Brometa o presa de pèl?

El discurs nadalenc del rei espanyol conté una frase que a més d’un li va cridar l’atenció: la justícia és igual per a tothom. El cinisme borbònic que s’endevina al darrere d’aquesta afirmació és que la va pronunciar, precisament, l’únic espanyol que pot fer i desfer a discreció saltant-se les lleis, sabent que, faci el que faci, sempre quedarà al marge de l’acció de la justícia. Encara que des d’una mínima lògica i el sentit comú pugui semblar difícil d’entendre, la legislació espanyola vigent especifica amb tota claredat que el rei no és penalment responsable dels seus actes; vaja, que és un perfecte irresponsable. Faci la barrabassada que faci no se’l pot jutjar. Llavors, amb aquesta frase que gairebé tots els diaris van destacar en portada, un es queda amb el dubte de si aquest peculiar personatge, herència política directe del franquisme (Franco: “lo dejo todo atado y bien atado”), només volia fer una brometa nadalenca als seus súbdits, com aquell que posa el caganer al pessebre i, rient per sota el nas, l’ensenya als seus visitants, o directament els hi estava prenent el pèl.

Quotes

Cada vegada que es produeix un canvi de govern es parla de les quotes. La quota femenina, la quota catalana, la quota ics. Aquest govern disposa d’una quota femenina percentualment més baixa que a l’època de les senyores Leire Pajín i companyia, i ja han sortit els torracollons de torn per criticar-ho. Però el que els torracollons de torn amaguen és que, tot i ser més baixa, ara la quota femenina mana molt més que amb Zapatero de president. Zapatero va optar per la foto, és a dir, per un govern sexualment equilibrat entre homes i dones. Rajoy, en canvi, ha deixat de banda la calculadora de les quotes però, com dèiem, ara les dones manen molt més que en el govern anterior, començant per una vicepresidenta única que mana com mai cap dona ha manat abans a Espanya. ¿Quantitat, és a dir, quotes, o qualitat? Jo ho tinc clar: crec molt en la meritocràcia de les persones i gens en les quotes, siguin del tipus que siguin.

Els governs espanyols gairebé sempre han tingut l’anomenada quota catalana. La quota catalana del govern Rajoy es diu Jorge Fernández Díaz. Un senyor que es diu Jorge, sí, i que va néixer a Valladolid, també, però que ha viscut des de molt petit a Barcelona tot i que, pels càrrecs que ha ocupat, no hi ha viscut sempre. Tot i això Fernández parla un català bastant més correcte que el de la segona autoritat del país i, al marge d’aquestes dades, el que és més important és que ell se sent català. Només amb això ja n’hi hauria d’haver prou, però hi ha qui encara nega la catalanitat del ministre Fernández. En fi, de talibans defensors de no se sap quines essències i expenedors de carnets de bon català, o de bon espanyol o del que sigui sempre n’hi ha hagut, i al meu entendre només es mereixen un gran menyspreu. Que Fernández sigui català, però, no treu que, per raó dels càrrecs públics que ha ocupat des que l’any 1980 va ser nomenat governador civil d’Astúries, aquest ministre estigui fortament identificat amb Espanya. A l’època d’Aznar no va ser ministre pels pèls, però durant aquells vuit anys va ser secretari d’estat de diverses coses: administracions territorials; educació, universitats, investigació i desenvolupament; relacions amb las Cortes. Aquests últims anys ha sigut vicepresident del Congreso de los Diputados. Tot això són feines que es fan a Madrid, sí, i Fernández té les idees polítiques que té, unes idees, per cert, molt allunyades de les meves. Però aquestes són circumstàncies que no demostren pas que Fernández no sigui català. Recordem-ho un cop més: Catalunya és un país molt plural. Afortunadament.

