embarassada o no estar-ho, no hi ha terme mitjà. Amb la democràcia passa exactament igual: o ets demòcrata o no n'ets. I amb la independència, més o menys el mateix: o ets independentista o ets unionista; aquí tampoc hi cap l'equidistància. Així, aquells que diuen que això de la independència de Catalunya no ho acaben de tenir clar, no en tingueu cap dubte, la gran majoria, per no dir la totalitat, encara són unionistes, i hi poso l'"encara" amb tota la intenció. És com aquells que diuen que no són de dretes ni d'esquerres: tots sabem que són de dretes. Els autoanomenats federalistes, confederalistes, els de la tercera via i altres opcions per l'estil, és evident que no són independentistes, ja que tots formen part de l'entorn unionista. No feu cas d'aquells que sobre aquest tema entren en graduacions, matisacions i puntualitzacions, els del sí però potser no, els del no però potser sí, o d'aquells altres que diuen que són més demòcrates que independentistes. Quan el diputat espanyol Gabriel Rufián diu que nosaltres som més demòcrates que independentistes, ens està volent dir que té molt clar que ell és demòcrata. Però Rufián ens està dient, també, que no té tan clar això de la independència de Catalunya; si ho tingués clar, Rufián ho diria d'una altra manera, sense conrear aquesta mena d'equívocs en públic, com volent quedar bé amb tothom; ara d'això alguns en diuen eixamplar la base. Fugiu, també, d'aquells que manifesten ser més independentistes que demòcrates, ja que ens estan dient que no són prou demòcrates; aquesta gent, per més independentistes que es declarin, com més lluny, millor. No estic fent un joc de paraules, només intento treure l'entrellat de les paraules pronunciades pel vicari parlamentari del senyor Junqueras a Madrid.

Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis

Aquests dies tornen les reunions familiars, i et trobes amb membres de la família que fa molt temps que no has vist. O perquè viuen molt lluny i no venen gaire per Barcelona, o perquè els que vivim aquí tampoc anem gaire allà on viuen ells, o pel motiu que sigui. La família Saumell és multitudinària, i geogràficament està molt estesa. Així, entre els germans, els fills i els nebots i les seves parelles, així com els nets i els renebots que encara són molt petits, som una vuitantena. I tot i que no tothom passarà per Barcelona, pel dinar de Sant Esteve ens reunirem a les Tres Torres entre cinquanta i seixanta persones, que són moltes però no són totes com ens agradaria.

Aprofito aquesta avinentesa per desitjar molt bones festes de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis als lectors d'El radar de Sarrià, un blog modest que va néixer fa més de quinze anys amb una clara vocació de romandre a la xarxa sense data de caducitat.

PS: aprofito també per recordar que aquest blog no participa mai en els ridículs i innecessaris desdoblaments lingüístics del tipus totes i tots i similars, que tant s'han posat de moda i que, com totes les modes sense excepció, tindran data de caducitat. Sortosament.

Més enllà del futbol

(Article original publicat el 16/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2100, pàg. 4)

En temps de Franco, qui tenia aspiracions democràtiques es lamentava que els governants aprofitessin el futbol com a eina política per tenir a la gent entretinguda. El futbol era la droga simpàtica del règim. De fet, a molts països el futbol fa una tasca social que potser no sempre és prou reconeguda. Una tasca que consisteix a unir persones d'ideologies i nivells de renda molt diversos, mitjançant un himne, una bandera i una pilota que pot entrar o no a la porteria contrària. Si acaba entrant, entusiasme general i una festassa, i si no entra, o entra a la porteria pròpia, una desgràcia patriòtica, i molt soroll al carrer gairebé sempre està garantit.

Ara governen els descendents dels crítics amb el franquisme, aquells que es lamentaven que s'utilitzés el futbol per mantenir la ciutadania anestesiada, tant políticament com socialment. Però els polítics d'ara, siguin de dretes o d'esquerres, siguin al govern o a l'oposició, continuen promovent el patriotisme futbolístic amb el mateix entusiasme. Aviat van aprendre que, al marge del vessant estrictament esportiu, el futbol era una eina molt útil per tenir la ciutadania ben distreta. Van passant els anys i a tot arreu el futbol continua sent, també, una droga social.

Fa anys, coincidint amb un campionat mundial de futbol que se celebrava a Europa —o potser eren uns jocs olímpics, no ho recordo bé—, em trobava visitant indústries de diverses ciutats del sud del Brasil. Gairebé cada dia havia d'agafar un avió. Quan em tocava volar, si l'hora del vol coincidia amb un partit de la selecció brasilera, o d'una altra selecció que fos d'interès pels aficionats del Brasil, l'avió no sortia fins que el partit s'acabava. Recordo que a les sales d'espera dels aeroports posaven grans pantalles de televisió perquè pilots, hostesses, empleats de l'aeroport i viatgers poguéssim seguir les evolucions de la pilota. Mai vaig veure ningú queixant-se pels retards dels vols, i això que estem parlant de la zona més seriosa i endreçada del Brasil.

El futbolista està intel·lectualment sobrevalorat, i sovint es tendeix a oblidar que la majoria de futbolistes només llegeix premsa esportiva. No els paguen per fer altres coses, tan sols se'ls exigeix que juguin bé. Però hi ha futbolistes de cultura limitada, la majoria, que no són conscients de la seva ignorància, i cauen en la temptació d'opinar en públic sobre temes que desconeixen, aliens al futbol. Hi ha qui valora positivament aquestes opinions. A mi, en canvi, em produeixen més aviat vergonya.

