Rejoveniment o gerontocràcia amb xandall?

Sempre he cregut que el sentit del ridícul no és necessàriament quelcom negatiu, i d’aquí que consideri esperpèntic que s’intenti minimitzar el declivi físic i intel·lectual del compañero Fidel vestint-lo amb uns ridículs xandalls tan llampants que semblen comprats al mercadillo de la cantonada. Però veient que el dictador de Caracas també porta sovint uns xandalls similars, dedueixo que els assessors de moda cubans i veneçolans potser es deuen haver inspirat en les mateixes tendències. En fi, contra gustos... dictadors amb xandall. I el sentit del ridícul dels dictadors? Zero, però això tampoc és cap novetat. Modes a banda, voleu saber què passa a Cuba, explicat des de la mateixa Havana? No cal que llegiu el Granma, és una avorrida pèrdua de temps; llegiu el blog de la Yoani Sánchez, i segur que m’agraireu el consell.

Ara s’ha celebrat el 6è Congrés del Partit Comunista de Cuba. A partir d’aquell article que vaig publicar l’any 2007 i que de forma privada em va generar alguna felicitació i més d’una crítica (llavors aquest blog encara no tenia activats els comentaris públics), el tema de Cuba l’he tractat diverses vegades, sempre allunyat dels comentaris laudatoris sobre determinats aspectes de la política castrista. Per exemple, allò tan gastat i fals d’enaltir la sanitat i l’educació cubanes. Només cal anar a Cuba i preguntar una mica per treure’n l’entrellat. On s’operen els dirigents comunistes cubans que tenen possibilitats de sortir a l’estranger? A Cuba segur que no. Doncs no cal dir res més. Però avui en dia no crec que siguin molts els que encara defensin amb honestedat intel·lectual el model comunista. Altra cosa són els interessos particulars que pugui tenir cadascú, com per exemple aquells que viuen, i viuen molt bé, de governar països comunistes en franca descomposició.

Produeix tristesa observar el nou nucli dirigent de Cuba després que el compañero Fidel ho hagi deixat, almenys oficialment, quan està a punt de fer 85 anys. És gairebé un sarcasme veure que la tan repetida promesa de renovació i rejoveniment ha consistit en confirmar al capdavant del país a un senyor de vuitanta anys, germà de l’anterior, que també fa més de mig segle que governa, rodejat d’una majoria de personatges de la mateixa generació, uns amb guayabera civil i altres d’uniforme verde olivo. És una burla sense cap gràcia que durant el recent congrés del partit, Raul Castro, ara al capdavant del país, fes aprovar amb tota solemnitat, entre els aplaudiments generalitzats dels estomacs agraïts, una resolució que prohibeix exercir càrrecs directius més enllà de dues legislatures seguides (deu anys). El petit detall és que la mesura no l’afecta a ell, que n’hi porta més de cinquanta. Tot plegat és un insult a la intel·ligència dels cubans, que demostren tenir una paciència infinita amb els germans Castro i altres compañeros de la revolución.