La polèmica reforma d’una llei polèmica

Uns ens asseguren que eren dos milions, exagerant ridículament a l’alça. Uns altres (agència EFE) informen que els que abans d’ahir van sortir al carrer van ser només 55.316 persones; també se’ls veia el llautó d’una hora lluny. Sigui com sigui i veient les imatges que s’han difós de la manifestació de dissabte a Madrid, els manifestants i els seus acompanyants menors d’edat (*) eren molts. Una gentada impressionant que no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat posi en dubte.

Ara bé, en un sistema democràtic se suposa que es legisla i es governa en base als vots obtinguts a les eleccions i no segons el número de manifestants que en un moment determinat puguin sortir al carrer. És a dir, les lleis es discuteixen, es modifiquen i es promulguen als parlaments, i allà només hi intervenen i voten els diputats, com no podria ser d’altra manera.

Determinats aspectes polèmics de la llei sota litigi em desagraden força, com desagraden a molta altra gent, també a membres reconeguts del PSOE, el partit que promou aquesta reforma. Però dissortadament això em passa no només amb aquesta llei sinó amb quasi totes les lleis. I és que mai he tingut la sensació que les lleis que finalment surten aprovades són com les que faria jo si tingués la potestat de fer-les. Però no és el cas.

Per tant, també em desagradaria que una manifestació multitudinària pogués fer canviar el contingut d’una llei. Perquè es comença per aquí i mai se sap fins on es pot arribar. El sistema democràtic té moltes mancances però sembla ser que de moment no n’ha sortit cap de millor. Ras i curt, el dret inqüestionable de manifestar-se no comporta ni de lluny el dret de modificar una llei mitjançant una manifestació.

De totes maneres és curiós constatar que el partit que més ha mogut els fils d’aquesta manifestació (tot i que astutament el Partido Popular no figura entre els seus convocants) va governar aquest país durant vuit anys, i sobre el tema del dret a l’avortament –que d’això es tracta- no va fer res. És a dir, el va mantenir, tot i gaudir d’una confortable majoria absoluta durant la meitat del seu mandat. A la manifestació de dissabte s’hi varen deixar caure alguns membres d’aquell govern, fins i tot el que llavors n’era el president. Eren unes presències que al meu entendre grinyolaven. Des del meu respecte més absolut a qui es manifesti en contra del dret de les dones a avortar, jo aquí hi veig una gran dosi de cinisme, sobretot per part d’alguns.


(*) Als menors d’edat no se’ls hauria de considerar com a manifestants normals i lliures. No puc evitar sentir malestar cada cop que veig menors d’edat participant en manifestacions al costat dels seus pares, o dels seus mestres, o de qui sigui. Si això no és una manipulació dels nens ja em diran què és. I ja que surt el tema i al marge de la manifestació de dissabte, afegiré que aquestes manipulacions les practica tant l’esquerra progressista com la dreta conservadora, encara que darrerament aquests són adjectius totalment intercanviables entre ambdues ideologies.