Icebergs

 

(Església de Sant Romà, Pantà de Sau)

Nou desenes parts dels icebergs estan submergides, i, per tant, només un deu per cent és visible per sobre de la superfície del mar. Però, pels científics, la part submergida sempre resulta més atractiva. Generalitzant molt, la part de les persones i les coses que queda amagada i no veiem i, en conseqüència, només podem intuir, sol atraure més que la que es troba a la vista de tothom.

Quan el pantà de Sau està ple d'aigua, només es pot veure la punta del campanar de l'església romànica de Sant Romà. Però ara que el pantà està gairebé buit i tota l'església ha quedat al descobert, molta gent s'hi acosta per admirar-la. És una activitat que poques vegades s'ha pogut fer des que els anys seixanta del segle passat aquell poble va quedar cobert per l'aigua. El gran mèrit dels constructors d'aquesta església és que després de sis dècades en remull, el seu campanar encara s'aguanta dret.

Passa una cosa similar amb el vel i les sotanes que porten algunes senyores musulmanes; lamento no recordar com s'anomena aquesta peça de roba fosca que tapa tot el cos i que, per cert, també existeix en versió masculina. Entre allò que queda cobert per aquesta peça de roba i el vel, una bona part del cap de les senyores i tot el seu cos només es poden intuir. Però deixant de banda l'aspecte físic, les persones, dones i homes, musulmanes i no musulmanes, no mostren, d'entrada, la seva personalitat, i això que aquesta acostuma a ser molt més interessant que la seva imatge externa. Així, per poder valorar en la justa mesura la part no visible de l’iceberg humà, cal compartir un cafè o un vaset de ratafia amb la persona desconeguda, i tenir-hi una llarga conversa, o més d'una.

Personalismes a la política (2/2)

(Ve d'aquí)

Ciudadanos haurà durat disset anys, en dues etapes, la catalana del principi, i l'espanyola de després, però sempre amb un ull posat a Catalunya i l'obsessió malaltissa d'aquest partit amb la llengua pròpia del nostre país. En el cas de Podemos, fa una mica d’angúnia veure el vodevil entre Pablo Iglesias primer, i ara Yolanda Díaz, amb el politburó del partit. Uns i altres no s’entenen i ja no dissimulen, i tot sembla indicar que aquesta formació també està a punt d’entrar en fase d'autodestrucció. Podemos haurà durat deu anys menys que Ciudadanos, any més o any menys, però molt ben aprofitats en termes de càrrecs al gobierno. Això és molt o és poc? Depèn des d'on t'ho miris.

Des de la seva fundació, Ciudadanos ha portat a terme una tasca molt negativa a Catalunya, i convé anar-ho repetint per tal que no s’oblidi i no es repeteixi mai més. Alguns dels seus dirigents ja en comencen a ser conscients, i constatant com se'ls enfonsa l’eina política anticatalana ara ho lamenten. Algun dirigent m'ho ha reconegut privadament, i s’ha disculpat. És d’agrair. Altres, en canvi, consideren que promoure el trencament de la convivència lingüística catalana era i continua sent, en clau espanyola, una obligació patriòtica. El problema d'aquesta gent és que no volen reconèixer que el país on viuen és com és, i no com a ells els agradaria que fos.

Tant un partit com l'altre es troben en hores molt baixes. Ciudadanos, ja en estat de sedació, i Podemos a punt d'entrar a l'UVI. Aquests partits relativament joves també tenen equips, però són artefactes polítics molt centrats en els seus líders màxims i, quan falla el dirigent, normalment s'enfonsa tot. La confluència dels Comuns/Colau va per un camí semblant, i no cal dir que la gran majoria de barcelonins —vots canten— celebraran la seva desaparició política amb una copa de cava; no és el meu cas, ja que no tinc costum de consumir begudes amb bombolles. El colauisme destructor haurà estat com un malson que haurà durat vuit anys, però estic convençut que ens recuperarem.

He deixat pel final els dos grans partits de l’estat. Del PP hem vist tres líders en relativament poc temps (Rajoy, Casado i Feijóo), tot i que en el que fa referència a Catalunya el discurs no ha variat ni un mil·límetre. Però aquí no hi veig tant personalisme, i si Feijóo no fa la farina plana, el tornaran a Galícia i n’hi posaran un altre. I sobre el PSOE cal destacar la rapidesa amb la qual el seu líder, Pedro Sánchez, ha aconseguit el control total del partit, on ara no es mou ni una fulla sense que ell hi doni abans el vistiplau. S’han equivocat aquells que deien que Sánchez, com a cap del PSOE, duraria menys que un caramel a la porta d’una escola. De moment no té ningú que li faci ombra.

