Juliana i els pantalons curts

Enric Juliana escrivia fa uns dies a La Vanguardia que un dels requisits bàsics de l’elegància espiritual masculina a partir d’una certa edat és ser molt caut en l’ús dels pantalons curts a l’estiu. Ell no ho deia però es donava per sobreentès que es referia al seu ús a la ciutat, en un entorn urbà.

Ideològicament a vegades no coincideixo amb aquest periodista tot i que quasi sempre diu coses molt interessants. Al meu entendre Juliana socialisteja un pèl massa. Però gaudeixo especialment amb els seus articles sobre Itàlia i Portugal, dos països que visito sovint i que m’interessen molt per motius diversos.

Amb el tema dels pantalons curts no puc estar-hi més d’acord. M’he passat quasi tot l’agost a Barcelona i aquest any encara no els he estrenat. Me’ls reservo per posar-me’ls a Ciutadella, d’aquí uns quants dies, suposant que el temps m’ho permeti i em vingui de gust deixar per uns dies una mica de banda aquella elegància espiritual de la que ens parlava Juliana.

L’herència Riera

Degut a una sobtada despressurització de la cabina dilluns passat un avió de Ryanair que anava de Bristol a Girona va haver de fer un aterratge d’emergència en un aeroport francès. Entre els passatgers afectats hi havia un grup d’escolars de la comarca de la Selva que tornaven de la Gran Bretanya després d’una estada a l’illa per aprendre anglès. Hi van anar becats per la Fundació Privada Catalana Joan Riera i Gubau per a l’Ensenyament de l’Idioma Anglès i l’Educació en Anglès a Santa Coloma de Farners i Comarca de la Selva. Aquest incident em va retornar a la meva memòria aquell personatge, a qui no vaig conèixer personalment però amb qui vaig tenir-hi tractes comercials durant uns quants anys.

El senyor Joan Riera i Gubau era un empresari molt peculiar. Al llarg de la seva vida va guanyar molts diners però aquesta circumstància sempre la va mantenir en un estricte secret i no ho sabia ningú més que ell. De fet Joan Riera vivia molt modestament i veient-lo ningú es podia imaginar que fos un multimilionari. En morir l’any 1997 va deixar en herència la totalitat de la seva fortuna a la Generalitat de Catalunya. L’herència estava condicionada, però, a utilitzar-la en exclusiva per els fins expressats en el títol de la fundació citada abans i creada a l’efecte. La xifra exacta de l’herència no la tinc clara doncs se’n mencionen varies. Sembla ser que podria tractar-se, milió amunt milió avall, d’uns 42 milions de dòlars USA (el gruix de l’herència estava dipositat en aquella divisa al Chase Manhattan Bank de les Illes Caiman). En qualsevol cas estem parlant d’una gran fortuna valorada en varis milers de milions de pessetes de l’època.

L’empresa del senyor Riera, anomenada Yanky, era una fàbrica de mitjons i es trobava a Santa Coloma de Farners, localitat on ell mateix va viure fins a la seva mort. Eren clients meus, uns bons clients. Però dissortadament jo mai vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo doncs els tractes els tenia amb executius de la seva empresa. I dic dissortadament perquè sabent el que després de la seva mort es va saber m’hagués agradat molt haver pogut tenir unes xerrades amb ell. Sempre he tingut interès en conèixer gent diferent, personatges que se surten de la norma, i si aneu al Google i us llegiu l’increïble història del senyor Riera us adonareu que ell ho era amb escreix.

L’herència Riera és la més important rebuda mai per la Generalitat en tota la seva història. A mi m’hagués agradat que l’administració catalana n’hagués parlat una mica més, que li hagués donat tota la importància que aquell gest d’una persona privada es mereixia. No estic insinuant una Creu de Sant Jordi, no, doncs aquesta condecoració ja la té quasi tothom i aviat en presumirem els pocs que encara no la lluïm. Però a vegades tinc la sensació que iniciatives privades tan lloables com la del senyor Riera ens les amaguen, com si els fés una mica de nosa ideològica que gestos com aquest destaquin massa enmig de la grisor generalitzada que ens envolta.

La credibilitat dels partits polítics a Catalunya (i 2)

(La primera part d’aquest article la trobareu aquí. Avui toca parlar de la credibilitat dels partits perdedors en les darreres eleccions).