Però deixant aquests ridículs debats al marge, fem ara una mica de memòria. ¿Quin avantatge ha tingut Catalunya que sigui directament atribuïble als ministres catalans dels governs espanyols? Posem alguns exemples. ¿Durant la llarga etapa de Felipe González com a president, per exemple, potser van evitar la LOAPA, de molt trista memòria? ¿Es va fer el TGV entre la frontera francesa i Barcelona, i a continuació entre Barcelona i Madrid, que el sentit comú demanaven com a prioritaris, o se’n va fer un a mida de la quota sevillana, és a dir, de Madrid a Sevilla, i aquí ens vàrem haver d’esperar vint anys? Darrerament, ¿els ministres Clos, Corbacho, Montilla i companyia han fet alguna cosa positiva per Catalunya des del Consejo de Ministros? Molt em temo que la resposta és no. L’última quota catalana abans de Fernández es diu Carme Chacón. No puc evitar recordar amb un profund fàstic els seus aplaudiments gens dissimulats a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya contra Catalunya. Sí, ja ho sé, formalment aquella va ser una sentència contra l’Estatut, però com que es tractava d’una llei que havia rebut el suport dels catalans en referèndum així com de la majoria dels seus representants polítics, aquella sentència es va convertir en un atac frontal a Catalunya. Carme Chacón potser era la quota catalana, però molts catalans no ens podíem considerar representats per aquella mena de barreja patriòtica entre la doctrina Peces Barba i tot el que representa la cabra de la Legión. Chacón és l’Espanya del ¡Capitán, mande firmes! y ahora griten conmigo: ¡¡¡Vivaspaña!!! Caldrà veure com ens anirà amb el senyor Fernández de ministre, però de la seva gens dissimulada obsessió lingüística gairebé malaltissa en contra de la normalització de la llengua catalana segur que ara en sentirem molt més a parlar. ¿Quota catalana de ministres catalans a Madrid? Com deia aquell, ¡todos al suelo, que vienen los nuestros!

Quan es creua la línia vermella

La greu crisi econòmica que estem patint supera el nostre àmbit geogràfic, però potser cal recordar que els seus efectes són molt pitjors aquí que en altres indrets d’Europa. Tant el govern tripartit a Catalunya com el govern espanyol van perdre molt el temps negant la realitat. No es van tirar endavant les imprescindibles reformes estructurals quan tocava ni es van prendre les mesures econòmiques que el sentit comú ens imposava. A Catalunya, a més, els socialistes i els seus socis ens van deixar un país econòmicament trinxat, així com una comptabilitat més falsa que un bitllet de sis euros. Tot això és així però... ja ha passat un any. Cal tenir memòria i convé no oblidar aquell desastre per tal que no es torni a repetir mai més però... ja ha passat un any. I un any dóna per molt. Entre altres coses, per fer unes previsions econòmiques fiables, que és el mínim que es pot esperar del govern dels millors.

Ara el govern ens ha sortit amb aquesta immoralitat de no pagar quan toca el sou dels funcionaris. Diuen que el pagaran uns dies més tard, però diuen també que només en pagaran una part, i que deixaran la resta pendent de pagament sine die. L’excusa -que jo em permeto definir com una pobra excusa de mal pagador- és que la metròpoli no ens transfereix 759 milions corresponents a una partida d’inversió de fa tres anys. A veure, podem discutir si de funcionaris en falten o en sobren (jo penso que més aviat en sobren), podem discutir també si cobren poc o molt (no es pot pas generalitzar, a l’administració hi ha de tot), i es pot plantejar si se’ls ha de canviar el seu estatus laboral i/o suprimir determinats privilegis. A l’entorn del funcionariat podem discutir sobre moltes coses, però el que no s’hauria de discutir mai és que el pagament del salari és quelcom sagrat que s’ha de fer el dia que toca. Abans d’endarrerir el pagament d’un sou s’ha de buscar qualsevol altra alternativa. Puc parlar amb aquesta contundència perquè sé què és haver de pagar sous amb una tresoreria escassa, i sé també els malabarismes que he hagut de fer per tal que el treballador cobri el dia que toca. Ho sé perquè personalment m’hi he trobat, i llavors tant a la meva empresa com a la meva família he hagut de decidir quines eren les prioritats. I repeteixo, els sous dels treballadors són sagrats, i abans de deixar-los de pagar t’has de quedar tu sense cobrar, sense pagar el col·legi dels fills, sense sortir a sopar ni anar-te’n de vacances, sense moltes altres coses menys importants que el sou d’un empleat.