Personalismes a la política (1/2)

Xavier Trias, finalment, ha confirmat que es presentarà com a cap d'una llista electoral, al meu entendre guanyadora, a l'alcaldia de Barcelona. Ell mateix ha explicat, 1/ que la seva serà una candidatura en clau molt personal, destacant més el seu nom que el del partit (si el seu partit ho permet no hi veig res a objectar, encara que als partits de la competència no els agrada gens que el candidat tingui tanta llibertat); 2/ que les persones que l'acompanyin a la llista les escollirà ell, sense interferències (veurem si és veritat); 3/ que si Maragall (ERC) o Collboni (PSOE) guanyessin les eleccions, ell els donarà suport; 4/ que a Colau ni aigua (encara no s’ha disculpat pel seu joc brut del 2019, fent costat a les fake news de les clavegueres estatals); i 5/ que si al maig no guanyés, deixarà el seu escó de regidor per tal que el seu partit pugui preparar amb total llibertat les eleccions municipals del 2027.

El mèrit de Trias és que tot això ho està explicant obertament abans de les eleccions i, per tant, no hi haurà sorpreses; cap dels seus votants es podrà sentir enganyat. El cas de Trias, però, es limita estrictament a les pròximes eleccions municipals. No busca cap protagonisme en el seu partit el qual, d'un temps ençà, ha passat per episodis molt lamentables, des d'aquell canvi de nom que molts no van entendre i alguns vam criticar en públic. Si la marca Convergència era un dels millors actius del partit, que ho era, per què els dirigents del partit se la van carregar? Si el PSOE va mantenir les sigles amb greus casos de corrupció i torturats i morts a les seves espatlles, si el PP va fer el mateix després dels episodis criminals que els afecten, per què van decidir practicar l’eutanàsia al nom de Convergència? En fi, les respostes a aquestes preguntes queden pels historiadors. Dit això, la candidatura de Trias a l’alcaldia de Barcelona ha sacsejat la política municipal barcelonina, i si també serveix per fer fora els comuns, millor.

Generalitzant una mica, en un règim democràtic els partits polítics massa centrats al voltant d'una sola persona, no en unes eleccions municipals sinó a la cúpula del politburó del partit, acostumen a tenir un futur poc brillant. Avui en dia ningú sap on és aquella tastaolletes de la política anomenada Rosa Díez, que va passar de ser consellera del Govern Basc, amb tot el que un càrrec com aquest comporta —aquell eslògan turístic tan celebrat, Ven y cuéntalo, el va introduir ella—, a fer política centralista d'extrema dreta mitjançant un artefacte anomenat UPyD i la participació en tertúlies tòxiques.

A Barcelona tenim un cas de personalisme encara més exagerat, una senyora col·leccionista de càrrecs que, políticament, ha passat per tot arreu, des de l'Unió del senyor Duran fins a votar la senyora Colau com a alcaldessa. Ara es vol tornar a presentar amb unes noves sigles i sap que no traurà ni un regidor, però no s'ha d'excloure que abans de les eleccions pacti amb un partit amb possibilitats d’assolir escó.

Dos exemples de personalismes a la política estatal: a Ciudadanos, Rivera primer i Arrimadas ara; i a Podemos i les seves confluències, Pablo Iglesias primer i Yolanda Díaz ara. Són polítics potents d’uns partits que estan a punt de desaparèixer del mapa polític.

(La segona part d'aquest article es publicarà el dilluns 19 de desembre)

El superengany de les superilles

La realitat d'una superilla, o carrer verd, o com s'hagi d'anomenar un carrer de l'Eixample de Barcelona on es pretén suprimir els cotxes, posem per cas el carrer Consell de Cent, ens porta com a primera conseqüència que els carrers del voltant del carrer castigat —o, dit en llenguatge dels comuns, beneficiat—, tindran un augment de trànsit i de soroll, ja que hauran d'encabir també els cotxes que abans circulaven per Consell de Cent. Parlem de Diputació i Granvia per sota, i Aragó i València per sobre. Aquesta conclusió és de primer de sentit comú.

Impedir el trànsit de cotxes per un carrer no pressuposa que aquells cotxes deixin de circular per la zona. No només ho diu una entitat especialista com és el RACC, la bèstia negra dels manaires amb despatx a la banda mar de Sant Jaume, sinó que també ho diu el sentit comú. En cas de dubte, cal fixar-se amb el que està passant a la superilla del Poble Nou la qual, al marge de la propaganda oficial, no deixa de ser un fracàs estrepitós en gairebé tots sentits. No nego que en el carrer agraciat la contaminació i el soroll hagin disminuït, ni tampoc negaré, com diuen alguns, que en aquests carrers el preu dels pisos més silenciosos potser augmentarà. En presumia recentment un devot comunaire de Sarrià, utilitzant-ho com a argument a favor de la superilla; un colauista que considera positiu que els pisos de Barcelona siguin encara més cars? Doncs sí, i no calen més comentaris. Però al marge del valor dels pisos, tampoc podem negar que soroll i contaminació augmentaran als carrers del voltant.

Cal reduir la contaminació, en això tots coincidim. I s'ha de fer per tres motius: perquè volem, perquè ens convé i perquè així ens ho manen des de Brussel·les. Però s'ha de fer amb mesures molt rumiades, lògiques i coherents, i cal actuar posant el sentit comú per davant de tot, i sense molestar més del compte a la ciutadania. La recepta present i futura de la mobilitat a Barcelona passa, necessàriament, per busos elèctrics de petita, mitjana i gran capacitat, així com furgonetes, taxis i vehicles privats també elèctrics. I la recepta passa òbviament per caminar més, i per oblidar-se de la carraca del tramvia, que és un caprici massa car i poc útil.

