.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 1 d’abril de 2011

La Vanguardia abans que el menisc?

De la possibilitat que sortís una edició de La Vanguardia en català se’n parla des de fa anys, i especialment a partir de l’aparició de la versió catalana d’El Periódico. Després, amb l’absorció de l’Avui per El Punt es va dir que els Godó estaven estudiant el projecte de fer una segona versió del seu diari, i amb la sortida del diari Ara se’n va tornar a parlar amb insistència. Finalment a can Godó han fet números, evidentment sense oblidar la generosa subvenció complementària que rebran del contribuent català via Generalitat. Si la cosa els surt bé encantats de la vida, i si s’equivoquen saben que només assumiran una part de les pèrdues, perquè la seva aventura empresarial la finançarem entre tots. Dissortadament de peatges com aquest ens en toca pagar cada dia a la Catalunya subvencionada.

Crec que és bo que La Vanguardia tregui una versió en català. De fet, com a subscriptor del diari ja he demanat que tan aviat com estigui disponible m’enviïn a casa la versió catalana. Això sí, no estic gens d’acord en finançar aquesta aventura empresarial amb diner públic, i encara menys ara amb les retallades generalitzades que s’anuncien sobre molts serveis bàsics, uns serveis que al meu entendre haurien de ser prioritaris. Al marge de la llengua en la que es publiquen, els diaris s’haurien de finançar exclusivament amb les quotes dels subscriptors, les vendes als quioscos, la publicitat i tots els complements com arracades i collarets, estris de cuina, música, llibres, etc. que aquestes empreses considerin convenients per retenir el lector. I si amb tot això el diari no resulta viable, el camí només hauria de ser un: tancar-lo.

Per què els diaris reben generoses subvencions públiques i els bars de tapes, les camiseries o les adoberies no en reben? Trobo que aquesta discriminació és totalment injusta i denunciable. Penso que és bo que finalment el diari dels Godó surti al mercat també en català però trobo injust que també l’hagin de pagar aquells que no en són lectors, o aquells altres que, sent-ho, no els poden operar del menisc a la sanitat pública per manca de pressupost. Massa sovint els governs, tots els governs sense excepció, tenen les prioritats equivocades. I així ens va. Tenim diaris en català generosament subvencionats però no ens poden operar del genoll quan toca.

5 comentaris:

Sarrianenc ha dit...

Estic d’acord amb el missatge amb un petit matís. No són només els governs que tenen les prioritats equivocades, som els ciutadans que les tenim. Els governs en una democràcia no són més que el reflex del que volen els ciutadans.

Miquel Saumell ha dit...

Sarrianenc,
Ben vist, sí.

A.Orte ha dit...

No, no, ja ho pots ben dir, Miquel. Els governs tenen molt sovint les prioritats equivocades. A l'igual que passa en empreses multinacionals, no sempre les estratègies les marquen els accionistes. Tots coneixem empreses i administracions que, per una dèria o una estratègia marcada per un càrrec intermedi, es canvia aquella lògica de "reflex del que volen els ciutadans". Es passa a fer el que es decideix en un despatx perquè un director general ha vist que aquesta manera x és la que mola i la que la gent vol és antiquada. Per tant,tot plegat hi ha un desajustament en la societat i en els polítics, el problema és quan les prioritats queden desligitimades. En aquests casos canvien els governs i la legitimació es renova o canvia de destinatari.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
D’acord, però a mi no em preocupen tant els disbarats que fan les empreses privades com els que fan les administracions públiques. I és que en el primer cas s’ho paguen ells; en el segon, ho paguem nosaltres.

A.Orte ha dit...

A mi també, però he fet un símil. En tot cas, el comentari es centra en l'administració. Quant el tema "s'ho paguen ells"... bé, veient el documental "Inside Job" queda clar que potser no sempre és així.