Un dels problemes d’aquesta societat és que la majoria dels nostres governants no ha tingut mai cap experiència directiva a l’empresa privada. Dissortadament, gairebé tots els nostres dirigents polítics no saben el que significa la gran responsabilitat que representa haver de pagar un sou. He fet quatre números. Els famosos 759 milions que de moment no arribaran són molts diners, sí, però només representen el dos per cent del pressupost anual de la Generalitat. Estic absolutament convençut que, tractant-se d’un percentatge tan minso, hi ha moltes altres partides a tocar abans de deixar de pagar els sous. Amb la decisió de declarar-se morós el govern ha traspassat una línia vermella que no s’hagués hagut de traspassar mai. Espero que el govern reflexioni i que rectifiqui, i que amb els seus treballadors mai més torni a utilitzar la via de la morositat per solucionar una manca puntual de tresoreria. Si els nostres governants no es veuen capaços de fer la seva tasca amb una mínima dosi d’ètica, més valdria que ho deixessin i es dediquessin a una altra cosa.

PS: a la nòmina de desembre cobrada ahir dimecres la Generalitat ha deduït el 100% de l'IRPF corresponent a la paga extra de Nadal encara no cobrada, i que previsiblement es pagarà, tot i que només en part, la setmana que ve. Al marge d'altres consideracions ètiques aquest disbarat em sembla directament delictiu, i els advocats especialitzats hi haurien de dir alguna cosa amb urgència.

Amaiur vs. UPyD

La setmana passada es va constituir a Madrid el Congreso de los Diputados resultant de les eleccions del 20-N. El reglament especifica quins són els requisits mínims per poder constituir un grup parlamentari. Si un grup determinat no compleix aquests requisits mínims, els seus diputats han de passar a formar part del grup mixt, un totum revolutum on t’hi pots trobar des d’un independentista declarat fins a un unionista del morro fort, i des d’un neofalangista fins a un marxista-leninista. Les eleccions del 20-N van donar com a resultat que, per manca d’unes poques dècimes sobre el percentatge de vots mínim requerit, dos partits polítics no podien constituir grup parlamentari propi. Ideològicament a les antípodes un de l’altre, els independentistes bascos d’Amaiur i els neofalangistes d’UPyD s’havien d’incorporar al grup mixt. Aquestes eren les regles del joc.

Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.

El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.

Nou PSC? Un congrés tancat en fals

Per el manteniment de la salut democràtica del nostre país i amb vistes a una futura alternança política, que també en això consisteix la democràcia, no ens podem permetre que el partit socialista s’acabi d’enfonsar. Però no sembla que els socialistes facin masses esforços per evitar-ho. Diuen que han tocat fons i que ara toca canvi, però dubto que ni ells mateixos s’ho creguin. Divendres, gairebé dos terços dels delegats del 12è congrés dels socialistes van aprovar l’informe de gestió del primer secretari sortint, el senador José Montilla. Vist des de fora del socialisme i des de fora del congrés, aquesta ha estat la gran notícia del cap de setmana congressual. Venim de set anys de governs tripartits amb un balanç global que, sent indulgents, podríem qualificar de bastant desgraciat. Venim de tres naufragis electorals socialistes en els darrers mesos –eleccions nacionals, municipals i estatals-, amb uns resultats tan desastrosos com no s’havien vist mai abans. Amb uns antecedents tan poc lluïts un es podia esperar que, com a mínim, l’informe de gestió del primer secretari sortint seria àmpliament rebutjat. I constatant amb sorpresa que ha passat exactament el contrari, un es comença a plantejar que potser hi entén bastant menys del que es pensava. Per altra banda, intueixo que amb un suport a la seva gestió tan inesperat com ampli, Montilla deixa el càrrec alleujat i més que satisfet. Ara podrà presumir a Madrid que, tot i les nombroses crítiques rebudes durant el seu mandat, els seus l’han avalat de forma majoritària.