Des que l'any 2015 va accedir a l'alcaldia de Barcelona, he vist dues vegades a l'alcaldessa Colau al barri de Sarrià, i totes dues hi va arribar en el cotxe que els barcelonins posem a la seva disposició. Mentre l’excel·lentíssima senyora no hagi de deixar el despatx de la plaça de Sant Jaume que ocupa gràcies, entre d'altres, al vot del senyor Valls i altres regidors de la seva corda (uns vots que l'any que ve ja no els tindrà), té tot el dret a continuar contaminant amb el cotxe oficial. Però seria d'agrair que no anés donant lliçons sobre com ens hem de moure la resta de ciutadans. I quan dic l'alcaldessa dic també la seva tinenta l'alcaldia, una senyora que, després del tancament de la Nissan, seria encara més feliç si la Seat també tanqués. Dels milers de persones que hi treballen i que quedarien a l'atur, la senyora ni n'ha parlat, és clar. Sentit comú, senyores, sentit comú, menys ideologia del decreixement antisocial, i més pensar en el benestar dels barcelonins.

Els salaris dels governants

No és la primera vegada que tracto sobre els salaris dels governants, i sé que la meva opinió no és precisament gaire compartida. Així, molta gent creu que l’alcaldessa de Barcelona (100.000 €/any) cobra massa; jo, en canvi, crec que cobra poc, i d’aquí venen molts dels nostres mals. Una altra cosa, al marge del sou, és si a la senyora Colau la contractaria algú per gestionar una empresa privada amb un volum de negoci de 3.500 milions d’euros, i al meu entendre és evident que no.

Sigui com sigui, deixant de banda una minoria de cega obediència militant cap als partits que ens governen, la majoria dels ciutadans ens queixem d'estar mal governats. Penso que anem sobrats de raó. Tenir un bon o un mal govern depèn, evidentment, de molts factors, entre d'altres del sou que les institucions ofereixen als aspirants a governar. Lligant-ho amb el paràgraf anterior, aquesta seria una primera selecció.

És un escàndol que el president del govern d'Espanya cobri 90.000 euros l'any, com ho és que l'alcaldessa de Barcelona en cobri 100.000, i el president de la Generalitat una mica més, però tampoc tant més. I sóc perfectament conscient que entre dietes i altres ingressos informals i pagaments en espècie, els seus ingressos reals són bastant superiors a les xifres oficials. I ja que hi som, expresso els meus dubtes raonables sobre si aquests complements més o menys opacs queden reflectits com a pagaments en espècie a les seves declaracions d'IRPF.

Si pretenem que les persones més vàlides i preparades del país dediquin uns anys de la seva vida a la gestió pública, aquests nivells salarials estan desfasats. Només cal que ens fixem en els emoluments anuals del CEO d'una empresa mitjana o gran i comparem xifres. Quants d'aquests professionals, aquests sí, amb una excel·lent preparació repetidament acreditada, estarien disposats a rebaixar-se dràsticament el sou per treballar uns anys pel país? En conec algun, però són ben pocs. Tenim un problema.

Ser ric no és cap ganga

(Article original publicat el 2/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2098, pàg. 2)

Escoltes qualsevol dirigent dels comuns i les seves confluències, els d'Esquerra i també els de l'ala més esquerranosa del PSOE —el sector negocis (Felipe González & Co.) és tota una altra cosa, fins al punt que, escoltant-los, sembla que siguin del PP—, i aviat sorgeix el discurs populista que deixen anar a la mínima que es presenta l'ocasió: els rics són molt dolents i se'ls ha de castigar de valent, ja que són els grans culpables de tots els mals de la nostra societat. A veure si escarmenten! No amb pena de presó —això encara no ho ha proposat ningú—, però sí amb uns impostos forassenyats sobre els estalvis els quals, per cert, abans ja havien cotitzat fiscalment via IRPF.

L'objectiu de les esquerres és que els rics —sense oblidar els rics d'esquerres, que també en tenim— s'oblidin per sempre de les ganes de fer-se un raconet, o un raconàs, sigui per ajudar els fills si algun dia ho necessiten, o com a reserva pel futur imprevisible que ens espera. Segons diuen els que tenen la bola de vidre —no és el meu cas—, el que ens espera no és precisament un futur brillant. Hi ha, però, una alternativa, i és que els rics es cansin de tota aquesta poca-soltada i decideixin expatriar-se i emigrar a territoris fiscalment menys agressius.

El missatge populista i simplista que transmeten els governants de l'esquerra més ideologitzada és que si has guanyat molts diners, segur que has fet trampa. Molta gent no té la capacitat d'entendre, ni té gens d'interès a tenir-la, que un es pot guanyar molt bé la vida sense fer trampes. A més, en comptes d'atacar als rics, els governants haurien de mostrar la seva satisfacció, però no gosen expressar-la en públic. Hi ha qui sembla oblidar que com més guanyin els rics més impostos paguen, i aquests sempre acaben repercutint en el conjunt de la societat. Que potser se n'haurien de pagar més, d'impostos? No ho excloc, però això ho haurem de deixar per a un altre dia, que aquí l'espai és limitat.

El segon missatge dels governants, tant els d'esquerres com els de dretes, aquest en forma de consell discret —mai l'expressen en veu alta— és més pràctic. Et venen a dir que si et guanyés bé la vida no estalviïs ni inverteixis, que et cruixiran a impostos; gasta't els diners com més aviat millor. Si ja te'ls has gastat, no hauràs de tributar per patrimoni, i tampoc hauràs de passar la vergonya de ser ric, ni ser objecte de linxament social. En definitiva, tot i que els rics no són necessàriament males persones, en aquesta societat ser ric no és cap ganga.

