Els negocis barcelonins d’Allan Stewart Konisberg

Això no és una crítica de cine. L’autor d’el radar no entén de cinema i és bàsicament per aquest motiu que en aquest blog no hi trobareu mai la crítica d’una pel•lícula. Evidentment el “mai” s’ha d’agafar amb aquella relativitat que em permeti, si més endavant em ve de gust, fer una crítica de cinema sense que ningú m’ho hagi de retreure. Però avui no trencarem la norma ni amb l’excusa de parlar de Mr. Allan Stewart Konisberg, més conegut com a Woody Allen, tot i que el tema de l’article hi està d’alguna manera relacionat al tractar-se del finançament públic del film Vicky Cristina Barcelona.

Avui tractarem sobre els substancials ajuts municipals, al meu entendre fora de tota lògica i de tota mesura, que ha rebut aquest gran director, així com dels detalls personals extraordinaris que l’alcalde de Barcelona i alguns regidors li han dispensat a ell i a la seva família, tant aprofitant les visites de la família Allen a Barcelona, com en alguna nombrosa expedició municipal feta a la ciutat de Nova York per afluixar la mosca i, de passada, fer-se la foto amb ell. Parlo de les subvencions a fons perdut rebudes per aquest director tan emblemàtic i/o els seus productors. Tot això, no ho oblidem, pagat amb diner públic, amb diner dels barcelonins.

L’import total de la benèfica concedida a Mr. Allen no el sabrem mai doncs els conceptes són molt diversos i estan comptabilitzats en diverses partides, però no crec equivocar-me si parlem d’una xifra molt propera als set dígits d’euros, o d’un quaranta per cent més si ho calculem en dòlars USA, la divisa del director novaiorquès.

Fa pocs dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de Mr. Allen, evidentment en versió original. I dic evidentment perquè en el cas concret que tractem hi ha unes escenes, per a mi de les poques que se salven de la pel•lícula, en que es va canviant d’idioma (ara espanyol ara anglès, ara anglès ara espanyol) i que per no perdre la gràcia entenc que s’han de veure en versió original.

Fora d’això no hi veig enlloc el rendiment barceloní de la inversió feta amb diners públics dels barcelonins. Dubto que la projecció de la pel•lícula porti més turistes a Barcelona, suposant que la ciutat necessiti encara més turistes, cosa que potser no tots tenim tan clara. Tal vegada es podrien haver arribat a entendre unes subvencions municipals per la promoció de la ciutat si s’haguessin fet fa vint anys, quan Barcelona era encara força desconeguda. Però a partir dels Jocs Olímpics del 92, amb el nom de Barcelona conegut arreu del món, crec que la decisió municipal no es justifica.

Barcelona té prioritats d’inversió i de despesa molt més urgents que el finançament d’una pel•lícula de Mr. Allen que, a més a més, no cal ser un entès en cinema per saber que no passarà a l’història del setè art.