Coses que darrerament m’han cridat l’atenció

Peregrinos, una pel•lícula francesa que ha passat molt desapercebuda, i que si s’eliminessin les escenes de somnis que hi surten gratuïtament de tant en tant encara seria més recomanable.

Que el PP sigui tan contrari a la independència de Catalunya tenint en compte que l’actual status li impedeix governar a Madrid. És a dir, si es prescindís dels diputats catalans al parlament d’Espanya, el PP disposaria allà d’una confortable majoria per a governar.

Un restaurant barceloní de cuina índia que no pica (vull dir que no pica a la butxaca ni, per poc que es vigili, al paladar): Maharaja, Rambla del Raval 14. Informació addicional: el farmacèutic que hi ha al costat ens van dir que els amos del restaurant havien treballat abans al Botafumeiro. Nosaltres no ho vàrem notar però queda dit.

Que després de tot el que es diuen els seus socis dia sí i dia també encara no s’hagi trencat la coalició Convergència i Unió.

Que tanta gent s’estranyi de que la Citroën hagi decidit no participar en el proper Saló de l’Automòbil de Barcelona. Sembla que no s’hagin assabentat que degut a la crisi les vendes de cotxes baixen en picat, i que si es té ànim de supervivència s’han de retallar despeses d’allà on es consideri convenient.

La particular visió que sobre la llei de la memòria històrica ens donava dissabte passat Gregorio Morán en el seu article de La Vanguardia. Per emmarcar-lo!

Que si a Catalunya la taxa de funcionaris públics és del 8% sobre la població activa, el 68% dels diputats del Parlament de Catalunya siguin funcionaris. En altres paraules, resulta força simptomàtic que la taxa de funcionaris entre els diputats sigui entre 8 i 9 vegades superior a la que hi ha al carrer. Això ja ho vaig dir fa poc però a mi encara em fa rumiar; la desproporció és excessiva.

Una dada que vaig sentir l’altre dia: cada més o menys cent dies es duplica el número de blogs d’internet que hi ha al món, però només el cinc per cent segueixen vius amb actualitzacions més o menys periòdiques. Ara mateix esteu llegint un blog d’aquesta minoria, un blog que des de fa més d’un any s’actualitza quasi cada dia.

Que ara els partits autoanomenats progressistes (d’esquerra) exigeixin als governs polítiques liberals tradicionalment dretanes. Increïble!

Que ara els partits autoanomenats liberals (de dreta) exigeixin als governs polítiques intervencionistes tradicionalment esquerranes. Més increïble encara!

Que encara quedi gent que associï el progressisme amb l’esquerra, i el conservadorisme amb la dreta, i no s’adonin de la transversalitat dels termes.

Que es reclami a La Vanguardia que tregui al mercat la versió catalana del diari, tal i com va fer El Periódico fa uns anys. Si aquesta gent a qui tant agrada donar lliçons de projectes empresarials als altres troben a faltar un altre diari en català, potser s’haurien de plantejar buscar finançament i fer-se’l ells, no? S’equivocaran o no, però si els Godó encara no ho han fet és que no hi veuen negoci.

Que molts s’hagin estirat els cabells perquè el líder de l’oposició d’Espanya digués que la desfilada militar de diumenge passat era un coñazo. Per una vegada que un polític parla sense embuts i diu la veritat, encara el critiquen!

Un assaig que com quasi tot el que escriu aquest autor us farà rumiar: La dictadura de la incompetència, el darrer llibre de Xavier Roig, enginyer, empresari i escriptor.

Que els sindicats de classe s’estranyin de que les fàbriques de cotxes (i altres que no són de cotxes, i moltes altres empreses que ni tan sols fabriquen res) es plantegin el tancament i el trasllat a altres indrets més competitius que el nostre, competitius en tots els sentits (salarial, fiscal, mediambiental, etc.)

Que els sindicats de classe no mostressin la mateixa estranyesa quan fa poques dècades aquestes empreses que ara marxen es van instal•lar aquí, després de tancar les instal•lacions que tenien més al nord, en països que van esdevenir menys competitius que el nostre. La situació és EXACTAMENT la mateixa, amb l’única diferencia que ara en diuen deslocalització degut a la globalització de l’economia, mentre que abans només es parlava de les bondats de la inversió estrangera al nostre país, com si allò fos un xec en blanc de per vida.

Que el Tribunal Constitucional encara no hagi tombat l'Estatut. A què esperen? Si els membres del TC no es posen d’acord sobre la data adient per fer pública la seva previsiblement ja presa decisió, els en podem suggerir una: el 2 de novembre, dia dels Difunts. Si l’acceptessin, disposarien encara de quasi tres setmanes per acabar de passar el ribot i enllestir el text definitiu.