Cinc senyores que ens enreden

Yolanda Díaz, vicepresidenta de la quota podemita del govern espanyol —tot i que no queda clar si encara milita a Podemos—, ha fet trampa amb l'estadística dels aturats. Ha presumit d'una xifra, que el seu departament ha fet pública, que no s'avé amb la realitat, ja que s'han deixat d'incloure 90.000 persones en la xifra d'aturats. Dit en altres paraules, donya Yolanda s’ha posat una medalla que no toca.

Esborrar paraules del diari de sessions d'un parlament també és fer trampa, i la diputada socialista catalana Meritxell Batet, com a presidenta del parlament espanyol i responsable que el diari de sessions reflecteixi la realitat, ha fet trampa. Quan en un parlament els diputats no són lliures per dir el que vulguin, la democràcia fa aigües. Eliminar paraules del diari de sessions és molt lleig, ja que, si aquest ha estat censurat, el relat oficial no reflecteix la realitat. I si l'excusa és que un reglament intern permet la censura parlamentària per part de la presidència, la conclusió és que aquest reglament de democràtic en té més aviat poc.

La ministra espanyola de Podemos Irene Montero també ha fet trampa, donant la culpa als jutges de les mancances més que evidents d'una llei del seu departament, popularment coneguda com la llei del "només sí és sí". La llei està mal feta o, com a mínim, és incompleta. Una ministra incompetent no pot traspassar la culpa de la seva incompetència a la judicatura. Des que la nova llei és vigent fins al moment d'escriure aquest comentari, gairebé mig centenar de persones acusades/condemnades per delictes de violació s'han vist beneficiades per la nova llei. La culpa no és dels jutges, la culpa és de la ministra tramposa.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona gràcies, especialment, al vot de monsieur Valls, un polític que té la història política que té, ens ha enredat tantes vegades des que va accedir a l’alcaldia que em resulta impossible destacar només un episodi. El dia que abandoni el seu despatx de Sant Jaume molt pocs barcelonins la trobaran a faltar, però tots la recordarem durant molts anys com l’alcaldessa destroyer d’una ciutat que abans ens agradava molt més que ara.

I què podem dir de Laura Vilagrà, consellera de presidència de la Generalitat? Des que va deixar de ser monitora de natació per dedicar-se a la política les ha dit de l’alçada d’un campanar, i cada vegada que treu el tema de la taula de diàleg ens fa envermellir.

PS: Aviat sortirà publicat un altre article amb el mateix títol, però substituint “senyores” per “senyors”. I començarem per dalt de tot, és clar.

La llibertat d'expressió del ciutadà

El problema d'una gran part dels dirigents polítics d'aquest país és que com que venim d'on venim i tenim uns antecedents històrics antidemocràtics relativament recents, els costa d'entendre que la democràcia té uns peatges que necessàriament han de pagar. Un d'aquests peatges és la llibertat d'expressió del ciutadà, i la possibilitat que els governants puguin ser criticats pels seus administrats amb total llibertat i sense censures ni limitacions de cap mena. La majoria dels governants, però, són al·lèrgics a la crítica, i pretenen fer la seva feina saltant-se aquest peatge.

Raúl del Pozo, un periodista que des de fa més de tres dècades té columna fixa a El Mundo, un diari espanyol de capital italià i molt anticatalà —no hi ha dia que no porti en portada una notícia negativa referida a Catalunya—, alguna vegada l'encerta i s'expressa amb sensatesa. No fa gaire va escriure que la libertad de expresión no nació para proteger a los gobiernos, sinó para vigilarlos. És una afirmació que, òbviament, comparteixo, i es pot aplicar a qualsevol govern del món.

La majoria dels governants porten incrustada la censura en el seu ADN; només els més intel·ligents no cauen en aquest error. Així, tal com insinua l'articulista del Pozo, massa sovint els nostres governants tenen una certa tendència a rebregar les lleis que ells mateixos han promogut per aprofitar-se'n en benefici propi, per tal d'intentar tapar les seves mancances i misèries. Però no volen que es digui, i menys en públic. I no cal dir que, protegint els seus interessos particulars per sobre de tot, deixen desprotegits els interessos generals dels ciutadans, als quals només ens queda l'opció de l'exercici de la crítica. I si aquesta és pública encara millor, tot i que vermells tampoc s'hi posen.

Llenguatge laberíntic

Tot sovint advocats, fiscals, jutges, procuradors dels tribunals, secretaris judicials i altres professionals que es mouen en el sector del dret i la judicatura utilitzen professionalment un llenguatge i unes expressions que, per a la gent que no pertanyem a aquest món, resulten gairebé inintel·ligibles. Ignoro si ho fan a propòsit, buscant precisament que no se'ls entengui, ves a saber amb quins foscos objectius. El fet és que les persones que no pertanyem a aquest ram, cada dos per tres ens veiem obligats a haver de demanar aclariments i explicacions sobre el significat de determinats documents, redactats en un llenguatge que, sense exagerar, podríem perfectament qualificar de laberíntic. He arribat a veure textos oficials d'una pàgina sense que hi aparegui ni un sol punt. No estic parlant de persones analfabetes, que prou pena tenen —segons les estadístiques oficials, l'u i mig per cent dels catalans són oficialment analfabets—, sinó de gent com jo, persones que ens movem pel món sense dificultats, que viatgem sovint, que parlem idiomes, que entenem la gran majoria de les coses que llegim, i que utilitzem amb normalitat les quatre regles i la regla del tres. Com que no crec que ho facin expressament, he arribat a pensar que el llenguatge laberíntic d'aquest sector professional potser només és el fruit d'una incapacitat, no corregida a temps, que impedeix a aquests professionals expressar-se amb un mínim de claredat. Sigui com sigui i pel bé de tothom, s'hi hauria de posar remei amb urgència.