La credibilitat de Ciutadans no em veig capaç de valorar-la. Aquesta gent semblen d’una altre galàxia. Ara tenen tres diputats a manera de parèntesis excepcional d’una estranya trajectòria política que sembla tenir com a fita la d’un permanent extraparlamentarisme. Però també podria ser que confongués els desigs amb la realitat.

La credibilitat d’Esquerra es troba ara mateix sota mínims, o millor dit sota zero. Res del que diuen o proposen resulta creïble. El mal que Carod i companyia han fet a aquest país en els darrers anys trigarà molt temps a oblidar-se. Carod fa temps que és el que se’n diu un home políticament amortitzat tot i que la definició potser no és la més adient ja que, en principi, només s’amortitza allò que abans ha donat un rendiment. Quin rendiment ha donat Carod a Catalunya o als catalans? Què li hem d’agrair? Per altra banda el seu successor al capdavant de la nova direcció del partit i soci seu fins fa quatre dies, Puigcercós, és más de lo mismo. Comèdia, pura comèdia. Puigcercós, només pel fet d’insistir tant en defensar aferrissadament a Vendrell, el seu recaptador de quotes pel partit amb mètodes més que dubtosos, ja queda ben retratat. I totes aquestes amenaces que fa darrerament no se les creuen ni els seus.

La d’Iniciativa és, per a mi, immesurable. Fa anys van optar amb tota legitimitat per anar d’escolanets dels socialistes i fan sempre tot allò que els ve marcat tant des del carrer Nicaragua de Barcelona com des del carrer Ferraz de Madrid. Cap responsabilitat, cap iniciativa pròpia a pesar de la marca que ara llueixen, res de res. Res a veure amb el que havia estat el PSUC.

La credibilitat del PP m’atreviria a dir que és bastant més alta que la dels altres partits. Ara que els jocs de Pequín encara estan calents jo els donaria sense dubtar-ho la medalla d’or de la credibilitat política. De tot l’arc parlamentari català els del PP són els que ho tenen més clar i mai s’amaguen d’explicar-ho a qui els vulgui escoltar. La seva prioritat i el seu únic i exclusiu interès és Espanya. En cas de conflicte entre Espanya i Catalunya (que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà) tenen més clar que l’aigua cap on s’han de posicionar. Afortunadament tenen un suport electoral força limitat i semblen ser molt conscients que a Catalunya no poden aspirar a massa més.

La del PSc(PSc-PSOE) me la reservo per quan es conegui la seva reacció i les mesures que prenguin, si es que en prenen alguna, a partir del moment en que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut. Convé no oblidar que el TC tombarà l’Estatut a instàncies, entre d’altres, dels propis socialistes, que van presentar els seus recursos sense donar la cara, com si diguéssim per la porta del darrera, utilitzant per aquesta feina bruta alguns dels seus presidents autonòmics i la cirereta del recurs del Defensor del Pueblo. Però si ens mirem la trajectòria dels socialistes catalans en els darrers trenta anys no en podem esperar massa. No s’ha de perdre de vista el seu suport ben explícit a la Loapa, una llei tan negativa pels interessos catalans que no s’entén com algú que es considera català li podia donar suport. Afortunadament la Loapa va ser després tombada pel propi TC però la feina ja estava feta. La llei va desaparèixer però l’esperit encara ens envolta, i d’això n’és tan responsable el PP com el PSOE.

El panorama que se’ns presenta a curt i mig termini el podem qualificar de qualsevol cosa menys d’engrescador. Crec que amb això hi coincidirà quasi tothom.

Això ja s’acaba, aviat tornarem a la normalitat

La credibilitat dels partits polítics a Catalunya (1)

Aquest article s’estructura en dues parts. Avui parlarem de la credibilitat de CiU, la coalició guanyadora a les darreres eleccions. Demà passat ho farem sobre els altres partits amb representació al Parlament; és a dir, els que van perdre aquelles eleccions.

Des de la seva fundació a Montserrat a meitat dels anys setanta CiU no ha abandonat mai l’ambigüitat calculada ni que els hi demanessin de genolls. Penso que després de més de trenta anys potser ja començaria a ser hora d’anar concretant una mica més el projecte polític. Crec que ja entrats al segle XXI seria bo que des de Convergència ens expliquessin quin és el futur que a mig i llarg termini ens proposen per a Catalunya. És més del mateix? O potser hi ha una segona fase del projecte que se’ns intenta amagar? Per l’autor d’aquest blog més ambigüitat és equivalent a menys credibilitat.

