Respecte institucional i sentit del ridícul

Els polítics amb càrrec reivindiquen cada dos per tres el respecte institucional, però sovint obliden que el respecte institucional no és quelcom automàtic sinó que te l’has de guanyar cada dia. La Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, presidenta del Parlament, va justificar la seva no participació en la recent consulta sobre la independència de Catalunya pel càrrec institucional que ocupa. Hi podem estar d’acord o no (de fet, jo no ho vaig acabar d’entendre) però si més no la seva decisió té per a alguns una certa lògica i coherència. Però pocs dies després, concretament diumenge passat, la mateixa molt honorable senyora es va exhibir disfressada a la contraportada d’un dels grans diaris espanyols, oblidant-se, llavors sí, del càrrec institucional que ocupa i prescindint, també, de qualsevol sentit del ridícul. No em vull ni imaginar què hagués passat si qui s’hagués disfressat hagués estat algun dels seus antecessors en el càrrec. Què li haguessin dit a Ernest Benach en una situació similar? No, si al final tindran raó aquells que sostenen que algunes persones, quan accedeixen a un càrrec públic, de sobte s’obnubilen i perden el món de vista. És de suposar que a partir d’ara la molt honorable senyora ja no reivindicarà per a ella el respecte institucional que dèiem abans, perquè ella soleta se'l va carregar diumenge amb aquell numeret a El País. El respecte institucional que reclamen alguns comença per l’autorespecte.