I tu, com t'informes?

Aquesta és una pregunta que em fan de tant en tant, i no només me la fan persones conegudes sinó també gent que no conec de res, i que utilitzen Twitter o altres sistemes per contactar amb mi. Però com que sempre he pensat que d'això ningú n'ha de fer res, i menys encara una persona desconeguda o anònima, normalment no tinc costum de contestar aquesta pregunta. Només faig una excepció: per saber què passa a Sarrià sempre consulto El Jardí, però aquesta és una opció fàcil, ja que gairebé no hi ha alternativa.

Quan, per exemple, faig un comentari sobre, posem per cas, alguna notícia o programa de TV3, o alguna cosa que he llegit a La Razón de Madrid, o al The Guardian de Londres, o al Granma de l'Havana, sempre hi ha qui es creu amb el dret a donar-me una lliçó sobre allò que ens cal llegir i allò altre que n'hem de prescindir. Doncs bé, amb mi tenen una mala peça al teler, ja que tinc una tirada especial per llegir-ho tot, especialment aquells mitjans que estan als antípodes del meu pensament liberal, i això despista una mica als meus amables prescriptors de lectura.

Avui, però, em ve de gust explicar com m'informo. De fet, no sóc gens original, i cada dia som més els que utilitzem aquest sistema. M'informo bàsicament via Internet, i em connecto amb mitjans de tot el món, des del Global Times de la Xina i el Daily Nation de Nairobi, fins al Washington Post o El Mercurio de Santiago de Xile, sense oblidar el South China Morning Post i molts altres; quan anava sovint a Hong Kong, aquest últim sempre me’l passaven a primera hora del matí per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Tant m'és en quin idioma estiguin escrits els mitjans que consulto —m'espavilo en unes quantes llengües—, i en cas necessari avui en dia tenim sistemes de traducció en línia que ens faciliten molt la feina.

Vaig deixar d'informar-me per TV3 fa uns quants anys, quan encara feien uns Telenotícies que es podien veure sense passar vergonya; ara només me’ls miro per saber com ho expliquen, més que per saber què expliquen. Com deia abans, de vegades també em miro coses d'aquesta cadena. Si no ho fes, no podria fer crítiques sobre un mitjà d'informació que paguem entre tots els catalans via impostos i el qual, dissortadament, cada dia s'assembla més a Telecinco; deu ser per allò d'eixamplar la base que d'un temps ençà ens predica el senyor Junqueras. Si preteneu informar-vos sobre l'Orient Mitja amb perspectiva cent per cent palestina, TV3 és una bona cadena. Però si voleu saber què passa realment a la zona, faríeu bé de prescindir d'un mitjà tan esbiaixat ideològicament. Més clar, l’aigua.

De la Via Augusta a la Via Amish?

(Article original publicat el 18/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2096, pàg. 2)

Observo amb interès les intervencions públiques i les actuacions pràctiques que en els últims set anys han anat fent els governants de Barcelona, és a dir, la colla colauista i els seus socis oficials (PSOE), els oficiosos (ERC) i, també, els cupaires, que no es mullen mai, però aplaudeixen de portes endins les mesures de l'equip d'Ada Colau.

Els colauistes tenen una obsessió des del primer dia, i és la seva ferma voluntat de perjudicar amb tots els mitjans possibles al seu abast el trànsit de vehicles gasolina i dièsel, i també els elèctrics. El seu objectiu és que aquests vehicles acabin desapareixent en benefici del trànsit de vehicles de tracció humana, bicicletes, patinets i artefactes similars, i potenciar una cosa tan cara i obsoleta com és el tramvia.

Per la ciutat no sóc usuari dels vehicles de tracció humana, però també tinc motius de satisfacció. Així, estic content que a la gent que acostumem a anar a peu per la ciutat, no se'ns criminalitzi gaire, i de moment només se'ns castiga a compartir unes voreres que abans eren per a ús exclusiu dels vianants amb els conductors de bicis i patinets.

Ara bé, pretendre com volen alguns suprimir els vehicles que passen per la Via Augusta té un inconvenient insalvable, i és que la continuació d'aquesta via és el Túnel de Vallvidrera, amb tot el que això comporta per a la mobilitat ciutadana. La Via Augusta és l'única via d'entrada i sortida de la ciutat que connecta amb el túnel que va cap al Vallès.

Però els defensors de la teoria del decreixement diuen que això també té solució, i aquesta implica replantejar la utilitat del túnel. Hi ha des d’algun forassenyat que proposa tapiar-lo i destinar aquell espai a altres activitats, fins als que suggereixen deixar només un carril de circulació per a urgències i reconvertir els altres en carrils bici segregats d'anada i tornada. Com veieu, a Barcelona tenim gent amb idees.