Allò de l’enganxina de la Casa Gran del Catalanisme que van posar a la porta de la seu central de Convergència a l’Eixample de Barcelona hi ha poca gent que ho entengui. Ni tan sols ho entenen molts dels propis militants convergents. Ho sé del cert perquè en conec bastants i m’ho diuen sense embuts. Com a ocurrència d’un becari del departament de màrqueting electoral del partit potser va estar bé però aquesta mena d’acudits està renyida amb la seriositat que t’esperes d’un partit polític amb una llarga experiència al govern de Catalunya i una reconeguda vocació de tornar-hi el més aviat possible.

Darrera hora: sembla ser que sí, que volen començar a deixar de banda l’ambigüitat que, per altra banda, tan bons resultats els ha donat durant l’època Pujol. Cullell, ex quasi tot al partit durant el pujolisme i que després d’uns anys de silenci torna a tenir cadira a la cúpula de Convergència, va declarar fa uns dies en una entrevista a El Periódico que el que toca ara és la sociovergència. Així, pel broc gros, sense cap mena de matisació. Toca això i punt. No he llegit cap desmentit per part d’altres dirigents del partit, i això sí que és mullar-se doncs hi ha silencis que són molt cridaners.

Però si realment el que toca és la sociovergència estic segur que molts votants convergents de tota la vida es començaran a buscar una alternativa electoral de cara els propers comicis. No costa gaire d’entendre: el votant socialista no vol que governi Convergència, i el votant convergent no vol que governi el PSOE. I fixeu-vos en el petit –o no tan petit- detall de l’ordre de les paraules que defineixen l’invent de la sociovergència: primer el socio i després la vergència. Simptomàtic?

Quan l’actual Banco Santander es deia Santander Central Hispano quedava clara la prioritat del senyor Botín. Primer Santander, després la resta. Resta que, per cert, va desaparèixer més ràpid que un carmel a la porta d’una escola. Doncs és això el que volia dir. La sociovergència ens portaria aviat la sociovergència, i d’aquí al socialisme només hi hauria un pas. I això ja sabem el que és, és precisament el que tenim ara. És això és el que vol el senyor Cullell? I per què ens proposa arribar-hi per estranyes dreceres?

A l’agost es “blogeja” molt menys

Durant el mes d’agost la majoria dels blogaires (ep, hi ha excepcions molt meritòries!) deixem els nostres blogs mig abandonats. En alguns casos és la calor i la mandra però el cert és que l’analytics ens diu que durant aquesta època el número de lectors baixa en picat; i si no ens ha de llegir quasi ningú un es pregunta quin sentit té anar penjant articles cada dia.

Sort en tinc que el meu alter ego de tant en tant se’n recorda d’actualitzar l’altre blog i avui ho ha tornat a fer. Això sí, sense trencar-se massa el cap. Amb un copiar i enganxar n’ha tingut prou per sortir del pas.

Festa Major de Gràcia, un aspecte col·lateral

Ara que ja s’acaba la Festa Major de Gràcia potser podem comentar algun aspecte col·lateral del que poc o gens se’n parla en altres mitjans. És a dir, no cal parlar de com han quedat els carrers, ni de que cada any n’hi ha menys d’adornats, i tampoc cal insistir en comentar els aldarulls que hi ha cada dia en acabar-se l’horari establert per la festa, amb la tradicional crema de contenidors i totes les gamberrades similars que ja comencen a ser un clàssic a Gràcia. D’això que en podríem dir kale borroka post festa ja en parlen cada dia els mitjans tradicionals.

Però es pot fer, per exemple, una lectura amb ulls crítics sobre el programa oficial de la Festa Major de Gràcia, una festa que està organitzada per una entitat privada anomenada Federació Festa Major de Gràcia. S’observen una sèrie de peculiaritats que m’agradaria comentar.

· Comptant la portada i la contraportada, aquest any el programa té 64 pàgines i es reparteix gratuïtament per tot el recinte de la festa.

