Intentes ajudar i poses exemples d'un munt de coses que fins ara han estat alegrement finançades amb diner públic i que es podrien perfectament retallar o suprimir i et contesten dient que fas demagògia, que això que proposes retallar és la xocolata del lloro, com volent donar a entendre que retallar 30.000 euros per aquí i 5.000 per allà són quantitats tan petites que no val la pena tocar-les. Fals. La suma de les xocolates del lloro equival al cost de mantenir obert un quiròfan o una planta d’hospital, a la millora de determinades pensions de misèria o als contractes d’uns mestres que són imprescindibles per mantenir uns mínims nivells de qualitat educativa. Per tant, entenc que és tan oportú parlar d’una petita despesa o subvenció fàcilment prescindible com d’una de grossa. El que compta és la suma final i cóm s’utilitza. Sovint oblidem que d’unes petites preses de xocolata en surt una rajola.dissabte, 16 d’abril del 2011
De la presa a la rajola
Intentes ajudar i poses exemples d'un munt de coses que fins ara han estat alegrement finançades amb diner públic i que es podrien perfectament retallar o suprimir i et contesten dient que fas demagògia, que això que proposes retallar és la xocolata del lloro, com volent donar a entendre que retallar 30.000 euros per aquí i 5.000 per allà són quantitats tan petites que no val la pena tocar-les. Fals. La suma de les xocolates del lloro equival al cost de mantenir obert un quiròfan o una planta d’hospital, a la millora de determinades pensions de misèria o als contractes d’uns mestres que són imprescindibles per mantenir uns mínims nivells de qualitat educativa. Per tant, entenc que és tan oportú parlar d’una petita despesa o subvenció fàcilment prescindible com d’una de grossa. El que compta és la suma final i cóm s’utilitza. Sovint oblidem que d’unes petites preses de xocolata en surt una rajola.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Moltes vegades aquesta dita expressa que potser el que cal canviar és tot un sistema que afavoreix la subvenció indiscriminada, el tràfic d'influències i la manca de control dels cabals públics. Al final, potser si que tanta xocolata del lloro fa forat, però si no fem anar els mecanismes de control, tant li farà, perquè els que no tenen en compte que els diners que remenen tenen amo, continuaran fent de les seves. Que de corrupció n'hi ha, n'hi ha hagut i n'hi haurà, desenganyem-nos, sobretot els que no vam néixer ahir. Però cal posar-los-ho difícil.
M'ha encantat la metàfora de les rajoles i la xocolata tant per encertada com per gràfica.
A més, molts d'aquests xiringuitos, vull dir rajoles, s'acabarien si s'haguessin de renovar cada quatre anys. Amb el vot personal i nominal.
I el deute plurianual que s'estengui més enllà de la legislatura, que requereixi ratificació a les urnes.
Clidice,
Humilment crec que és molt pitjor el malbaratament legal que la corrupció que pugui haver. Allò que anomenem "la cultura del despilfarro".
De totes maneres, mecanismes de control n'hi ha tot i que, per exemple, no té sentit que la fiscalia depengui de l'executiu.
Clidice,
El sistema de la subvenció d’entrada és pervers. El fotut és que no només el lloro menja molta xocolata sinó que de lloros afamats cada dia en surten de nous, i tots exigeixen la seva ració. I de xocolata cada dia n’hi ha menys. Algun dia algú haurà de dir prou.
Jordi,
La teoria tots la tenim més o menys clara però a l’hora de governar em sembla que dissortadament tots fan el mateix. El problema és que aquí no hi ha costum d’anar al jutjat a denunciar aquestes coses, ni els jutges tenen costum d’endreçar els polítics corruptes a la presó. I així ens va.
Publica un comentari a l'entrada