El decreixement, tan de moda entre uns col·lectius clarament minoritaris, implica no només destruir llocs de treball —la primera tinent d'alcaldia de Barcelona va arribar a insinuar que es podria tancar la Seat— sinó dificultar que se'n creïn de nous. Qui defensa el decreixement sembla oblidar la legítima aspiració de les moltes persones que busquen feina o aspiren a trobar-ne una de millor. Però, per a alguns, la seva ideologia sembla tenir prioritat sobre els interessos més generals. La fita que somnien alguns seria convertir la Via Augusta en una mena de Via Amish sense ni un sol cotxe; espero que no se'n surtin.

Precarietat laboral

Tot sovint em pregunto si l'objectiu de molts dels dirigents polítics i sindicals d'aquest país és anar consolidant la precarietat laboral que tant sovinteja i tant critiquem. Sóc conscient que polítics i sindicalistes alliberats això no ho admetran mai, però de vegades sembla que treballin amb aquesta finalitat tan equivocada. També em pregunto si el fet de treballar en una cooperativa o organització similar ha d'implicar, necessàriament, l'acceptació d'unes condicions laborals precàries.

Penso ara mateix en un centre cívic municipal de gestió privada del meu barri, Sarrià. Es tracta d'una entitat que en alguns àmbits també és coneguda com la catedral sarrianenca de l'economia social i solidària, molt d'esquerres, molt anticapitalista, molt pro palestina, molt antijueva i molt silenciosa respecte al que passa ara a l'Afganistan. Així, des d'aquella entitat es publiciten, es debaten i es promouen tota mena d'iniciatives de caràcter anticapitalista, la majoria dominades per la precarietat laboral, com ara cooperatives, horts comunitaris i altres instruments amb l'objectiu d'implementar allò que alguns consideren que és l'economia bona.

A l'altra banda d'aquest ampli espectre ideològic hi hauria el pervers sistema capitalista, aquell que tan poc agrada a l'esquerra, tot i que ben bé que dels seus evidents avantatges se n'aprofita tothom. Si la gent viu ara molt millor que fa mig segle, és precisament gràcies a les eines que van associades al capitalisme: la iniciativa privada, el lliure comerç, la lliure competència, l'emprenedoria real sense tutories públiques innecessàries ni interferències de l'administració, i altres eines igualment perverses.

Amb un exemple potser s'entendrà millor. Escoltar no fa gaire en aquella catedral de l'economia social i solidària que per part dels responsables d'una cooperativa del barri es considera raonable que els seus treballadors tinguin un cost mitjà per a l'empresa de 7 €/hora fa grinyolar els principis bàsics de les persones que hem tingut la responsabilitat de gestionar una empresa pròpia i pagar sous raonables als col·laboradors. I a partir d'aquí es poden fer moltes comparacions. Sense anar més lluny, la senyora que ve a netejar a casa nostra en cobra dotze, assegurança a banda, i som perfectament conscients que no li estem fent cap regal.

Sant tornem-hi!

Ja ha passat un altre any des de l'última Marató de TV3. Sant tornem-hi! La setmana passada vaig fer una piulada que, per la limitació de 280 caràcters imposada per Twitter, vaig haver de resumir molt. Avui la desenvoluparé una mica més.

Cada any, amb la promoció pesadíssima de La Marató de TV3, un esdeveniment que a Catalunya ja s'ha convertit en tot un clàssic, sento la necessitat de publicar un comentari per explicar a qui no s'ho hagi plantejat que no tot són les flors i violes que ens presenten els seus organitzadors. La Marató de TV3 té un clar rerefons polític força negatiu que els governants intenten amagar per tapar-se les vergonyes. Però segons com ho comentes et poden titllar d'insolidari en amunt. Un any més, assumeixo el risc d’opinar per lliure i dir-hi la meva.

No cal dir que sobre La Marató de TV3 es poden dir coses molt positives, tot i que no són aquestes l'objecte del meu comentari d'avui; d'això ja se n'ocupa l'eficaç departament de propaganda de la casa. Però hi ha un aspecte de La Marató que de positiu en té més aviat poc, i del qual gairebé ningú en parla. Així, van passant els anys i la marató és, també, la trista constatació que els nostres governants no n'aprenen, ja que segueixen sense fer la feina que els pertoca i per a la qual els hem elegit.

Al meu entendre, l'objectiu de La Marató no hauria de ser cap altre que aquest esdeveniment no s'hagués de repetir mai més, perquè això voldria dir que allò que es busca resoldre amb la recollida popular de diners ja hauria quedat resolt per part de qui tocaria fer-ho: les administracions públiques. Molt em temo, però, que estem lluny d'assolir aquesta fita més que raonable, i La Marató continuarà sent una eina excel·lent per tapar les incompetències dels responsables polítics.

Uns polítics que, en comptes d'amagar-se sota les pedres el dia de La Marató per tal d'intentar passar desapercebuts, busquen la seva quota de protagonisme cínic en la gran festa. Uns polítics que demanen uns calerons per la causa i agafen el telèfon a primera fila d'una d'aquelles sales per garantir-se que sortiran per televisió. Uns polítics que semblen estar molt satisfets de mostrar en públic les seves vergonyes, és a dir, les conseqüències de la seva mala gestió pública que porten a gent benintencionada a participar en maratons i altres esdeveniments per l'estil per intentar cobrir unes necessitats que hauria de cobrir l'administració.