· Més d’un 10 per cent de les pàgines estan dedicades a les salutacions institucionals. Sembla ser que aquest és el peatge que els organitzadors han de pagar a les institucions a canvi d’algun ajut. Aquest any ens saluden, cadascun d’ells amb pàgina sencera i fotografia del personatge, José Montilla (President de la Generalitat), Jordi Hereu (Alcalde de Barcelona), Jordi Ausàs (Conseller de Governació), Joan Manuel Tresserras (Conseller de Cultura), un senyor desconegut per a mi que no diu qui és ni quin càrrec ocupa, Ricard Martínez (President del Districte de Gràcia) i Ricard Estruch (President de la Federació Festa Major de Gràcia).

A primera vista potser hi trobo a faltar algú de la Diputació de Barcelona, institució que al programa també figura com a supporter, i potser tampoc hagués fet nosa lluir-hi algun ministre català. Ara parlant seriosament, és necessari que tots aquests personatges surtin al programa? És necessari tot aquest autobombo dels polítics que sempre aprofiten qualsevol forat per treure el cap? És així com pensen que el ciutadà els mirarà amb uns altres ulls, amb més simpatia?

Las meva opinió personal és que excepte l’organitzador de la festa, el senyor Estruch, tots els altres senyors (senyors, sí, no hi ha cap senyora) no hi haurien de ser.

Un altre percentatge important de les pàgines (també superior al 10 per cent del programa) està dedicat a anuncis institucionals. Àrea Metropolitana, Ajuntament de Barcelona (3 pàgines senceres de publicitat), Generalitat de Catalunya (que per no ser menys que els de l’altra banda de la Plaça de Sant Jaume, hi té 4 pàgines senceres de publicitat). En fi, crec que es tracta d’una intromissió institucional massa exagerada tractant-se d'una festa privada.

Qui és l’amo dels 25 diputats?

És ja tot un clàssic. Darrerament veig que es torna a discutir sobre si els 25 diputats elegits a les llistes del PSOE a Catalunya són de Zapatero o són de Montilla. Uns defensen una d’aquestes propietats i altres defensen l’altre. Sovint sorgeix una tercera via, aquells que amb més bona fe que sentit de la realitat responen que aquests diputats són del electors que, al cap i a la fí, el dia de les eleccions van decidir agafar precisament aquella papereta i la van posar dins l’urna. I seguint amb aquesta lògica tan benintencionada com al meu entendre equivocada, ens diuen que aquests diputats es deuen en primer lloc als seus electors. Maco, oi? Sí, seria maco si fos veritat.

Però al meu entendre no ho és. Crec que els veritables propietaris d’aquesta colla de diputats són els cuiners de Nicaragua que, no ho oblidem, en darrer lloc depenen dels cuiners de la sèu central de Ferraz. És a dir, els dos Joses (Montilla i Zaragoza), Miquel Iceta i potser algú més. Aquests són els que manen, aquests són els que decideixen qui va a les llistes i en quin lloc, qui repeteix i qui no. Els electors poc que hi pintem. Els electors ni tan sols podem elegir els diputats que volem. El màxim que ens deixen fer els cuiners és escollir una llista sencera, encara que nosaltres potser només n’escolliríem la meitat dels que ens hi han posat. Perquè sabem que aquell és un bandarra, i aquell altre un inútil, i aquell de més enllà un corrupte. Però no, o tots o cap.

Aquests és un dels motius de la creixent abstenció electoral i el descrèdit de l’anomenada classe política. Per cert, no ens càpiga cap dubte que aquest cop els 25 faran exactament com han fet sempre, que no és res més que allò que els manin des de Ferraz.

Circular a vuitanta per l’autopista

Qualsevol que ens veiés des d’un país normal pensaria que els catalans hem perdut el senderi. No cal ser un gran matemàtic per arribar a la conclusió de que circular a 80 per hora per l’autopista en comptes de fer-ho a 120 com es feia abans vol dir que ara circulem –i contaminem- durant un cinquanta per cent més de temps. Si abans per fer 60 quilometres necessitàvem 30 minuts ara en necessitem 45. Si durant aquell recorregut abans contaminàvem durant mitja hora ara ho fem durant tres quarts d’hora. Tampoc val això de que a menys velocitat el motor treballa a menys revolucions doncs el ritme del motor s’adapta a la velocitat ja que per això es va inventar el canvi de marxes, sigui aquest manual o automàtic. Per tant, l’única conclusió lògica és que ara els cotxes contaminen més que abans.

Doncs bé, alguns que no combreguem amb rodes de molí agrairíem rebre de les nostres autoritats l’explicació tècnica sobre quin és l’efecte benèfic de que els cotxes ara contaminin molt més que abans. Jo no el veig per enlloc, més aviat hi veig el pervers efecte invers.