En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.

Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.

Jo no sóc catalanista

Però tu no ets catalanista? Quan em fan aquesta pregunta acostumo a respondre: no, jo no sóc catalanista, jo sóc català i prou. Això d’anomenar-se catalanista és una de les senyals que ens demostra que Catalunya no és un país gaire normal. El nostre és un país que, dissortadament, massa sovint ni se’l creuen els mateixos catalans. On s’és vist que els nacionals d’un país es defineixin d’aquesta manera? Algú s’ha trobat amb xinesistes a la Xina, o alemanyistes a Alemanya, o italianistes a Itàlia, o americanistes als Estats Units? Jo no me n'he trobat mai cap, i això que en aquests països hi he estat bastantes vegades. Allà et diuen amb tota naturalitat que ells són xinesos, alemanys, italians o americans. No tenen cap necessitat d’afegir l’ista. Al meu entendre, mirat des de dins del propi país, els istes i els ismes són sobrers. A Espanya, per posar un exemple geogràficament més proper que els anteriors, no hi ha ningú que es defineixi com a espanyolista. Els espanyols tenen clar què són i quin és el seu país, i en tenen prou amb definir-se com a espanyols.

Jo no sóc catalanista, i quan vaig pel món i m’ho pregunten em basta, i de sobres, definint-me com a català. I si molt m’apuren, que quan ets lluny de casa sovint et trobes que això de Catalunya alguns, molts, no saben on para, els dic que sóc un català de Barcelona, i llavors ja surten de dubtes. Ara potser algú em dirà: i què hi posa a la tapa del teu passaport, o a l’imprès de l’IRPF? Hi posa el que hi posa, és clar, però que un viatgi pel món amb un passaport espanyol de conveniència i pagui els impostos a un país que no és el seu no el converteix automàticament en espanyol. Al marge de les etiquetes, un ha de tenir molt clar què és, perquè si comencem a anomenar-nos catalanistes ja estem llençant la tovallola, ja estem donant per perduda la batalla de la nostra identitat, la que algun dia ens permetrà anar pel món amb el passaport que ens pertoca, i pagar els nostres impostos a la nostra pròpia administració tributària, prescindint dels actuals intermediaris. Catalanista? No, català.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (i 2)

(Ve d'aquí)

Però el súmmum del despropòsit és, com dèiem abans, que aquest sindicalisme es finança via pressupostos públics, és a dir, amb els nostres diners. Patim tota mena d’inconvenients d’unes mobilitzacions que nosaltres mateixos financem. D’això a casa meva se’n diu cornuts i pagar el beure. Però que no se’m mal interpreti. En una societat democràtica el sindicalisme està tan justificat com ho estan les organitzacions patronals, però si aquestes organitzacions no són capaces d’autofinançar-se amb les quotes dels seus afiliats potser s’ho haurien de fer mirar. Per concretar: recentment s’ha publicat, i fins ara ningú no ho ha desmentit, que els treballadors amb afiliació a un sindicat que estan al corrent del pagament de la quota sindical no arriben ni al cinc per cent de la nostra força laboral. Doncs amb això ja està tot dit.

Tots recordem aquella vaga salvatge dels controladors aeris que va paralitzar –literalment– el país i va deixar centenars de milers de viatgers sense poder volar. Si no vaig errat cap d’aquells impresentables ha estat condemnat per la justícia. Podem recordar també aquella invasió que es va produir a les pistes de l’aeroport de Barcelona per part del personal de terra. Tinc entès que cap dels invasors no ha entrat a la presó. No deixa de ser molt preocupant el fet que, veient que les seves accions no els reporten cap càstig, els sindicalistes cada dia es mostren més agressius i xulescos amb qui gosi discrepar de les seves accions violentes. Em refereixo a les amenaces verbals, la violència física, la silicona als panys i altres especialitats sindicals clarament delictives.