Salaris baixos i lloguers alts, alguna cosa falla

Segons s’informava fa uns dies, a Barcelona el percentatge sobre els ingressos destinat a pagar el lloguer de l'habitatge és del 52,2%, i no cal ser un expert en el tema per concloure que aquesta dada resulta socialment insostenible. Alguna cosa falla. Hi ha qui diu que els preus del lloguer són massa alts, i que haurien de baixar, però no expliquen com. Altres sostenen que els salaris són massa baixos, i que haurien de pujar, però que això no depèn d'ells. Uns i altres tenen les seves raons, però no disposen de les eines efectives per aplicar-les.

Segons diuen els experts, l'objectiu raonable seria que el percentatge actual del 52,2% es reduís fins al 33,3% dels ingressos com a màxim, és a dir, que no més d'un terç dels ingressos es destinessin a pagar el lloguer o la quota hipotecària de l'habitatge. Els polítics han de decidir com fer quadrar aquesta divergència, i ho han de fer respectant les lleis vigents, o fent unes lleis noves més efectives. Tot el que no sigui això, només és soroll mediàtic sense cap utilitat pràctica.

Dit tot això, si els governants haguessin començat a fer bé la seva feina quan tocava, fent una aposta clara per l'habitatge públic, avui no ens trobaríem en la situació dramàtica en la qual ens trobem. A França, sense anar més lluny, aquest problema el tenen bastant ben resolt, ja que els ajuntaments francesos tenen un parc important d'habitatges públics que es lloguen a la ciutadania a preus raonables i proporcionals als salaris. Al nostre país, en canvi, aquesta és una gran assignatura social pendent, i tots els partits polítics que han governat en democràcia són els culpables del desgavell actual. No he vist enlloc que cap partit s’hagi disculpat pel desistiment de la seva obligació.

El barber de Kim Jong-un

(Foto: Wikipedia)

M'admetran que el tall de cabell del dictador comunista de Corea del Nord és bastant original; pel meu gust, lleig amb ganes, però ja sabem que sobre gustos tothom hi pot dir la seva. Sense anar tan lluny, si ens fixem en alguns personatges del nostre entorn més proper, podem trobar imitacions bastant semblants. A TV3, la televisió pública d'Esquerra pagada amb els impostos de tots els catalans, un bon imitador del senyor Kim podria ser un tal Marc que fa programes sobre restaurants, cuines i manduca en general. Déu-n'hi-do la pinta que té el personatge, amb aquelles cadenes a joc que li pengen dels pantalons! Vull pensar que ell es troba molt afavorit, però si te'l trobes de nit pel carrer potser canvies de vorera. Contra gustos...

Per escriure una cosa així a Pyongyang, anant bé, et poden tancar una temporada a la presó, i no anant tan bé et poden fer desaparèixer del mapa, literalment. Ara puc publicar aquestes coses perquè el meu intent d'establir relacions comercials amb les autoritats d'aquell paradís comunista no va fructificar, i aquella aventura va finalitzar fa temps. És d'esperar que l'amic Cho Sun-il, representant oficiós a l'estranger del règim dels estimats líders —aquí més conegut com a Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez, un comunista català de família aristocràtica—, no passi un informe als seus amics nord-coreans, que aquests tenen la mà molt llarga per perseguir els crítics del règim.

Inversions fake

Fa unes setmanes es va anunciar que la multinacional Volkswagen faria una fàbrica de bateries a Sagunt (València). Va ser notícia de portada a tots els mitjans de comunicació, amb fotos dels directius de la multinacional alemanya, el president del govern espanyol, el president de la Generalitat valenciana i altres autoritats a la recerca de la foto, tots ells posant cara de gran satisfacció.

A l'altra banda d'aquesta notícia, es feia públic l'emprenyament més que justificat de les autoritats polítiques catalanes, que veien perdre una inversió la qual, inicialment, estava previst i s'havia anunciat que vindria a Catalunya. Espanya, però, va demostrar la seva estima cap als catalans a la seva manera, desviant aquesta inversió cap a Sagunt mitjançant la promesa d'una propina extra per als alemanys.

Amb els pressupostos de l'estat passa més o menys el mateix: molta satisfacció i molta foto quan es fa públic que la inversió de l'estat a Catalunya serà, aquesta vegada sí, molt important, i una gran frustració col·lectiva quan al cap d'un any ens assabentem que de tots aquells recursos estatals promesos a Catalunya, només se n'havien confirmat una tercera part.

Prometre sobre el paper és molt fàcil, és de les primeres coses que aprenen a fer els polítics, potser perquè juguen amb la possibilitat que quan sigui l'hora de passar comptes amb la ciutadania ells ja no hi seran, i no entrarem ara a qualificar èticament aquestes pràctiques.

Els directius alemanys que han de donar el vistiplau definitiu a la localització de la planta de bateries no se n’amaguen, i ja han dit que decidiran en funció dels ajuts públics que aconsegueixin de les administracions. Ara les fàbriques de bateries es munten així, en funció de quina sigui l'administració pública que afluixi més la mosca. De tot en diuen "economia lliure de mercat", però en aquest cas no deixa de ser una distorsió simpàtica d'aquest concepte.