Ha passat un any des de la controvertida mesura presa pels comunistes que ara es fan dir verds i ecologistes, com si d’ecologistes només en poguessin ser ells, com si en Saura i companyia tinguessin el monopoli de l’ecologisme. Ara sembla ser que és el moment de fer balanç i com que les xifres no són precisament brillants, des de la conselleria han decidit fer-lo en ple més d’agost per tal que aquella decisió equivocada passi més desapercebuda.

Les xifres ens diuen que s’ha reduït una mica (menys del dos per cent) l’emissió de gasos contaminants. Però la minsa reducció anunciada segur que té més a veure amb la crisis i la reducció de l’activitat industrial. És a dir, l’augment de la contaminació dels vehicles combinat amb el descens de la contaminació industrial donen el balanç pràcticament equilibrat que dèiem.

També ha disminuït una mica, poc, el número de morts i el de ferits greus en accident. Lògic. A 40 per hora la disminució seria espectacular i a 20 per hora les xifres serien properes a zero. I si es prohibissin els avions els accidents aeris desapareixerien.

Queda per fer el balanç de les sancions imposades per Tràfic. No crec que el facin, si més no, no crec que el facin a bombo i platerets doncs només demostraria que la mesura és bàsicament recaptatòria.

La perfecció

El passat 5 d’agost, Tom Heckel, autoanomenat conseller psíquic, va ser entrevistat a La Vanguardia per Victor-M. Amela. L’entrevista acabava així:

-¿Ha logrado usted la perfección?
-¿Lograr? La perfección és la aceptación de lo existente.

Aplicar la teoria de Heckel a, per exemple, la política, i poder convèncer el ciutadà de la seva bondat seria la justificació de qualsevol dictadura. De seguida vaig pensar que allà hi havia tema i el mateix dia vaig embastar un esborrany d’article d’aquells que no són d’estricta actualitat, que te’ls guardes per posar-los al blog un d’aquells dies en que no saps què dir.

La idea central del que vaig escriure és que, aplicada a les persones i també a les coses, la perfecció simplement no existeix. Això fa molts anys que ho penso i n’estic ben convençut. La perfecció pot ser, en alguns casos, una aspiració en certa manera comprensible i legítima. Però no deixa de ser una fita on mai hi arribes per més que t’hi esforcis. En tot cas el que hi ha és la idea de buscar la perfecció com a filosofia de millora personal, i em refereixo a la perfecció aplicada a qualsevol àmbit de la nostra vida. Però no ens enganyem, la majoria de la gent aquestes coses ni se les planteja. En general la gent va tirant al marge de perfeccions i molts en tenen prou amb el futbol i poca cosa més. I qui dia passa any empeny.

Un parell de dies més tard vam estar sopant amb uns amics dels que a l’agost també es queden de guàrdia a Sarrià, un col·lectiu més nombrós del que molta gens es pensa. Vaig aprofitar la trobada per comentar aquella entrevista i la seva reacció immediata estava plena de lògica: això és hinduisme pur.

L’hinduisme mai m’ha cridat l’atenció ni se m’ha passat pel cap que filosofies com aquesta em poguessin ajudar. Sempre ho he vist com un camí per convèncer a la gent més pobra i desvalguda de la societat perquè se senti conformada i fins i tot satisfeta amb el poc que tenen. L’hinduisme els ajuda a prescindir d’uns mínims socials que al meu entendre són més que necessaris, evidentment segons uns paràmetres, els meus, occidentals i, en general, força trufats d’un consumisme sovint exagerat. I això ho diu precisament un que és bastant al·lèrgic a anar a comprar i a entrar a qualsevol botiga, ni que sigui per mirar com està el mercat. Sóc un ferm defensor de l’economia de mercat i de la llei de l’oferta i la demanda però, si puc, a les botigues qui hi vagin els altres.

Resumint, a mi la moto que ven el senyor Heckel no em convenç gens ni mica i dubto que li compri. Però segur que trobarà altres clients potencials disposats a fer-ho. Hi ha gent per tot.

El risc de les cites a cegues i altres derivacions

Intueixo que el principal risc d’una cita a cegues, especialment amb segons qui i on es quedi, és que no se’t presenti el teu interlocutor.