La solució passa per fer amb urgència una llei de vaga amb cara i ulls que, entre altres mesures, impedeixi els abusos sindicals. I evidentment passa també per abolir l’actual finançament públic dels sindicats i les patronals, unes organitzacions que s’haurien de finançar amb els seus propis recursos. En definitiva, és urgent tancar l’aixeta de la generosa subvenció governamental per a aquestes organitzacions i dedicar els recursos públics a altres finalitats més urgents i necessàries com, per exemple, fixar un salari just per a metges i infermeres. Cal dir que actualment gaudeixen d’uns salaris que, en molts casos, són inferiors als d’una taquillera del metro. Amb tots els respectes per a les taquilleres del metro.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (1)

Són molts els ciutadans amb problemes laborals que, amb les seves massa sovint insolidàries accions de protesta, perjudiquen greument uns altres ciutadans que no s’ha d’excloure que tinguin uns problemes encara més greus que els dels organitzadors de les protestes. Però al darrere de les accions de protesta sempre hi trobem els sindicalistes que les organitzen, tant els empleats dels propis sindicats com els anomenats alliberats sindicals de les empreses.

Els alliberats sindicals: per imperatiu legal l’empresa paga molt generosament a una sèrie de treballadors per tal que, quan sorgeixin problemes laborals que no es puguin resoldre mitjançant la negociació, organitzin una vaga en contra de la pròpia empresa. I dic molt generosament amb coneixement de causa: a l’hospital Vall d’Hebron, per exemple, els alliberats sindicals cobren fins i tot els complements corresponents com si els dies festius anessin a treballar. Es miri com es miri el sistema és pervers i, a més a més, la figura de l’alliberat sindical constitueix un greuge comparatiu amb la resta de treballadors. No ens ha d’estranyar, per tant, que cada dia siguin més els treballadors “normals” que pensen que la figura de l’alliberat sindical a càrrec de l’empresa hauria de desaparèixer.

Tornant a les protestes al carrer, per més raó que pugui tenir un col·lectiu de treballadors en conflicte, deixa de tenir-la tan bon punt l’estratègia de protesta passa per trepitjar els drets de la resta de la població. Sovint et trobes segrestat en mig d’una d’aquestes accions de protesta al carrer i, aquells que amb total impunitat t’impedeixen continuar el teu camí, encara tenen la barra de demanar-te comprensió i solidaritat, quan només es mereixen el màxim menyspreu per part dels perjudicats per la seva acció salvatge. Repetim-ho: tota la raó que puguin tenir les metgesses i els infermers de l’hospital Vall d’Hebron la perden quan decideixen tallar impunement la Ronda de Dalt, perjudicant milers de ciutadans que es troben segrestats enmig d’un embús sense tenir-ne cap culpa.

(La segona part és aquí)

Les “ambaixades” de Catalunya

Tot i que n’he visitat alguna, la meva experiència personal sobre el funcionament d’aquestes oficines de la Generalitat a l’estranger és nul·la. Tinc entès que es van obrir amb l’objectiu de promocionar les exportacions catalanes, i vull pensar que disposen de personal especialitzat per tirar endavant aquesta tasca d’ajut a l’empresa. Si és així, no em sembla gens malament que hi siguin. Però també hi ha els que diuen que si los catalanes cerraran sus dichosas embajadas no tendrían que recortar en salarios públicos, escuelas, ambulatorios, hospitales i demás. Segur que heu escoltat coses com aquesta, i fins i tot m’atreviria a dir que alguns de vosaltres també les heu pensat. El discurs de les ambaixades catalanes a l’estranger és tot un clàssic, molt especialment però no només entre el sector més espanyolista de la nostra societat. No comparteixo les crítiques generalitzades, i tampoc penso que aquestes oficines siguin les culpables de les actuals retallades socials.