Arribes per exemple a un aeroport, saps que t’han de venir a buscar, però ni el xofer local et coneix a tu ni tu el coneixes a ell. Hi ha el costum de portar un cartell amb el nom del viatger i/o amb el nom de l’empresa, i passejar-se per la zona d’arribades confiant en la sort de que el viatger acabi descobrint el seu nom i se’t presenti. Però en certs aeroports et trobes amb tanta gent amb cartells que això combinat amb les diverses portes de sortida que hi sol haver fa que llegir-los tots representi una feinada.

Un altre sistema més sofisticat és que et donin algunes pistes concretes de la persona que esperes: mira, és una senyora d’uns quaranta anys, portarà un abric de color de gos com fuig, un portàtil penjat en bandolera, porta ulleres i per tal que ens sigui més fàcil d’identificar-la ha dit que portarà el Herald Tribune sota el braç.

A més a més, no sempre estàs segur que algú t’estarà esperant encara que en certs llocs i en segons quines circumstàncies queda sobreentès que hi haurà algú que et recollirà a l’aeroport. Però de vegades hi ha quelcom que falla i el viatger es queda penjat i sense saber massa què fer.

En aquest sentit aprofitaré per explicar una anècdota personal que em va passar fa bastants anys. Aeroport de Gaborone, capital de la República de Botswana. És aquell territori que quan era un protectorat britànic es coneixia com a Bechuanaland. Jo era el primer cop que hi anava. Arribava de Johannesburg en un petit avió d’hèlice de poques places. Aeroport molt justet, una terminal de pocs metres quadrats amb només uns pocs mostradors, sense bar, sense banc, sense quiosc, sense telèfon públic, sense taxis. No hi he tornat més però m’imagino que avui Gaborone disposa d’un aeroport més ben dotat que el que jo vaig conèixer. Des d’allà jo havia d’anar a una altra ciutat allunyada de la capital. Estava convençut que hi trobaria algú esperant-me ja que així ho havíem convingut dues setmanes abans. Però no m'esperava ningú. Per no tenir, jo no tenia ni una pula a la butxaca, la moneda local del país.

Al final vaig preguntar a uns homes que anaven amb una camioneta del tipus pick-up si anaven a Gaborone, i en dir-me que sí els vaig demanar que em deixessin al centre. Va ser un recorregut més aviat curt però per a mi insòlit, amb qui escriu això assegut a la part de darrera de la camioneta i els dos homes a dins de la cabina. En arribar a la ciutat vaig dirigir-me a un banc anglès de tota la vida, els vaig explicar el meu problema i ells mateixos van trucar a l’empresa (que casualment era un bon client del banc). Mentre m’esperava que em vinguessin a buscar el director em van donar conversa i em va convidar a cafè i tot.

Finalment va arribar l’esperat conductor disculpant-se repetidament pel seu oblit i vàrem marxar. Vaig poder fer la feina que tenia prevista però tot plegat va ocasionar que el meu programa s’endarrerís molt. Aviat vaig veure que no em donaria temps d’agafar l’avió de tornada a Johannesburg previst per darrera hora. Però si voleu saber la segona part d’aquesta història i com va acabar tot plegat haureu de clicar aquí.

L’estranya política comercial del diari “Avui” (i 2)

Fa dues setmanes vaig enviar una carta al director del diari Avui, circumstància que va donar peu al meu comentari anterior. La meva carta, que fins ara no s’ha publicat i previsiblement no es publicarà, en contestava una altra. És aquesta:

23 de juliol de 2008

Senyor director,

El senyor XX, que del seu escrit se’n pot deduir que és pagès, es lamenta perquè sembla ser que molt aviat es limitaran les ajudes als agricultors, es reduiran els aranzels sobre els productes agrícoles extracomunitaris i es disminuiran les ajudes a l’exportació dels propis. Lamentant la seva situació personal, si aquestes perspectives que ens diu s'acaben complint crec que som bastants els que n’estarem encantats. No és normal que el 40% del pressupost comunitari serveixi per subvencionar els privilegiats pagesos, que no arriben ni al dos per cent de la població. Per la mateixa regla del tres, jo demanaria que subvencionessin el meu ram, que també està molt tocat. Per què uns sí i els altres no? Per altra banda, disminuir les traves a les exportacions agrícoles africanes potser començaria a ser el principi del fi de les pateres i del drama d’aquella gent. No pot ser que des d'Europa tanquem les portes als productes africans i a la vegada els consumidors europeus ens veiem obligats a consumir-ne de propis pagant-los molt més cars i per partida doble, és a dir, al mercat i via impostos per subvencionar els pagesos. Com a consumidor ho considero una perversitat i lluny de tota lògica. A veure si de mica en mica hi anem posant seny.

Miquel Saumell

La reprodueixo ara amb l’únic objectiu de demostrar que no era una carta escrita amb mala educació ni insultant per a ningú. L’encarregat de les cartes al director va considerar que no s’havia de publicar i aquí s’acaba l’historia. Per tant, sobre la carta en sí no hi tinc res a afegir.

Però ara vull tornar a la primera part d’aquest article, que feia referència a les trucades del departament de subscripcions del diari Avui. Després d’explicar-ho vaig rebre un comentari privat recriminant-me amablement la meva queixa, i justificant que s’utilitzin certes bases de dades per intentar trobar nous subscriptors, afegint que la base de dades dels que hi envien cartes al director pot ser un excel·lent camí per fer nous clients.

Penso més o menys el mateix i encara hi afegiria que, comercialment parlant, no entendria que es prescindís d’aquestes dades. El que ja no m’agrada, i és d’això del que em queixava, és que es faci menció expressa a una carta al director no publicada per endegar una conversa comercial. Crec que és un error estratègic. Només justificaria aquesta menció a la carta si fos per confirmar que te l’han publicat. Així, només trobaria correcte la menció expressa de la carta si en comptes de començar la conversa dient ja hem rebut la seva carta et diguessin veig que avui li han publicat una carta al nostre diari i voldríem aprofitar per oferir-li...

Doncs això, des de la meva pròpia experiència comercial d’anys crec poder afirmar que aquests petits detalls són més importants del que molts comercials pensen. A vegades es pot perdre una venda per una cosa tan minsa com aquesta tot i que no és el meu cas. Les meves raons per rebutjar la subscripció ja vaig explicar que són unes altres.

“Mis hijos, valga mi desgracia, serán catalanes”

Això i altres coses va escriure una extremenya que viu a Catalunya des de fa cinc anys. Ho va escriure al blog Obiter Dictvm i com que la meva resposta és massa llarga he preferit penjar-la al meu blog per tal de no abusar de l’espai de l'amic Martí Duran.

Mira “extremenya anònima que viu a Catalunya”, em sembla que tot i portar cinc anys entre nosaltres no has entès res. Em permeto donar-te a conèixer la meva visió particular. I faig una excepció perquè els anònims sempre he pensat que no es mereixen cap resposta però ara estic de vacances i no m’importa dedicar-te una estona doncs penso que la pedagogia és l’única arma vàlida en aquests casos. Dius que fa cinc anys que vius aquí i per això et contesto en català. Si haguessis arribat fa cinc setmanes ho hagués fet en el teu idioma.

L’anècdota és que aquí hi va haver un ximple que va fer una broma, al meu entendre una broma de mal gust, de les moltes bromes que et trobes cada dia a la xarxa. Ho va retirar del seu blog a les poques hores i va demanar disculpes públiques admetent que s’havia equivocat. Què més vols ara? Vols que el retirin de la política? Vols que el pengin a la plaça Catalunya? Vols denunciar-lo? Doncs apa, endavant, em sembla que algú ja ho ha fet des d’Extremadura, o almenys han anunciat que ho farien. Jo dono el tema per tancat i en tot cas, si hi ha intervenció dels jutges, ja diran el que hagin de dir.

Però dit això, el que crec que no s’ha de fer és barrejar les bajanades del Sunyer amb veritats, mitges veritats i mentides. Allò que dieu de mezclar las churras con las merinas. Tu has agafat l’anècdota del Sunyer i ja ens l’apliques a tots els catalans, com si cada català fos un “sunyer”. Doncs no, de catalans n’hi ha de molts tipus, igual que d’extremenys. Hi ha gent educada i gent que no ho és, i això passa aquí i a la Xina. No s’hi val a generalitzar.

Dius que pagues impostos. Faltaria més, com tothom! Aquí ningú diu que els extremenys que viuen a Catalunya (ni els que viuen a Extremadura) no paguin impostos. El que es discuteix és el percentatge de retorn. El que està en qüestió és com es gasten els diners públics, els nostres diners. El que a Catalunya no agrada és que d’un espoli en tota regla en diguin solidaritat. I el que aquí encara agrada menys és que a un solidari forçós l’acabin titllant d’insolidari i garrepa. És d’això del que discutim des de fa generacions.