Que no s’enganyin els crítics, el fet d’anar repetint demagògicament la cançoneta de les ambaixades només posa en evidència la seva manca d’arguments. Catalunya és, amb diferència, la zona que més exporta de l’estat espanyol. Els experts ja fa molts anys que ens diuen que les empreses catalanes només se’n sortiran ampliant mercats, és a dir, exportant i deixant de ser excessivament dependents del mercat interior. Hi ha empreses que això ho tenen molt ben assumit i exporten amb tota naturalitat la majoria de la seva producció. Però n’hi ha d’altres que necessiten una orientació tècnica prèvia, un assessorament sobre els mercats als que pretenen exportar. És precisament aquest assessorament el que poden obtenir del personal tècnic que suposadament es troba en aquestes oficines. I encara que s’han produït episodis absolutament criticables, vull pensar que aquestes ambaixades no han servit només per a la col·locació privilegiada dels parents i amics del polític de torn.

Catalunya sempre ha tingut voluntat exportadora. Abans que hi haguessin les mal anomenades ambaixades Catalunya ja era capdavantera en les exportacions de l’estat espanyol. Exportar vol dir activitat econòmica i creació de llocs de treball, i és precisament això el que es necessita actualment: la creació de llocs de treball. Per tant, si aquestes ambaixades les porten bons professionals i serveixen per promocionar les exportacions catalanes, endavant les atxes. Però aquelles que només s’utilitzin per aparcar-hi el parent o l’amic de torn, millor tancar-les com més aviat millor, i que els carods i companyia es busquin la vida com fa tothom.

De Molt Honorable a "Excelentísimo"

Deixant al marge els tractaments protocol·laris oficials, els antics i nous despatxos i els salaris que a partir d’ara cobri o deixi de cobrar, queda clar que amb la seva decisió el nostre protagonista ha decidit, als efectes pràctics, deixar de banda el tractament protocol·lari de Molt Honorable per passar a ser només Excelentísimo. I dic només sent molt conscient que segurament ell s’ho mira de manera diametralment oposada. És a dir, estic segur que ell dóna més importància al nou tractament protocol·lari que ell lliurement ha triat, en contra fins i tot de l’opinió de gent assenyada del seu propi partit, que el que tenia fins ara. Vist des de Madrid, mirat des d’un punt de vista exclusivament espanyol, el nostre protagonista segur que considera que no només no ha baixat de categoria sinó que políticament ara el seu estatus és superior al que tenia fins ara. Pels polítics amb mentalitat espanyola, que aquesta i no una altra és la mentalitat del nostre protagonista, passar de president de la Generalitat a senador és un claríssim ascens en la seva carrera política. No s’ha de perdre de vista que, com no podria ser d’altra manera, l’objectiu d’un espanyol convençut sempre és Espanya, i Catalunya no deixa de ser un simple esglaó més de la seva carrera política de fons, un esglaó que sovint fins i tot pot arribar a fer nosa. Parlo de Montilla, sí, però parlo també de Chacón i d’altres personatges que en un moment determinat van decidir deixar de dissimular, ensenyar totes les cartes i optar clarament per Espanya en detriment de Catalunya.