Reivindiques –i fas be- el deixar de banda els tòpics i centrar-nos en els fet reals. Totalment d’acord, deixem de banda la demagògia. Els fets reals són els que són, i entre aquests fets reals hi ha el tracte creixentment discriminatori que Catalunya ha rebut i continua rebent de l’estat espanyol. Tracte lingüístic, tracte fiscal, tracte d’inversions públiques, etc. Més ben dit, maltractes en tots aquests aspectes és el que hi trobem dia sí i dia també.

Que a Extremadura hi ha tres vegades més de funcionaris que a Catalunya és un altre fet real. Això no ho nega ningú, ni el propi govern extremeny. És aquest el teu model de país, un país de funcionaris? Doncs ho sento, el meu model és justament el contrari, com menys funcionaris millor. Aquí i allà. Un país de funcionaris mai pot anar endavant. El funcionari és necessari però no crea cap riquesa pel país. Per tant, de funcionaris els justos i ni un de més.

És una tergiversació dir com tu dius que Un país que no reconoce la valía profesional de sus habitantes (la mayoría emigrantes extremeños, andaluces, murcianos, etc.) por el mero hecho de no hablar su "lengua". Aquí es reconeix la vàlua professional dels immigrants extremenys i dels immigrants francesos però s’exigeix (al meu entendre encara amb molt poca convicció) el coneixement de l’idioma del lloc on aquests immigrants han decidit anar a viure. De la mateixa manera que si tu decideixes anar a treballar a Ostende hauràs de demostrar uns mínims coneixements de flamenc. O si vas a Milà, d’italià. O si vas a Marsella, de francès.

No val això de que l’espanyol és l’idioma comú, ni que entendre’s en espanyol és més democràtic, com diu el manifiesto-pamflet en contra del català. No val, és rotundament fals. A Catalunya l’idioma comú és el català, tot i que l’espanyol també és oficial. Anant pel món, l’idioma comú és l’anglès, tot i que a Holanda l’holandès és oficial. No cal oblidar tampoc el que seria no només una mínima cortesia sinó l’exigència ètica d’utilitzar l’holandès a Rotterdam i el català a Riudellots de la Selva.

A banda dels del manifiesto pocs objecten que quan un va a treballar a un altre lloc és dóna per entès que s’ha de poder desenvolupar en l’idioma local. Però això tan lògic sembla valer per a tot arreu menys en el cas de Catalunya. Aquí no, aquí és just a l’inrevés, aquí el nouvingut no s’ha d’adaptar. Aquí alguns pretenen que són els catalans els que s’han d’adaptar al nouvingut. I alguns catalans comencem a dir prou. T’estranya? T’agradaria que a certs llocs d’Extremadura amb forta immigració de l’Alentejo s’anés imposant el portuguès com a llengua d’intercanvi democràtic?

Aquí hi ha llibertat de respirar, llibertat de pensament i llibertat de parlar el que vulguis. Només cal que surtis al carrer i escoltis quin és l’idioma dominant a la societat. Només cal que facis un repàs pel dial de la ràdio. O que facis una mica de zaping a la tele. O que et fixis en el què vénen als quioscos. En altres paraules, a Barcelona és impossible viure només en català. En canvi, no només és possible sinó que és el més estès viure només en espanyol. D’això en dius tu opressió? Vols dir que no és exactament el contrari, l’opressor oprimit?

Em sap molt greu, greu per tu, que consideris una desgràcia que els teus fills hagin de ser catalans. En qualsevol cas, la responsable de la desgràcia només seràs tu. Si tan greu ho veus, per què has decidit venir a viure precisament aquí, amb lo extens que és Europa on hi ha, afortunadament, absoluta llibertat de moviments i de treball per a tothom?

Acabaré dient-te que a principis de juny vaig anar a passar uns dies a Extremadura, i m’ho vaig passar molt bé. Teniu “una región” que val molt la pena, jo m’hi vaig sentir molt bé. Vaig escriure alguns posts sobre el meu viatge. Si vols els trobaràs a l’arxiu del mes de juny d’aquest blog.

Ah, per cert, el president de Catalunya és un català nascut a Andalusia.