Vergonyosa censura al Parlament

Ara resulta que al Parlament, el temple de la paraula, com pomposament l’anomenen alguns, no es poden dir en veu alta segons quines coses, encara que aquestes coses siguin veritats com temples. Són veritats que es poden escriure i es poden pronunciar des del faristol de la sala de premsa, però no es poden dir des del solemne faristol de l’hemicicle. Segons una nova norma que la presidenta de la institució s’ha tret de la màniga, a partir d’ara determinades veritats només es podran dir en veu baixa o xiuxiuejar a cau d’orella del company d’escó, però ja no es podran pronunciar en veu alta. I tot aquest enrenou s’ha produït perquè hi ha hagut un diputat espanyolista, amb un tarannà censor similar al de la senyora presidenta, que s’ha cansat d’escoltar determinades veritats. Es veu que quan escolta que els seus roben, el parlamentari espanyolista se sent ofès. I tot i que humanament es pot entendre que el diputat espanyolista se senti molest –a ningú no li agrada escoltar que els teus roben, encara que sigui veritat–, que la presidenta acabi fent cas del diputat espanyolista i decideixi exercir la censura pel seu compte i risc ja són figues d’un altre paner. Sembla sobrer recordar que en una democràcia no hi ha d’haver censura, i encara menys a la institució que millor representa la democràcia: el seu parlament. Sigui com sigui, però, la censura no canvia la realitat: Espanya ens roba. Això és quelcom que amb una simple calculadora electrònica es pot comprovar amb facilitat. Però diguem-ho tot: la culpa de l’esperpent censor que s’està instal·lant al Parlament la té, en primera instància, la coalició CiU a la que pertany la presidenta de la institució per haver-la escollit, precisament a ella, sabent perfectament que el càrrec li aniria gran. Tot plegat una vergonya. Vergonyós l’espoli fiscal i vergonyosa la censura en seu parlamentària.

Polítics tramposos

Fa només deu dies Enric Millo, el diputat convers, es va presentar a les eleccions com a cap de llista del Partido Popular per la província de Girona, i va rebre el suficient suport popular com per ser elegit diputat per aquella circumscripció, la més difícil d’Espanya per aquest partit. Però el que desconeixia l’elector popular és que Millo només sortia a la llista però, de fet, no tenia cap intenció de ser diputat a Madrid. Què dius, que has votat per l’Enric. Doncs no, no t’equivoquis, a qui realment has votat és la Concepció. La degradació de la classe política, així és com alguns lamentables episodis van minvant la ja molt limitada confiança que la societat té en els seus polítics. Després es queixen, però la culpa no és de la societat que els ha perdut la confiança, i fins i tot en alguns casos el respecte, sinó dels polítics que impunement fan trampa –pel que sembla, una trampa legal- i s’obliden de la mínima ètica i consideració deguda amb els seus electors.

Només deu dies més tard del 20-N, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec per el qual es va presentar i va ser elegit, Millo surt al faristol i diu que renuncia a ser diputat, i que passa els trastos a la segona persona de la llista, una senyora que segurament deu ser molt vàlida però que és pràcticament desconeguda per l’electorat. És a dir, la trampa del Partido Popular consisteix a, sabent que ni tan sols prendrà possessió del càrrec per el qual ha estat elegit, posar com a cap de llista un senyor relativament conegut i amb un cert ganxo electoral. Millo era conegut degut a la seva anterior militància a CiU, i gràcies a què en la seva etapa com a popular fa sovint feines incòmodes pel seu partit. I que no ens vinguin amb cuentos, aquesta és una estratègia tan indecent i tramposa com perfectament planificada. Després alguns polítics encara es queixen que el poble no els reconeix la seva tasca, i es lamenten que la societat els gira l’esquena cada dia més. I doncs, què volen? Pretenen que mirem cap a una altra banda i fem veure que aquí no ha passat res?

El súmmum del desvergonyiment és que sovint aquests personatges encara pretenen donar lliçons morals a la societat que els paga generosament el sou. Quina barra! Quina desconsideració! Quina cara més dura! Què és això de presentar-se a unes eleccions i, deu dies després de ser escollit, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec, hacer mutis por el foro? Aquests personatges com a mínim es mereixen que algú els canti les quaranta, s’ho tenen ben merescut. I de cara a properes eleccions l’elector, especialment l’elector gironí que va votar per en Millo, faria bé de no oblidar aquest lamentable episodi que no fa res més que degradar encara més el ja molt baix nivell de la nostra classe política, i d’alguns polítics en particular.